Tony Judt encara caminava el 2009, en iniciar-se aquestes converses. El contingut de les mateixes és la història, una biografia i un tractat d’ètica. Timothy Snyder (en cursiva), professor de la Univ. de Yale, va preguntant a Judt i aquest respon. Cadascun dels capítols té un component biogràfic i històric. El llibre ressegueix la vida de Tony Judt i passar per alguns dels grans tòpics del pensament polític del segle XX. Tony Judt va morir poc després a causa de l’ELA.
A Viena o Budapest o fins i tot Praga (...) La “política”, els afers del govern i comandament, quedava fora de l’abast de la majoria dels jueus; era no tant una activitat com un escut contra la societat. Tanmateix, en els espais postimperials dels estats nació, la política funcionava de manera diferent, l’estat esdevenia més una amenaça que no pas un benefactor.
Sí. Per estrany que soni avui, la democràcia va ser una catàstrofe per als jueus, que havien prosperat en autocràcies liberals: notòriament per la finestra que es va obrir entre l’Imperi austríac del segle XVIII sota Josep II i la seva peculiar apoteosi en el llarg regnat de l’emperador Francesc Josep II, des del 1848 fins al1916, una era de progressives constriccions polítiques, però d’alliberament cultural i econòmic. La societat de masses plantejava nous i perillosos reptes: com a cos polític els jueus no feien gaire servei, però a més anaven perdent la protecció cada cop menys eficaç de l’estendard reial o imperial. A fi de sobreviure a aquesta esvalotada transició, els jueus europeus havien de desaparèixer del tot o bé canviar les regles del joc polític.
D’aquí l’emergent decantament jueu, en les primeres dècades del segle XX, cap a formes no democràtiques de canvi radical, acompanyat de la insistència sobre la insignificança de la religió, l’idioma o l’etnicitat, rellevats per la primacia de categories socials i econòmiques. D’aquí també la ben ressenyada presència de jueus en la primera generació de règims autoritaris d’esquerra que van sorgir de les convulsions revolucionàries del moment. Si mirem endavant des del 1918 o enrere des del present, tot plegat sembla perfectament comprensible: tret del compromís actiu amb el sionisme o l’emigració cap a altres continents, l’única esperança per als jueus d’Europa era la perpetuació de l’statu quo imperial o bé l’oposició radical i transformadora als estats nació que el van succeir.
L’excepció òbvia, a les dècades d’entreguerres almenys, era la Txecoslovàquia veritablement democràtica i relativament tolerant de Tomás Masaryk. En comparació amb les veïnes romania, Hongria o Polònia, aquest era un estat multinacional on es toleraven les minories: certament, no existia una comunitat majoritària “txecosolovaca”, els mateixos txecs tan sols constituïen una majoria relativa. D’aquesta manera, alemanys, eslovacs, hongaresos, rutens i jueus podien tots encabir-s’hi, per bé que els alemanys eren particularment susceptibles a sentiments irredemptistes importants dels seus veïns.
És sorprenent que llegissis Kafka com un carregós estira-i-arronsa migratori entre les seves diverses identitats: jueva, txeca, alemanya. Sembla igualment raonable interpretar la qüestió kafkiana com el terror absolut al qual t’enfrontes quan l’estat, fins aleshores un protector distant, avança fins a una proximitat perillosa i esdevé font d’opressió, sense deixar mai d’observar, avaluar, jutjar.
Pág. 44: Si volem aportar una visió justa del passat recent, no podem rellegir en aquest les nostres pròpies prioritats ètiques o comunitàries. La crua realitat és que els jueus, el sofriment jueu i l’extermini jueu no eren qüestions que aclaparessin terriblement la majoria dels europeus (a part dels jueus i els nazis) d’aleshores. La centralitat que ara li atorguem a l’Holocaust, com a jueus i com a persones humanitàries, és un factor que va sorgir unes dècades més tard.
Tanmateix, en un cert sentit important, Polònia és el centre de tot plegat. La història d’Europa, pel que fa a la vida jueva, va recórrer tres fases. El seu centre medieval era clarament a l’Europa occidental i central. Aleshores van esdevenir-se la Pesta negra i les expulsions, després de les quals els jueus i la vida jueva es van traslladar cap a l’est a la mancomunitat polonesaolituana i a l’Imperi otomà. Per fi, arriba l’era moderna –que comença, diguem, a les darreries del segle XVIII amb la Revolució francesa i les partios poloneses com a conseqüència de les quals una proporció notable dels jueus europeus, que viuen a Galítsia, es veuen sota el ceptre de la monarquia d’Habsburg per primer cop. Els seus fills i néts es traslladen a Moràvia i, més tard, a Viena, on engeguen la modernitat europea.
Pàg. 48: Keynes i altres intel·lectuals pot ser que tinguessin raó efectivament en dir que les coses anaven millorant al tombant del segle XIX, i no només a la Gran Bretanya. El comerç global creixia. Els austríacs avançaven pel sud cap al Mediterrani; fins i tot a Rússia, la reforma agrària semblava per fi que collia veritables millores en l’economia rural.
Va ser, de fet, una era –econòmicament, no políticament ni ideològicament- d’immensa confiança. Aquesta confiança va agafar dues formes. Hi havia la visió –dels economistes neoclàssics i els seus seguidors- que el capitalisme se’n sortia molt bé, seguiria anant bé i, a més, duia dins seu les fonts i els recursos per al seu renovament indefinit. I hi havia una perspectiva paral·lela, i no menys moderna, que veia el capitalisme –fos o no pròsper en aquell moment- com un sistema condemnat al declivi i el col·lapse sota el pes dels seus propis conflictes i contradiccions. Des de punts de partença molt divergents, totes dues visions eren, per dir-ho així, visions de futur, i d’un cofoisme evident en les seves anàlisis.
Les dues dècades que van seguir la fi de la depressió econòmica de final del segle XIX va constituir la primera gran era de la globalització; l’economia mundial anava esdevenint veritablement integrada tal com Keynes havia suggerit. Justament per aquest motiu, l’abast del col·lapse durant la Primera Guerra Mundial i el ritme amb què s’encongien les economies en el període d’entreguerres se’ns fa difícil d’avaluar fins i tot ara. Es van introduir els passaports; es va tornar al patró or (l’any 1925 en el cas britànic, reinstaurat pel ministre d’Hisenda Winston Churchill contra les objeccions de Keynes); la moneda s’ensorrava; el comerç queia.
Una manera de pensar en les implicacions de tot plegar és la següent: no va ser fins a mitjan anys 70’s que fins i tot les economies centrals de la pròspera Europa occidental van tornar als nivells en què s’havien trobat el 1914, després de moltes dècades de contracció i protecció. Ras i curt, les economies industrials d’Occident (tret de la dels Estats Units) van patir un declivi de 60 anys, marcat per dues guerres mundials i per una depressió econòmica sense precedents. Això, més que cap altra cosa, constitueix el rerefons el context de tot el que hem estat discutint sobre la història del món del segle XX.
Pàg. 50: A falta d’un veritable i apaivagador comerç global després de la Primera Guerra Mundial, el projecte de convertir les economies nacionals en autarquies és el costat fosc del segle XX europeu. Al capdavall, tant nazis com soviètics es delien per l’atracció de l’escala com a condició del benestar: amb prou espai, capacitat productiva i treballadors podies esdevenir autàrquic i, d’aquesta manera, recuperar la seguretat del comerç global i l’intercanvi; en els teus propis termes.
Així, si tens, com ho plantejava Stalin, socialisme en un país, importa menys que la revolució mundial hagi estat indefinidament posposada. Si pots comptar amb un Lebensraum (espai vital), com Hitler creia, pots assolir una cosa comparable: l’autarquia per al benefici de la raça superior.
Primer l’any 1934 i més tard el 1938, Àustria era l’essència destil·lada de tot allò que la Primera Guerra Mundial havia dut a l’Europa continental: el risc i fins la probabilitat d’una revolució; l’anhel (i la impossibilitat) d’un estat nació autàrquic; la dificultat creixent d’una coexistència política pacífica dins un espai cívic desproveït de recursos econòmics.
Resulta xocant el comentari del gran historiador Eric Hobsbawm pel que fa a la seva infantesa i joventut a la Viena dels anys vint: et senties, diu, com suspès en els llimbs, entre un món que havia estat arrasat i un altre que encara havia de néixer. És a Àustria on també trobem els orígens de l’altre gran corrent de teoria econòmica dels nostres temps, que flueix decididament en contra de les conclusions associades amb l’obra de Keynes i s’identifica amb els escrits de Karl Popper, Ludwig von Mises, Joseph Schumpeter i, per damunt de tots, Friedrich Hayek.
Els ¾ de segle que van succeir el col·lapse d’Àustria als anys 30’s poden veure’s com un duel entre Keynes i Hayek.
Pág. 52: Irònicament, l’experiència austríaca –que sempre va ser, per damunt de tot, una topada política entre l’esquerra urbana marxista i la dreta provincial cristiana que es malfiava de Viena i els seus invents- ha assolit l’estatus de teoria econòmica.
Pàg. 60: Martin Heidegger va esdevenir del tot inacceptable als Estats Units com a resultat de les seves simpaties nazis, fins al punt que molts intel·lectuals americans creuen que la seva fenomenologia és en si mateixa inherentment nacionalsocialista. Entretant, l’existencialisme de Sartre, que prové de Heidegger, esdevé i es manté popular a les facultats americanes. (...) No només Arendt i Sartre, sinó tota una generació d’intel·lectuals europeus estaven connectats, directament o d’una altra manera, amb Heidegger.
Pàg. 63: A començaments dels anys 50’s, els americans, els britànics i, òbviament, el canceller germanooccidental Konrad Adenauer havien refet no tan sols les línies polítiques, sinó també les ètiques la qüestió havia passar a ser la Guerra Freda que es lliurava contra el comunisme totalitari. Els alemanys havien estat el problema, era n’eren la solució: un aliat de primera línia contra el nou enemic. Armar Alemanya enfortia l’aliança occidental contra la Unió Soviètica. A França es malfiaven d’un canvi de marxa tan sobtat, però el procés va tirar endavant amb diligència a Anglaterra i, sobretot, als Estats Units. Per aquest mateix motiu, però, un segment notable de l’esquerra es va trobar amb un pretext per presentar ara els Estats Units com un associat a posteriori del nacionalisme alemany més aferrissat i fins i tot del nazisme. Aquest sentiment, que va començar a sorgir a mitjan anys 60’s, esdevindria part de l’estratègia retòrica central de la Nova Esquerra i de la política extraparlamentària a la República Federal.
Pàg. 64: Certament, la Guerra Freda va suprimir els debats sobre l’Holocaust a Occident. Però tampoc és que els soviètics posessin gaires ganes en aquesta mena de debats. Un dels motius pels quals no hem sabut les coses que no hem sabut de l’Holocaust és per com els soviètics van tractar la qüestió. Al llarg de la guerra, Stalin va explotar a consciència tot l’afer jueu per recaptar diners dels aliats occidentals; després, es va fer enrere i va anar en contra dels jueus que l’havien ajudat en el seu exercici de relacions públiques, mitjançant purgues i execucions.
Com a conseqüència, Treblinka desapareix de la història soviètica de la Segona Guerra Mundial. L’escriptor soviètic Vasily Grossman va ser a Treblinka com a corresponsal de guerra al setembre del 1944. Grossman estava perfectament informat de la Gran Fam, del Terror de Stalin, de la batalla de Stalingrad; sabia que la seva mare l’havien morta els alemanys a Berdichev, i quan va anar a Treblinka i va veure aquell camp misteriós no li va costar gaire fer-se una idea de què havia passat. Els alemanys havien gasejat fins a la mort centenars de milers de jueus. I Grossman va escriure un llarg article que va titular “Treblinka Hell”
Pàg. 65: No és que el patiment dels jueus fos negat o ni tan sols minimitzat en el curs de la guerra. Irònicament, els jueus de l’est d’Europa i de la Unió Soviètica van assolir al llarg del seu extermini la igualtat que molt temps enrere els havien promès els europeus il·lustrats: van esdevenir ciutadans, com qualsevol altre i sense distingir-se’n.
Pàg. 75: A Anglaterra, la Gran Depressió no va ser l’última d’una sèrie de crisis, com va passar en bona part d’Europa, va ser la crisi. L’estimbada econòmica va destruir l’esquerra política: el govern laborista elegit amb tanta faramalla dos anys va caure ignominiosament el 1931 pels reptes irresolts de l’atur i la deflació. El mateix Partit Laborista es va trencar: un sector significatiu, inclosa bona part de la direcció, va entrar en una coalició amb els conservadors, l’anomenat “Govern Nacional”. Des del 1931 fins a la derrota electoral de Church8ill l’any 1945, els conservadors van governar la Gran Bretanya amb un esquitx de laboristes renegats i de supervivents del que havia estat el gran Partit Liberal de LLoyd George.
Així, durant bona part d’aquest període, l’esquerra no només va estar fora del govern, sinó que va romandre del tot allunyada de l’exercici del poder. Qualsevol debat polític dins l’esquerra i, és més, qualsevol conversa dissonant pel que fa a les convencions de l’statu quo van ser foragitats de la política parlamentària ordinària. Si els intel·lectuals de l’Anglaterra d’entreguerres van agafar més cos, als anys 30’s, del que mai havien tingut, no va ser perquè el país es desvetllés sobtadament a la seva significació cultural, ni perquè aquells esdevinguessin en general més conscients políticament i, així, més “europeus”, sinó tan sols per la manca de qualsevol altre espai o intercanvi públics en què es poguessin debatre i formular parers i dissensions radicals.
Pàg. 77: També a França els anys 20’s van ser una dècada relativament despolititzada, si més no per als intel·lectuals, mentre que els 30’s van ser una era de compromís frenètic. Dit això, la síndrome de “massa poc, massa”, el gronxament entre la indiferència política i el compromís rabiüt, és potser més marcada a Anglaterra que a cap altre lloc. Va ser allà on als anys crucials del 1934 al 1938, el Partit Comunista va ser capaç de seduir una generació d’estudiants d’Oxbridge de classe mitjana alta, que hi van simpatitzar, en van fer l’apologia, van esdevenir actius companys de viatge o, en un grapat de casos, van acabar espiant directament per al comunisme.
Em pregunto si estaries d’acord que l’atracció de l’esquerra té molt a veure –almenys en alguns casos, tot i que no per al grup de Cambridge, que va arribar una dècada més tard- amb l’experiència de l’Alemanya de Weimar.
Pàg. 79: Per a Hobsbawm, com també per a Spender i companyia, hi ha un afecte inconfusible per una democràcia tan temptadora i tèrbola, tan amenaçada i incapaç de defensar-se, però mai avorrida. Aquest record seria cabdal en la formació d’una significativa generació anglesa de transició, i informaria la seva política durant les dècades vinents.
Pàg. 79: La Unió Soviètica, més com a mite cultivat que no pas com a realitat viscuda, penja en un rerefons distant. Per a aquells intel·lectuals anglesos que se sentien atrets per l’Alemanya de Weimar i, d’ençà de llavors, pel comunisme, aquest atractiu potser tenia alguna cosa a veure amb l’èxit dels comunistes a l’hora de dissoldre les categories de “burgès” i “democràcia”. I el seu Weimar no era gens burgès democràtic.
Pàg. 79: L’associació democràcia-burgesia sempre m’ha semblat una brillant adaptació freudiana per part dels marxistes: vol dir que pots estar en contra del pare advocat o del pare banquer, mentre gaudeixes de llibertat per aprofitar els privilegis de la infantesa i de la rebel·lió infantil.
Pàg. 85: Hem oblidat que fins ben avançat el període d’entreguerres havia estat perfectament possible combinar el reformisme social i fins el radicalisme polític domèstic amb l’imperialisme liberal. Fins no fa gaire havia estat possible creure que la clau per a les millores socials a la Gran Bretanya passava per preservar, defensar i fins i tot estendre l’imperi. Als anys 30’s, aquesta postura va començar a sonar èticament i políticament incoherent, i Orwell s’ha guanyat un cert mèrit per aquest canvi en les sensibilitats.
Pàg. 87: Als anys 30’s va començar una mena d’idil·li molt anglès amb l’est ignot: el dels espies soviètics, “Els Cinc de Cambridge”
Hi havia dues menes principals de simpatitzant britànic del comunisme en aquells anys. La primera era l’anglès, jove i de classe mitjana alta, que va anar a la Guerra Civil espanyola per ajudar a salvar la República. Eren homes progressistes; es veien ja d’entrada com a part de la família de l’esquerra europea i estaven familiaritzats amb les circumstàncies que s’anirien trobant.
El segon grup el formaven aquells que van abraçar el comunisme, tot confessant obertament la seva lleialtat doctrinal. El jove Eric Hobsbawm i els seus futurs col·legues del grup d’historiadors del Partit Comunista són potser l’exemple anglès més conegut.
Pàg. 93. No va haver-hi realment un solapament més clar entre les simpaties feixistes voluntàries i ocasionals d’alguns intel·lectuals i la forassenyada visió Tory segons la qual el nacionalsocialisme era una versió d’Alemanya amb què es podia tractar?
Són qüestions de distinció social, no política. El món de l’alta política Tory no era un cercle al qual fossin convidats la majoria dels intel·lectuals, i molt pocs haurien pretès veure-se’n associats. (...) Era l’imperi allò que importava veritablement a aquesta gent. I va ser el seu interès a preservar l’Imperi britànic allò que els va dur a pensar que un tracte amb Hitler que autoritzés els alemanys a dominar el continent, mentre deixaven les mans lliures als britànics per fer i desfer mar enllà, era una cosa desitjable i factible.
Abans de la Primera Guerra Mundial hi havia els qui, tant tories com liberals, raonaven que el futur d’Anglaterra era una aliança amb l’Alemanya imperial més que no pas en l’entesa emergent aleshores entre França i Rússia. Si deixàvem en suspens la seva competència industrial ocasionalment punyent (ben controlada mitjançant càrtels i protecció), Alemanya i la Gran Bretanya tenien bàsicament interessos simètrics i compatibles.
Pàg. 95:Això sembla suggerir que la manera de raonar de Stalin –que els capitalistes poden aliar-se, i ho faran, contra l’URSS- no era foraviada. Stalin tenia raó en algunes coses: Hitler planejava efectivament anar contra la Unió Soviètica, i les democràcies burgeses no s’ho miraven amb mals ulls.
Pàg. 97: La carrera política de Churchill es va gronxar en tres ocasions entre els partits conservador i Liberal, i en el decurs d’aquesta es va enfilar a rangs prominents del gabinet: va exercir de ministre de l’Interior, de Finances i de la Marina, i com a ca d’aquest últim departament va ser responsable de la desfeta militar de Gallipoli (1915). Bé, doncs, fins al 1940 la seva carrera va ser la d’un extern superdotat: massa bo per ignorar-lo, però massa poc convencional i “de poc refiar” per nomenar-lo al càrrec més alt.
Pàg. 100: Disraeli va ser responsable de la Second Reform Act del 1867 que afegia un milió de votants a les llistes. Fins i tot si assumim que això també va ser una fuita calculada de la vàlvula de seguretat política –un gest adreçat a fer callar les demandes populars per una reforma més radical-, la cosa no deixa d’indicar una intel·ligència política per damunt de la mitjana. Disraeli, el primer polític conservador que va copsar les possibilitats del suport electoral massiu i que es va adonar que la democràcia no soscava per força el moll dels poders de l’elit governant, era també un cas rar entre els seus coetanis victorians, en veure ja molt d’hora fins a quin punt calia que canviés la Gran Bretanya si volia perviure com a poder mundial.
Pàg. 102: Hi ha una manera de ser vist com un extern a Anglaterra, i és la de ser ostensiblement religiós, o catòlic.
Al segle XVI, en el curs de la Reforma anglesa i l’embargament per part d’Enric VIII de terres i edificis catòlics, els catòlics romans anglesos van ser empesos a la tenebra exterior. (...) Almenys fins als anys 20’s del segle XIX i les lleis d’emancipació catòlica, els catòlics anglesos havien d’anar de puntetes: existia un àmbit reservat en el qual podien practicar la fe, ensenyar o escriure. Tanmateix, no van estar mai del tot integrats ni del tot acomodat dins els afers intel·lectuals o polítics de la nació.
Aquesta història és més complicada del que pot semblar. L’anglicanisme no és protestantisme. L’Església d’Anglaterra era i és un animal curiós: en el seu vessant més conservador, s’exhibeix més guarnida i està més lligada a la tradició que el seu germà episcopalià dels Estats Units. En essència, l’Alta Església anglicana era com el catolicisme sense el papa (i sense el llatí, fins que els mateixos catòlics l’abandonaren). D’altra banda, la Baixa Església anglicana –com palesen algunes comunitats pairals, sobretot en algunes parts de l’est d’Anglaterra on el catolicisme és més feble- es pot assemblar (no en la litúrgia, temps ençà formalitzada sota l’autoritat episcopaliana) al protestantisme escandinau: desguarnida, sota l’autoritat d’un sol pastor sovint xuclat alhora que restret en la moral i els hàbits, el tipus de personatge que sovinteja en tanta literatura del tombant de segle, protestant de tot menys del nom.
Històricament, el lligam entre Església i Estat a Anglaterra ha estat inusualment estret: l’elit governant es nodria aclaparadorament de famílies anglicanes i la mateixa església estava umbilicalment vinculada a l’establishment polític; entre altres factors, mitjançant els seus grans bisbes, tots els quals s’asseuen a la Cambra dels Lords des d’on en temps passats deixaven sentir el seu pes. (...) Per damunt de tot, això era l’església anglesa, i el seu cristianisme podia semblar de vegades un tret secundari.
Pàg. 105: El meu avi patern, Enoch Yudt, va néixer a Varsòvia, avui capital de Polònia i aleshores una metròpoli occidental de l’Imperi rus. Com tants joves jueus d’aquell temps i aquell lloc, Enoch era socialista. Simpatitzava amb el Bund, el primer gran partit socialista de l’Imperi rus. Era un partit jueu, on es parlava en jiddisch, la llengua nativa de la majoria dels jueus de l’est, i que pretenia fer la revolució socialista a tot l’Imperi, des d’Europa fins al Pacífic. El seu fill, el meu pare Joe Judt, va deixar l’escola als 14 anys per dedicar-se a fer feines diverses, primer a Dublín i més tard a Londres. També era socialista. De noi havia estat del Hoshomer Hatzair, el jove moviment sionista-socialista compromès amb el trasllat de joves jueus a Palestina per construir-hi el socialisme. Aquest era un concepte molt diferent del socialisme del Bund, que insistia que els jueus havien de canviar l’ordre social allà on es trobessin, més que no pas emigrar a terres exòtiques.
En algun moment abans de la Segona Guerra Mundial, quan el meu pare era al final de l’adolescència, es va fer del Partit Socialista de la Gran Bretanya, una petita formació marxista escindida i amb base a Londres, que es nodria a bastament de jueus autodidactes com ell. Aleshores ja havia abandonat gairebé del tot el sionisme, tot i que de vegades s’hi repensava. Jo vaig néixer el 1948, l’any en què es va fundar l’estat d’Israel i en què Txecoslovàquia va esdevenir comunista, completant així el bloc de l’est sota domini soviètic. Vaig créixer en el món de la Guerra Freda, assumint que els països de l’Europa de l’est d’on venia la meva família eren ja i per sempre més comunistes, amb règims que sostenia la Unió Soviètica. La vida i la política jueves ja no estaven lligades a aquells llocs, però els debats sobre el marxisme ho seguien estant.
Pàg. 107: A casa sempre s’havia entès que el comunisme soviètica no era marxisme i que els comunistes soviètics, de Stalin en endavant si més no, no eren, doncs, veritables marxistes.
Pàg. 110 El Marx que sempre m’havia atret més era l’analític, el comentarista polític més que no pas el pronosticador revolucionari. Si em preguntessis quin assaig de Marx recomanaria a un estudiant, tant per poder avaluar el seu talent com per copsar-ne ell missatge central, crec que seria The Eigtheenth Brumaire of Louis Bonaparte, seguit estretament potser per The Class Struggles in France, 1848-1950 i La guerra civil a França. Marx va ser un comentarista polític de geni, més enllà de les mancances de les seves més àmplies especulacions teorètiques. Per aquest motiu, no em van commoure gaire els debats dels anys 60’s entre els defensors del “jove” Marx i els del “vell”, entre el filòsof de l’alienació i el teòric d’economia política. Per a mi, Marx era per damunt de tot un observador dels esdeveniments polítics i de la realitat social.
Comencem amb alguns marxistes primerencs, els teòrics i homes i dones de partit del tombant de segle XIX-XX. Es tractava de persones que llegien Marx i que es llegien els uns als altres, i que alhora covaven veritables esperances d’assolir el poder mitjançant la revolució, la vaga general o potser fins i tot (per bé que això era més controvertit aleshores) les eleccions. Aquesta era l’època de la Segona Internacional, del 1889 al 1917, si fa no fa el període entre la mort de Marx (1883) i la revolució de Lenin. Aquestes persones formaven part intel·lectualment de l’establishment. Sovint s’havien educat a la universitat i parlaven el llenguatge polític dels temps. En general, confiaven força en la política, no tan sols en el sentit més simple que el temps era del seu costat, sinó que pensaven d’arribar a entendre l’ordre de les coses. I també estaven molt empipats, i sabien articular la seva ràbia. (I això els distingeix de, per exemple, els intel·lectuals d’avui, que tendeixen a estar empipats o a ser articulats, però rarament totes dues coses.)
Aquesta va ser la primera generació veritablement post-religiosa. Si anaves una generació enrere, t’hauries trobat enmig dels debats darwinistes, o dels debats entre cristians i socialistes o aquells vinculats a la revifalla religiosa de l’última era romàntica. Un cert nombre d’aquestes persones parlava del seu naixement com a éssers polítics o pensants en termes d’allò que Nietzsche hauria anomenat la mort de Déu. Ja n és que no creguin: la qüestió de la fe ha deixat de ser per a ells la cosa més important. Tant si es tracta de jueus alliberats com de catòlics francesos anticlericals o socialdemòcrates protestants no practicants del nord d’Europa, s’han desempallegat dels antics termes estrictament morals amb què es debatia la justícia social. Em sembla que no és possible explicar el materialisme obsessiu de Plekhanov i dels russos o de Jaurès i de l’esquerra francesa si no sabem veure aquesta cohort com una generació que va provar amb tota l’empenta de pensar la societat com un conjunt de problemes seculars.
Pàg. 113: El marxisme exercia una atracció distintiva, no tan sols per a aquella primera generació de crítics educats, intel·lectuals, sinó fins ben é els anys 60’s. Tendim a oblidar que el marxisme és un relat meravellosament persuasiu sobre com funciona la història, i per què funciona. És una alleujadora promesa per a qualsevol saber que la història està del teu costat, que el progrés va en el teu mateix sentit. Aquesta observació va distingir el marxisme en totes les seves formes d’altres productes radicals contemporanis del moment. Els anarquistes no tenien cap teoria efectiva de com funcionava el sistema; els reformistes no tenien res a dir pel que feia a transformacions radicals; els liberals tampoc no podien oferir una versió de la ràbia que es podia arribar a sentit davant l’estat actual de les coses.
Crec que tens raó en això de la religió, i m’agradaria saber si estaries d’acord que la situació es manifesta de 2 maneres definides i oposades. Una és l’ètica secular: la revifalla kantiana de final del segle XIX en el món de parla alemanya, com a substitut de la religió, i que articulen bé a la Segona Internacional els austromarxistes de Viena en el tombant del segle XIX-XX; alhora que el marxista italià Antonio Gramsci va ser prou intel·ligent per veure que calia organitzar-la institucionalment. D'aquí la idea gramsciana de l’hegemonia: efectivament, els intel·lectuals del partit han de reproduir conscientment la jerarquia de l’església, institucionalitzant així la reproducció social de l’ètica.
Però hi ha també l’escatològica: la idea de la salvació final, el retorn de l’home a la seva pròpia naturalesa, tot d’idees increïblement encoratjadores per les quals un pot fer sacrificis en el món secular; la prioritat del sacrifici és idea de Lenin, en essència. I sembla que qualsevol d’aquests dos conceptes són substituts satisfactoris de la religió, malgrat que et duen a llocs ben diferents.
Pàg. 119: Que el marxisme és una religió secular sembla del tot evident. Però a quina religió li segueix la petja? Això ja no està tan clar. Té molt de l’escatologia tradicional cristiana: la caiguda de l’home, el Messies, la seva sofrença i la redempció vicària de la humanitat, la salvació, l’ascensió i etc. El judaisme també hi és, però menys en substància que en l’estil.
Pàg. 121: Com veus el funcionament de Lenin en aquesta generació, en la Segona Internacional?
Els marxistes russos es trobaven ells mateixos profundament dividits entre la majoria materialista, socialdemòcrata d’estil alemany –que exemplificava el vell Plekhanov- i una minoria radical activista encapçalada pel jove Lenin. Si hi penses, aquesta és una divisió convencional i familiar entre opositors de tota societat autoritària: entre els qui estan disposat a acceptar de bona fe les reformes marginals d’un governant autoritari, i aquells per a qui aquestes reformes són el perill més gran de tots: estoven i divideixen les forces que empaiten canvis més radicals.
Pàg. 122: M’agradaria saber si l’èxit de Lenin no té a veure també amb una certa audàcia pel que fa al futur. Lenin tractava Marx com un determinista, com un científic de la història. Els marxistes més intel·ligents de l’era –Gramsci, Antonio Labriola, Stanislaw Brzozosvwki i Gyôrgy Lukács- van rebutjar aquesta via (tot i que Lukács se’n va desdir més tard). Però en aquest sentit, Lenin va ser la figura dominant, seguint la petja d’Engels.
Aleshores Lenin va decidir que els “científics de la història” no només tenen dret a observar l’experiment, sinó també a intervenir-hi, a empènyer els esdeveniments Al capdavall, si sabem d’antuvi quins són els resultats, per què no arribar-hi abans, sobretot si aquests resultats són tan desitjables. ... Això, al seu torn, parlava en contra de les formes kantianes de marxisme, aleshores encara força esteses: les temptatives de fornir el marxisme de la seva pròpia ètica autosuficient. Per a Lenin, l’ètica és retroactivament instrumental. Petites mentides, enganys i traïcions, així com simulacions passatgeres tindran el seu sentit a la llum de resultats posteriors que els faran moralment acceptables. I el que val per a les petites coses, acaba servint per a les grosses.
Pàg. 204: D’on venien els intel·lectuals feixistes? Podem parlar d’una genealogia purament intel·lectual dels feixistes?
La història genètica establerta és que el feixisme va sorgir de les incerteses de la generació prèvia a la Primera Guerra Mundial en haver-se d’enfrontar a la guerra i a la immediata postguerra. El que s’esdevé aleshores és una nova mena de nacionalisme pervertir i transfigurat per l’energia i la violència de la Primera Guerra Mundial en un moviment polític nou –potencialment, de masses- de la dreta. Hi ha qui (Sternhell) , en canvi, emfasitza que les actituds d’abans de al Primera Guerra envers la democràcia, la decadència, aplegades amb l’experiència de la guerra i la fallida de l’esquerra en el conflicte, adrecen a una generació sencera cap al feixisme. En aquest relat, els veritables orígens del feixisme i sobretot les seves polítiques econòmiques i la seva crítica de la democràcia rauen a l’esquerra.
Si poguessis aturar el rellotge l’any 1913, just abans de l’esclat de la guerra, i preguntar sobre la posició i les probables afiliacions polítiques de la generació més jove, veuries que la divisió entre esquerra i dreta no era ben bé la qüestió. La majoria dels moviments no es definien ni de dreta ni d’esquerra. Refusaven inserir-se dins el vocabulari revolucionari francès que durant tant de temps havia fornit els paràmetres de la geografia política moderna.
Els semblava que els debats de la societat liberal no oferien cap solució, sinó que eren més aviat el problema mateix. Pensa en els futuristes italians en l’àmbit dels seus manifestos i afanys artístics de la dècada prèvia a la Primera Guerra Mundial. A França hi va haver un estudi, “Les jeunes gens d’aujourd-hui”, que va esdevenir una mena de manifest de al jove dreta, per bé que els seus autors no n’afirmessin la intenció. Allò que els joves tenien en comú era la creença que només ells podien fer-se amb el país. Volem ser lliures, deien, volem escampar els vives energies de la nació. L’any 1913 no hauries sabut si aquest sentiment venia de la dreta o de l’esquerra: podria haver servit de manera plausible com un manifest d’avantguarda esquerranós: cal un canvi, calen sortides radicals, hem d’anar amb el present i no veure’ns faixats pel passat. Alhora, però, aquestes expressions de joves impulsos frustrats sonen clàssicament de dreta en el to: voluntat nacional, objectius nacionals, energia nacional. El segle XIX va ser el segle burgès. El segle XX seria el del canvi, que s’esdevindria amb una rapidesa que tan sols el jovent sense lligams podia esperar aprofitar-lo i seguir-ne el curs. La velocitat era fonamental: cotxes i avions acabaven tot just d’inventar-se.
A Alemanya, tota mena d’associacions, des de grups vegetarians, clubs ciclistes o excursionistes, o societats naturalistes es decantaven –amb excepcions- cap a la dreta nacionalista. Inversament, la mateixa mena de persones a Anglaterra –que vestien roba notablement semblant i feien exercici per motivacions semblants- es decantaven cap a l’esquerra: parlaven dels papers decorats de William Morris, d’enlairar culturalment el nivell del poble treballador, d’estendre el coneixement de la contracepció i la dieta per al bé general de les masses, etc.
Pàg. 206: Després del 1913, esclata la Primera Guerra Mundial, i tot seguit l’aplicació del principi d’autodeterminació i la Revolució Bolxevic. Em demano si podem destriar alguns d’aquests factors per temps i lloc en l’emergència del feixisme.
Fins i tot retrospectivament, el que ens sembla sorprenent és que la violència de la Primera Guerra Mundial no va tenir l’efecte que suposem avui. Va ser justament el vessant letal i sagnant de la guerra allò que van celebrar aquells per a qui tot plegat va ser el moment definidor de la seva joventut. Quan llegeixes Ernst Jünger o Drieu la Rochelle, o les aïrades respostes a Erich Maria Remarque, trobes que la celebració retrospectiva d’aplec en batalla va atorgar a la guerra una llum molt especial per als membres de la generació del front. Els veterans es dividien entre els qui van servar una nostalgie de la boue (nostàlgia el fang) per sempre més i aquells que van allunyar-se de qualsevol forma de política nacionalista i militarisme. Pot ser que els últims fossin la gran majoria, sobretot a França i Anglaterra, però no ho eren en cap cas entre els intel·lectuals.
La Revolució Bolxevic va tenir lloc el 1917, abans de la fi de la guerra. Això vol dir que abans fins i tot que la guerra acabés hi havia l’amenaça amatent d’un segon avalot: una revolució europea facilitada i justificada pel trasbals de la guerra i la injustícia (rel o percebuda) dels acords de pau. Si anessis recorrent país a país, començant per Itàlia, veuries que sense l’amenaça de la revolució comunista hi hauria hagut força menys espai perquè els feixistes s’oferissin com a garantia de l’ordre tradicional. De fet, el feixisme, almenys a Itàlia, ballava pel que fa a si era radical o conservador. Va lliscar a la dreta en bona mesura pels èxits de la seva ala dreta a l’hora de presentar-lo com la resposta escaient a l’amenaça comunista. Sense l’espectre d’una revolució d’esquerra, els feixistes d’esquerra podrien haver acabat dominant. En canvi, Mussolini els va haver de purgar, com faria Hitler deu anys més tarda.
Pàg. 207: Molts feixistes admiraven Lenin, admiraven la seva revolució, admiraven l’estat soviètic, i veien el govern de partit únic com un model a seguir.
Irònicament, la Revolució Bolxevic i la creació de la Unió Soviètica plantejava problemes més peluts per a l’esquerra que per a la dreta. En la primera postguerra, a l’Europa occidental se sabia ben poca cosa de Lenin i la seva revolució. En conseqüència, es feien una pila de projeccions abstractes interessades d’acord amb les preferències locals: era una revolució sindicalista, una revolució anarquista, el socialisme marxista adaptat a les circumstàncies russes, una dictadura temporal, etc. L’esquerra s’amoïnava perquè aquesta revolució en un país camperol i endarrerit no casava amb les prediccions de Marx, i podia general aleshores resultats guerxats i fins i tot tirànics. Mentrestant, per als feixistes, aquells aspectes del leninisme que més capficaven els marxistes convencionals –l’èmfasi en el voluntarisme i l’abraonament de Lenin per accelerar la història- eren els que més els agradaven. L’estat soviètic era violent, resolt i governat fermament des de dalt en aquells primers anys era tot el que els futurs feixistes enyoraven i els faltava en la cultura política de les seves societats. Confirmava que un partit podia fer una revolució, fer-se amb l’estat i governar si calia per la força.
Pàg. 213: El feixisme va prosperar sobre la fragilitat distintiva de l’esquerra democràtica d’aleshores: els socialdemòcrates no tenien política econòmica. Sens dubte, tenien polítiques socials i idees generals pel que fa a com pagar-les. I, evidentment, tenien teories –fins i tot teories econòmiques- que explicaven per què el capitalisme era disfuncional. Ara bé, no tenien gaire idea sobre com gestionar economies capitalistes disfuncionals ara que es trobaven en posicions de responsabilitat.
Així doncs, el silenci absolut de l’esquerra democràtica als anys vint i durant la Gran Depressió va deixar les mans lliures als feixistes per proposar mesures econòmiques i fer-ho sense gaires competidors. De fet, molt dels conversos al neofeixisme més interessants d’aquells anys eren professionals d’esquerra joves, ben educats i prometedors, tots els quals van abandonar el socialisme pel desgrat amb la seva fallida a l’hora de respondre imaginativament a l’ensulsiada econòmica.
Pàg. 213: Els feixistes van ser capaços d’embrancar-se en experiments primerencs d’estat del benestar justament perquè eren aliens als desacords marxistes pel que fa a reforma contra revolució, aliens a ortodòxies de cap mena. i així eren lliures de dir: potser hauríem de planificar, els soviètics ho fan i sembla que rutlla; o, potser, hauríem de robar als jueus i redistribuir, sembla una cosa pràctica.
Pàg. 214: Hi havia també una consideració més sofisticada: per què no instrumentalitzem l’estat per planificar i imposar polítiques econòmiques, més que no pas empassar-nos els avorrits mecanismes de la política parlamentària?
I aquí, és clar, és on apareix el feixisme: la idea que l’estat és lliure de fer el que vulgui. Imprimir diners, si això és el que cal; reassignar al despesa i els treballadors allà on calguin; invertir fons públics en projectes infraestructurals encara que triguin dècades a donar resultat, tant se val. Aquestes idees no eren feixistes en si: de fet, en una forma sofisticada, de seguida s’identificarien amb els escrits de Keynes. Però en els anys 30’s, només els feixistes estaven interessats a adoptar-les.
A Alemanya, es podia veure fàcilment Schacht com a adaptador de la teoria keynesiana i de les pràctiques del New Deal. En part per aquestes raons, el feixisme no només era respectable, sinó que fins el 1942 va servir de paraigua institucional per molt pensament econòmic innovador. Era desinhibit pel que fa a l’ús de l’estat, podia desfer-se d’obstacles polítics amb innovacions radicals de procediment, i transcendia alegrement les restriccions convencionals sobre despesa pública.... I la conquesta estrangera com la manera més fàcil de compensar el dèficit.
Aquesta és una diferència important; Keynes fa propostes per a l’equilibri dins les economies nacionals, mentre que Schacht i els seus successors confien a saquejar els altres.
Pàg. 223: L’ascens al poder de Hitler també va portar, amb un retard d’un any o dos, una reorientació completa de la política exterior soviètica, tal com ho expressa la Internacional Comunista. Els soviètics agafen l’estendard de l’antifeixisme. Els comunistes ja no havien de combatre tothom a la seva dreta, incloent-hi abans que ningú els socialdemòcrates. Des del 1934, haurien de formar aliances electorals amb partits socialistes i guanyar eleccions en nom d’un front popular. Així que l’antifeixisme permet al comunisme soviètic presentar-se com una causa universal atractiva que aplega tots els enemics del feixisme. Però aquest universalisme, ateses les circumstàncies del moment, es va materialitzar en gran mesura a França. El Partit Comunista Francès esdevé molt més important del que s’havia guanyat de dret. L’alemany KPD ha deixat d’existir.
... i la majoria dels altres partits comunistes europeus eren irrellevants. El Partit Comunista Francès (PCF) era l’única carta a jugar. El 1934, Stalin es va adonar que era tot el que li quedava d’útil dins qualsevol de les democràcies occidentals restants. De sobte, el PCF va esdevenir de petit participant, tot i que sorollós, en la política francesa d’esquerra, a eina important en els afers internacionals.
El PCF era una bèstia curiosa. Arrelava en una llarga i ferma tradició nacional d’esquerra, però operava en l’únic país que comptava amb un sistema polític democràtic i una esquerra fortament revolucionària. Va començar fort, l’any 1920. Arreu d’Europa, la Revolució Bolxevic va forçar els socialistes a escollir entre el comunisme i la socialdemocràcia. A França no. Allà els comunistes van restar més forts fins a mitjans anys 20`s.
Aleshores, gràcies a les tàctiques imposades a Moscou, els trencaments interns i la seva incapacitat per presentar un programa enraonat que els guanyés el vot, van començar a arronsar-se sense aturador. A les eleccions del 1928, el grup parlamentari del PCF era petit, i després de les del 1932, microscòpic. El mateix Stalin estava força trasbalsat pel col·lapse del comunisme com a força política francesa. Tot el que va quedar aleshores va ser el domini comunista dels sindicats i els ajuntaments del “cinturó roig” de París. Ara bé, era molt: en un país on la capital ho és tot i on no hi havia televisió però sí molta ràdio i molts diaris, l’omnipresència dels comunistes en vagues, disputes i als carrers, en tots els suburbis radicals de París, va atorgar al partit molta més visibilitat de la que justificaven els seus resultats.
Sortosament per a Stalin, el PCF també era extraordinàriament mal·leable. Maurice Thorez, un titella obedient, va ser posat al capdavant l’any 1930, i el Partit Comunista va passar, en pocs anys, de la marginalitat absoluta a la prominència internacional. Com Stalin havia tombat cap a l’estratègia de front popular, els comunistes ja no estaven obligats a clamar que la veritable amenaça a l’esquerra per als treballadors era el partit socialista “social feixista”.
Ben al contrari, era possible formar una aliança amb els socialistes de León Blum per protegir la República contra el feixisme. Això pot haver estat una eina bàsicament retòrica per protegir la Unió Soviètica contra el nazisme, però va fer serveis.
Pàg. 226: El Front Popular era també un recordatori de l’aliança francorussa des de l’any 1890 fins a la Primera Guerra Mundial, que va ser l’últim període en què França va ser puixant en afers internacionals.
Existia també una actitud específicament francesa cap a la Unió Soviètica, de manera que pensar en Moscou sempre era d’alguna manera com pensar en París. La qüestió de l’estalini8sme es veia a França sobretot com una endevinalla històrica: La Revolució Russa, era l’hereva legítima de la francesa? Si era així, no caldria defensar-la contra tota amenaça estrangera? L’ombra de la Revolució Francesa, doncs, continuava escolant-se pel mig i dificultava la visió clara del que passava a Moscou. En aquest sentit, els judicis farsa, que van començar el 1936, eren vistos per molts intel·lectuals francesos, en cap cas necessàriament comunistes, com el terror de Robespierre més que no pas com els assassinats en massa d’un règim totalitari.
6. La generació de la comprensió: europeus orientals i liberals
Pàg. 270: Si haguessis de pensar en l’estranya derrota i en Vichy i en l’experiència de l’ocupació i en l’alliberament per part dels americans, com ho abordaries causalment? (Fa referència a l’obra de Judt “Pas Imperfect”)
Vichy va ser una sacsejada cataclísmica que no crec que fos capaç de valorar completament aleshores. Nosaltres, els angloamericans, no tenim la base d’un sentit, em penso, del que va significar per a aquella generació de francesos el fet de viure no tan sols la derrota, sinó el final de la República. El país es va enfonsar no només institucionalment, sinó també moralment i en tots els sentits. No va quedar res de republicà, només persones que manaven. Hi havia vells polítics republicans aterrits davant la idea no pas de la victòria alemanya, sinó d’un alçament comunista que creien que en seria la conseqüència. Per tant, es van llançar als braços dels alemanys, o de Pétain o de qualsevol altre que els en salvés. Hi havia combatents –Pétain, Weygand i altres de la Primera Guerra mundial que eren icones del període d’entreguerres a França- que s’organitzaven per oferir als alemanys tot allò que demanaven. Tot això en només 6 setmanes.
El final de la guerra no va pas ser gaire millor. La Segona Guerra Mundial per a França van ser 4 anys d’ocupació seguits d’uns quants mesos d’alliberament, que pràcticament van consistir en el bombardeig nord-americà i la presa de poder de França, o així ho va semblar, per part dels nord-americans.
Pàg. 271: Els intel·lectuals es mantenien fermament antieuropeus –o, com a mínim, no europeus. La majoria (Raymond Aron n’és l’excepció més coneguda) consideraven els plans d’unificació o integració europea com un complot capitalista, i es mantenien igualment antiamericans: la nova hegemonia dels Estats Units se’ls va posar tan malament com una presa de poder imperial –o, pitjor encara, com la victòria alemanya. Per a aquestes persones, a més, França havia tingut la desgràcia addicional de quedar atrapada al bàndol equivocat de la Guerra Freda.
És per això que a França es posava tant d’èmfasi en la neutralitat. N’hi havia olt pocs que creguessin que França podia ser neutral en una guerra entre la Unió Soviètica i els Estats Units o Anglaterra. Però hi havia un sentiment àmpliament compartit que França, tant com li fos possible, hauria de ser neutral en els conflictes entre les grans potències, simplement perquè no hi tenia interessos. Hi havia una desconfiança generalitzada vers la Gran Bretanya, a causa de la destrucció de la flota francesa durant la guerra per part dels anglesos i els acords secrets de Londres amb Washington després de la guerra –uns acords que França va descobrir després d’haver-se establert. De manera que, entre el ressentiment pel fet de prendre consciència que França no podia continuar “anant sola”, i la desconfiança dels nous “amics” del país, molts intel·lectuals, tant de dretes com d’esquerres, es va inventar de manera molt eficaç un món de la postguerra a la seva pròpia imatge: un món que s’ajustava a les seves idees i els seus ideals, però que mantenia ben poca relació amb la realitat internacional.
Pàg. 275: La gran oportunitat va venir amb els preses de possessió comunistes i la Guerra Freda, que va obligar molts intel·lectuals a fer el que havien aconseguit evitar des de la dècada dels 30’s: distingir entre els interessos de les democràcies occidentals i els interessos de la Unió soviètica. A la dècada dels 50’s, era molt difícil eludir l’elecció com es podia ser un defensor de la França republicana i democràtica i al mateix temps de la Unió Soviètica de Josep Stalin, excepte a un nivell d’abstracció històrica que no tenia cap relació amb la política real?
No podies pas defensar el Partit Comunista a França o a Itàlia després del 1947 i tot i així afirmar que eres un defensor de la democràcia liberal. Com que la mateixa Unió Soviètica no creia pas que això fos possible, els progressistes es van veure obligats a triar, encara que no en tinguessin gaires ganes. Aquesta qüestió fonamental va impregnar l’elecció de tothom, malgrat que el moment de la decisió variés segons el país i les circumstàncies. Per a alguns, el punt crític es va produir amb les eleccions evidentment falsejades a Polònia el gener de 1947; per a d’altres, va ser el cop d’estat a Txecoslovàquia el febrer del 1948, el bloqueig de Berlín que va començar aquell mes de juny i es va allargar gairebé un any, o la invasió de Corea del Sud per part dels nord-coreans el juny de 1950.
Per a molts dels que encara eren comunistes fidels quan Stalin va morir el març del 1953, el moment revelador va arribar amb el “discurs secret” de Krusxov el febrer del 1956. Krusxov va intentar salvar el nucli leninista abandonant la penombra estalinista –una vergonya considerable per als homes i dones que s’havien passat tota la vida justificant Stalin prenent Lenin com a referència. Pel que fa a la revolta a Hongria que es va produir poc després, crec que va afectar encara més els amics i simpatitzants perifèrics del comunisme. Demostra que, en comptes de permetre a un país que emergís lliurement de sota la seva autoritat, fins i tot la Unió Soviètica de Krusxov hi enviaria tancs i mataria gent per aconseguir els seus objectius.
Mentrestant, l’electorat d’Occident s’anava tornant menys ideològic i menys agressiu: ara els seus interessos eren més locals i sobretot econòmics. Això volia dir que el marxisme, com a llenguatge de la confrontació política i social, quedaria marginat a la cultura política. Es va retirar primer a l’entorn intel·lectual i després a l’acadèmic, que és on va fracassar als anys 70’s.
Pàg. 276: A mi em sembla que qualsevol persona que en aquela època es va sentir desenganyada per l’ús de la violència és que d’alguna manera no creia en el marxisme. Perquè una gran part de l’atracció vers el comunisme, almenys entre els intel·lectuals, tenia a veure (tal com deia Koestler sobre el seu “jo” més jove), amb un cert gust per la violència. I Merleau-Ponty també ho deixa ben clar. I jo tendeixo a creure que una de les coses que passa també el 1956 és que Krusxov està adquirint un compromís. Està adquirint un compromís que diu: ja no donarem més suport explícitament al mateix tipus de violència. I això ho fa tot menys interessant.
La invasió d’Hongria debilita la fe intel·lectual en la Unió Soviètica, basada en la narrativa que s’havia estat coent durant els 30 anys anteriors. Al cap de 12 anys, els tancs soviètics arriben a Praga i reprimeixen el moviment de reforma que coneixem com la Primavera de Praga. Això ja és alguna cosa més. La intervenció a Txecoslovàquia destrueix la fe en la narrativa marxista en si mateixa: no només en la Unió soviètica i en el leninisme, sinó també en el marxisme i el seu concepte del món modern.
Pàg. 278: Hi havia tres maneres de mantenir-te com un crític vociferant de tot el projecte soviètic, i tot i així quedar-te a l’extrem esquerre. La primera i menys significativa era el que Perry Anderson anomenava marxisme occidental: els desconeguts intel·lectuals del marxisme d’esquerres alemany o italià o francès o anglès que havien estat derrotats pel comunisme oficial, però que es continuaven proclamant portaveus d’un cert tipus de marxisme internament coherent i radical: Karl Korsch, György Lukács i Lucien Goldmann n’eren els mes importants, i de manera lleugerament diferent, Antonio Gramsci. Però tots ells eren persones com Rosa Luxemburg, la imatge de la qual també va ser ressuscitada en aquells anys, i com el mateix Trotski: tenien la gran virtut de ser uns perdedors. El fet d’estar al bàndol guanyador de la Històri va ser el trumfo soviètic des del 1917 fins al 1956. A partir de llavors, els perdedors van començar a lluir-se. Com a mínim tenien les mans netes. El redescobriment d’aquests dissidents individuals –tant els dissidents oficials com els amagats: Karl Korsch era el més marginal i Gramsci el més important- es va convertir, per als acadèmics i els intel·lectuals, en una manera de situar-se en una línia de dissensió des d’un marxisme respectable. No obstant això, aquesta nova genealogia es va cobrar el preu del distanciament de la història real del segler XX.
La segona manera, una mica més important, amb la qual era possible pensar que el comunisme podia avançar des de l’esquerra era identificar-se amb el jove Marx. Això significava compartir la renovada valoració i l’èmfasi en Marx el filòsof, Marx el hegelià, Marx el teòric de l’alienació. Les obres de Marx fins a principi del 1845, principalment els manuscrits econòmics i filosòfics del 1844, ara es desplaçaven al centre del cànon.
Ideòlegs de partit com Louis Althusser van sortir en contra d’aquesta teoria i van insistir fins a l’absurd que hi havia una ruptura epistemològica en el marxisme, que qualsevol cosa que Karl Marx havia escrit abans d3el 1845 en realitat no era “marxista”. Però l’avantatge del redescobriment del jove Marx era que et proporcionava tot un nou vocabulari. Això es va convertir en un llenguatge més difós: accessible als estudiants i útil per a les categories noves i revolucionària de substitució –dones, gais, els estudiants mateixos, etc. Ara aquestes persones es podien inserir fàcilment a la narrativa, malgrat no tenir cap vincle natural amb el proletariat.
El tercer factor i més important, evidentment, era la Revolució Xinesa i les revolucions rurals que es començaven a gestar a l’Amèrica Central, l’Amèrica Llatina, l’est i l’oest d’Àfrica i el sud-est d’Àsia. Semblava com si el centre de gravetat de la història s’hagués desplaçat inequívocament a les societats camperoles. Aquestes revolucions van coincidir amb l’aparició d’estudis sobre els camperols i sobre la revolució rural a l’Europa occidental i als Estats Units. El comunisme camperol de Mao tenia una virtut particular: s’hi podia conferir qualsevol significat que un escollís. A més, Rússia era europea, mentre que la Xina era “el tercer món”: una consideració de creixent importància per a una generació més jove per a la qual Europa i l’Amèrica del Nord eren una causa perduda per a l’esquerra.
Pàg. 284: Una cosa impressionant és que ara sabem fins a quin punt els liberals de la Guerra Freda no tan sols s’organitzaven ells mateixos, sinó que eren també organitzats.
Els diaris i els congressos d’aquells anys estaven finançats per la CIA, principalment a través de la Ford Foundation. Potser és que sóc insensible, però el meu punt de vista sobre aquest tema és més o menys aquest: les guerres culturals dels anys 50’s estaven en gran part organitzades en els dos bàndols per organitzacions capdavanteres. Tenint en compte les circumstàncies d’aquella època, qui som nosaltres per dir que els socialdemòcrates i els liberals s’haurien d’haver negat als recursos financers per lluitar la immensa màquina propagandística soviètica?
Pàg. 287: A la dècada dels 70’s els liberals de la Guerra Freda s’estan fent grans, i la confrontació entre els Estats Units i la Unió Soviètica ha perdut una part de la seva agudesa ideològica.
Alguna cosa més estava canviant, però no de manera tan visible, sinó en els fonaments. Els liberals de la Guerra Freda van patir el final del monopoli intel·lectual i polític que havien exercit els reformistes del New Deal i els seus homòlegs europeus des de la dècada dels 30’s fins a la dels 60’s. El món occidental des de Roosevelt fins a Lyndon Johnson i fins i tot Richard Nixon estava dominat per polítics nacionals progressistes i un “gran govern”. A l’Europa occidental abundaven els compromisos entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates, els estats del benestar i la “deideologització” de la vida pública.
Però aquest consens es va començar a fracturar L’any 1971, els Estats Units van deixar de finançar els seus dòlars amb les reserves d’or, amb la qual cosa van ensorrar el sistema monetari internacional establert amb els acords de Breton Woods. Després va venir la inflació del preu del petroli i les recessions econòmiques associades d’aquella descoratjadora dècada. La majoria dels liberals de la Guerra Freda no havien pensat mai realment en el keynesianisme: com a base de la política econòmica, era un fet reconegut. Per descomptat no pensaven en els grans propòsits d’un bon govern: això també era evident. De manera que quan una nova generació d’intel·lectuals polítics conservadors va posar en dubte aquests i altres supòsits, els liberals van poder oferir ben poques respostes.
Per tant, d’on va venir el liberalisme dels anys 70’s?
D’una altra banda. De les persones per a les quals el liberalisme continuava sent un objectiu encara no assolit. Persones per a les quals la lògica d’un estat liberal era completament oposada a la dels seus propis governants (...) A la dècada dels 70’s el pensament liberal més interessant era a l’Europa oriental.
Malgrat les seves diferències, Adam Michnik a Polònia, o Václav Havel a Txecoslovàquia, o els liberals hongaresos de al seva generació, tots tenien una cosa en comú: el comunisme. Per tant, a l’Europa oriental, a Varsòvia i a Praga, en qualsevol cas, el 1968 no va ser una revolta contra el liberalisme dels pares, i encara menys una protesta pel miratge de la llibertat política. Altrament, va ser una revolta contra l’estalinisme dels pares de la generació dels anys 60’s, una revolta sovint organitzada sota l’aparença i en nom d’un marxisme reformat o restaurat.
Pàg. 291: Es tractava efectivament d’un renovat llenguatge del liberalisme –i no només del liberalisme, sinó també de l’esquerra. De manera instintiva i correcta pensem en grups com Human Rights Watch o Amnistia Internacional com a organitzacions d’esquerres, i de fet ho són. L’esquerra ja no podia continuar parlant tal com ho havia fet en el passat, lligada institucionalment o emocionalment al llenguatge del marxisme. Necessitava un llenguatge totalment nou.
Pàg. 302: Hi havia altres punts de coincidència interessants. Per als liberals de la Guerra Freda, vist des de la perspectiva actual, el problema era que no tenien res a dir sobre economia. Per als europeus orientals, mantenir-se en silenci sobre el tema era un avantatge: augmentava la seva acceptabilitat a occident.
Els intel·lectuals centreeuropeus havien renunciat a l’economia –en la mesura que en realitat els havia importat. L’economia s’havia convertit en una cosa semblant al pensament polític, i, per tant, era corrupte. La reforma econòmica només era possible allà on estigués totalment desconnectada de qualsevol justificació ideològica explícita. Alguns escriptors, entre ells Havel, veien la macroeconomia com a repressiva en si mateixa.
O sigui que eviten el tema, just en el moment que Margaret Thatcher estava fent la seva revolució a la Gran Bretanya, i quan Friedrich Hayek es posava a favor d’occident, amb al seva afirmació que la intervenció en l’economia era sempre i a tot arreu el principi del totalitarisme. La interpretació centreeuropea d’aquest canvi radical intel·lectual va prendre la forma d’una adoració del mercat, principalment en l’àmbit popular. Pel que fa als intel·lectuals, simplement van deixar córrer el tema. Res del que poguessin dir qüestionaria de cap manera la creixent marea de l’economia neoliberal que empenyia l’est del Regne Unit i els Estats Units.
El que s’assemblava més a una versió practicable de la seva proposta era el que feien a Iugoslàvia o Hongria. Però Iugoslàvia –la Iugoslàvia del control i l’autogestió dels “treballadors”- era un mite, i crec que alguns dels millors economistes ja ho podien veure. El mite es basava en la idealització de la producció local i en un ressò llunyà de la noció de col·lectius basats en fàbriques i una autonomia sindical local.
Pàg. 305: L’argument de la privatització, tal com es va desenvolupar a les dècades dels 70’s i els 80’s, i l’argument de l’economia “trickle-down” (degoteig) en els estats, van ser gafets de la retòrica dels drets humans. El dret a la lliura empresa, deia l’argument, és un dret més, que és important i pur de la mateixa manera que aquests altres drets pels quals ens preocupem són importants i purs. I sembla que hi va haver una mena d’ennobliment mutu, on el mercat es presentava no només com un cert tipus de sistema econòmic, sinó també com un exemple d’una mena de llibertat que els pobres dissidents de la Unió Soviètica i l’Europa oriental representaven.
El vincle és Hayek. Recorda que l’argument de Hayek per a un mercat lliure mai no va se principalment sobre economia. Era un cas polític basat en la seva experiència d’entreguerres de l’autoritarisme austríac i la impossibilitat de distingir entre les varietats de llibertat. Des de la perspectiva de Hayek, no pots mantenir el dret A sacrificant o comprometre el dret B, per molt que hi guanyis fent-ho. Tard o d’hora perdràs els dos drets.
Aquesta visió de les coses va alimentar fàcilment de nou les circumstàncies de l’Europa central comunista: un recordatori permanent que la pèrdua de drets polítics ha de ser la conseqüència a curt termini del compromís de llibertat econòmica. I això, al seu torn, va ser convenientment reforçat per la visió Reagan-Thatcher: el dret de fer qualsevol quantitat de diners sense impediments de l’estat forma part d’un continu ininterromput amb el dret a la llibertat d’expressió.
Potser valdria la pena recordar-nos a nosaltres mateixos que això no és el que pensava Adam Smith. I sens dubte no era tampoc el punt de vita de la majoria d’economistes neoclàssics. Simplement, mai no se’ls hauria acudit suposar una relació necessària i permanent entre les formes de vida econòmica i tots els altres aspectes de l’existència humana. (...)La defensa del lliure mercat al segle XX tenia uns orígens particularment centreeuropeus (austríacs), vinculats a la crisi d’entreguerres i a una particular interpretació. Aquesta interpretació i les seves implicacions han estat alimentades de nou a l’Europa central, de manera exagerada i purificada, via Chicago i Washington. Per aquesta peculiar trajectòria, és clar, els comunistes han d’assumir la responsabilitat indirecta però principal.
Pàg. 307: A l’última dècada del segle XX, l’oposició a l’Europa oriental era presentada sovint i de manera plausible no només com una revolució dins la política, sinó també contra la política. Aquesta transformació va donar una oportunitat als neoliberals més llestos: una manera de desfer-se dels dissidents mentre els robaven la roba. Si la política, com és habitual, ha estat substituïda per l’”antipolítica”, aleshores vivim en un món postpolític. I en un món postpolític, despullat de sentit ètic o de narrativa històrica, què hi queda? Sens dubte no pas la societat. L’únic que hi queda, tal com insistia Margaret Thatcher, són “famílies i individus”. I el seu propi interès econòmicament definit.
Pàg. 378: La democràcia no és una condició necessària o suficient per a una societat ideal i oberta. No vull causar la impressió de ser excessivament escèptic respecte a la democràcia, com algú que té una preferència especial per les societats aristocràtiques liberals del segle XIX. Però vull destacar un punt (Isaiah) berlinià interessant. Simplement hem de reconèixer que algunes societats no democràtiques eren, en determinats aspectes, millors que algunes posteriors democràcies.
A mi el que em preocupa és la tendència de la democràcia de masses a produir polítics mediocres. La gran majoria dels polítics de les societats lliures del món actual estan per sota dels nivells acceptables. (...) La política no és un àmbit on tendeixin a anar persones amb autonomia d’esperit i amplitud de mires. I penso que això és cert fins i tot en el cas d’algú com el nostre president actual, Barack Obama, que s’està demostrant d’allò més hàbil en el que alguns ens temíem que seria la seva qualitat més destacada: el desig de ser considerat raonable.
Pàg. 392: Quina és la ideologia que s’imposa a la lògica a Amèrica a principi del segle XXI? Jo ja tinc un candidat, i és el nacionalisme americà.
A mi em sembla que el nacionalisme americà no ha desaparegut. Ens pensem que vivim en un món globalitzat, però és perquè pensem econòmicament i no políticament. Per tant, no sabem què fer amb les accions que no estan òbviament tan determinades per la globalització o l’economia. Aquí es produeix una paradoxa interessant. Els Estats Units és el menys globalitzat de tots els estats desenvolupats. És el menys exposat a l’impacte immediat de les comunicacions internacionals, del moviment internacional de gent, o fins i tot de les conseqüències dels canvis en la moneda i les transaccions internacionals. Malgrat que tot això afecta enormement l’economia americana, a la majoria dels americans en realitat no experimenten la vida com a internacional, ni tampoc relacionen immediatament les seves circumstàncies personals o locals als desenvolupaments transnacionals.
D’aquesta manera, els americans poques vegades tenen contacte amb una moneda estrangera, com tampoc no es consideren afectats per la relació del dòlar amb les altres monedes. Aquesta perspectiva de províncies té unes conseqüències polítiques inevitables –el que és veritat dels electors és veritat dels seus representants. Per tant, els Estats Untis es queden encallats en una sèrie de consideracions miops, malgrat que continua sent l’únic poder mundial i exerceix una enorme influència militar arreu del globus. Hi ha una disjunció entre la política nacional i la capacitat internacional dels Estats Units que no es va produir en cap dels grans poders del passat.
Pàg. 394: El nacionalisme americà està estretament vinculat a la política de la por: recordem les lleis d’estrangeria i de sedició del 1790, els Know Nothing del segle XIX, la por dels estrangers que va caracteritzar els anys posterior a la Primera Guerra Mundial, el maccarthisme i l’època Bush-Cheney. Tots son exemples d’aquells moments en què el debat públic americà combina la sensibilitat ultranacionalista a la influència i l’ofensa externes amb la voluntat de burlar-se de la Constitució, de pensament i d’obra.
Pàg. 397: Els Estats Units són més vulnerables a l’explotació de la por amb finalitats polítiques que qualsevol altra democràcia que conegui (amb la possible excepció d’Israel). Tocqueville ja ho veia, de manera que no he descobert res d’original. Ocupem un espai públic conformista. Les tradicions contràries de Nova York en queden al marge i amb prou feines causen cap efecte. Pel que fa a Washington, es fomenta la idea que no és un lloc per dissentir, o de fet, per a l’activitat intel·lectual de qualsevol altre tipus. Efectivament, a D.C. hi ha intel·lectuals qualificats, però la majoria estan tan hipnotitzats pel desig d’influència que ja fa temps que han perdut l’autonomia moral.
La por actua de moltes maneres. No es tracta d’una cosa tan senzilla com l’antiga angoixa per si el rei, o el comissari, o el cap de policia et venia a buscar. Es tracta de la reticència a transgredir la pròpia comunitat: la por que m’han expressat els liberals jueus que no s’atreveixen a arriscar-se a ser considerats antisemites o antiisraelians. La por a ser considerar antiamericà. La por de trencar amb l’opinió acadèmica bien-pensant sobre qualsevol tema, des d’allò que és políticament correcte fins a les opinions radicals convencionals. La por de ser impopular en un país on la popularitat és una virtut que es calibra ja a l’escola de secundària. La por de mantenir-se en contra d’una majoria en un país on la noció de majoria sembla profundament entronitzada en la idea de legitimitat.
Pàg. 407: El fet de parlar de la qüestió social ens recorda que no som lliures. Per a Thomas Carlyle, per als reformistes liberals de final del segle XIX, per als fabianistes anglesos o per als progressistes americans, la qüestió social era aquesta: com gestiones les conseqüències humanes del capitalisme? Com ho fas per no parlar de les lleis d’economia sinó de les conseqüències de l’economia? Els que plantejaven aquestes preguntes podien pensar d’una de les dues maneres, tot i que olts pensaven de totes dues maneres a la vegada: prudencial i ètica.
La perspectiva prudencial és la de salvar el capitalisme d’ell mateix, o dels enemics que ell mateix genera. Com pots impedir que el capitalisme creï una classe baixa enrabiada, empobrida i ressentida, que esdevé una font d’escissió o declivi? La perspectiva moral es referia al que abans s’anomenava condició de la classe obrera. Com es podia ajudar els treballadors i les seves famílies a viure de manera decent sense perjudicar la indústria que els proporcionava el mitjà de subsistència?
La resposta bàsica a la qüestió social era la planificació.
Si haguessis preguntat quin és el rerefons intel·lectual de les preferències per les economies planificades de la post Segona Guerra Mundial, hauries hagut de començar amb dos punts de partida completament diferents. Un seria l’època reformista liberal i progressista del 1890 fins al 1910, als Estats Units, Anglaterra, Alemanya, França especialment, Bèlgica i altres països més petits. Es va iniciar amb els liberals del final de l’època victoriana com William Beveridge, que es va adonar que l’única manera de salvar la societat victoriana del seu propi èxit era intervenint des de dalt amb sistemes reguladors. L’altre és la resposta dels anys 30’s a la Depressió, particularment per part dels joves economistes, als Estats Units o França –principalment als Estats Units i a França, i després alguns de l’Europa oriental també- que consistia a afirmar que només l’estat podia intervenir activament contra les conseqüències de l’enfonsament econòmic.
Dit d’una altra manera: la planificació és una proposta del segle XIX, en gran part duta a terme en el segle XX. O sigui que gran part del segle XX, al capdavall, és l’exteriorització, la realització de les respostes a la revolució industrial i a la crisi de la societat de masses del segle XIX. Les ciutats de gran part de l’Europa occidental i del nord havien crescut de manera exponencial entre els anys 1830 i 1880. Per tant, a final del segle XIX hi havia ciutats arreu d’Europa de la grandària que qualsevol persona de 50 anys no s’hauria ni imaginat en la seva infantesa la magnitud del creixement urbà havia superat amb escreix la magnitud de l’acció de l’estat. De la mateixa manera que la idea que l’estat hauria d’intervenir en la producció i en l’ocupació va créixer ràpidament durant l’últim terç del segle XIX.
A Anglaterra, la qüestió es va plantejar en principi i gairebé de manera exclusiva en termes ètics. Què s’havia de fer amb les nombrosos persones indigents, empobrides, desafavorides i permanentment pobres que s’havien traslladat a les ciutats industrials i sense la mà d’obra de les quals el pròsper capitalisme de l’època hauria estat inconcebible? Això es presentava sovint com un tema religiós: com havia de respondre l’Església anglicana (i altres) a les enormes demandes de caritat i d’ajuda ales ciutats industrials? És interessant que moltes de les persones que posteriorment esdevindrien, a principi del segle XX, prominents planificadors, experts en política social, i fins i tot ministres en el govern laborista o liberal, van començar col·laborant en comunitats neocristianes i organitzacions benèfiques pensades per alleujar la pobresa.
A Alemanya, l’altre gran país industrial de final del segle XIX, la qüestió es va plantejar en termes prudencials. Com pot un estat conservador evitar que la desesperació social esclati en una protesta política? A l’Alemanya de Guillem II, la resposta prudencial era el benestar: ja fos en forma de remuneració per desocupació, protecció industrial a les fàbriques o restriccions de les hores de treball.
Pàg. 409. Si parlem de Prússia o Alemanya, aleshores no podem evitar la Qüestió del marxisme i la socialdemocràcia, perquè així com l’estat prussià actua per evitar algun tipus de política revolucionària, els que han estat practicant política revolucionària arriben a la conclusió que seria millor animar l’estat a intervenir en les relacions econòmiques.
El gran debat en la socialdemocràcia alemanya, des de la mort de Marx el 1883 fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, és el debat sobre quin paper hauria de representar l’estat capitalista per alleujar, controlar i reformular les relacions entre empresaris i treballadors. Els debats sobre els programes de Gotha i Erfurt del Partit Socialdemòcrta, o entre Karl Kautsky i Eduard Bernstein, es poden entendre dins les tradicions marxistes, tal com hem dit abans; però també poden ser considerades les respostes socialistes, incoherents i recalcitrants, a les mateixes qüestions que preocupaven Bismarck i el Partit de Centre Catòlic a Alemanya.
A Alemanya els socialistes arriben a tenir dubtes sobre la seva versió de progrés, segons la qual el capitalisme crearà un cert tipus de classe treballadora: extensa però també rebel. Al mateix temps, pel que sembla, els liberals de la Gran Bretanya i de tot arreu arribaven a la conclusió que la seva versió del progrés tenia les seves pròpies deficiències.
A Anglaterra, el debat certament és sobre política. En aquest cas, extraordinàriament, l’amenaça d’una classe obrera rebel va desaparèixer als anys 40’s. El moviment cartista d’aquella dècada no és l’inici del radicalisme obrer britànic; és el final de la història. A final del segle XIX, el Regne Unit podia presumir d’una massa proletària, però ja organitzada i dominada per sindicats i finalment per un partit polític amb base sindical, el Partit Laborista. La idea que aquest gran moviment obrer podia albergar qualsevol tipus d’aspiració revolucionària feia temps que era moribunda. De manera que el centre de gravetat de les converses sobre l’estat i la classe obrera a Anglaterra són sempre, podríem dir, reformistes.
I ja aleshores, durant la primera dècada del segle XX, persones com William Beveridge pensen en el que un hauria de fer o en el que l’estat hauria de fer per aquesta classe obrera. A la dècada dels 40’s, Beveridge serà considerat un dels fundadors de la planificació social moderna. És una de les persones que va distingir entre l’estat del benestar i l’estat de guerra. Però les seves preocupacions inicials no eren tant de partit, o de classe, o de política, sinó respecte a la pobresa com a injustícia moral.
Pàg. 410: Beveridge, que va néixer el 1879, va ser un producte de les aspiracions reformistes del final de l’època victoriana. Igual que molts dels seus coetanis, va anar a Oxford i es va embrancar en debats sobre el problema de la prostitució, l’explotació infantil, la desocupació, els sense sostre, etc. Quan va sortir d’Oxford, Beveridge es va dedicar a fer obres benèfiques destinades a eliminar aquestes patologies de la societat industrial; en molts casos, la paraula “cristià” figurava en les organitzacions a les quals entregava les seves energies. És el mateix cas que el seu coetani Clement Attlee, el futur primer ministre laborista que posaria les idees de Beveridge a la pràctica.
Per veure d’on provenien, necessitem tenir una idea de la història del que ara anomenem política social a Anglaterra. La Poor Law del regnat d’Isabel i el sistema Speenhamland del 1590 havien proporcionat una ajuda benèfica teòricament sense restriccions per als indigents o els desemparats, pagables a partir de les taxes locals, sempre que els beneficiaris es trobessin dins de districte que estava obligat a ajudar-los. No podien ser obligats a anar a un asil per a pobres ni tampoc podien ser obligats a treballar; se’ls havien d’oferir els mitjans per mantenir-se ells mateixos.
La Poor Law del 1834 obligava a treballar. Per obtenir ajuda, havies d’anar a l’asil local per a pobres i treballar per un sou inferior que els que s’oferien en el mercat laboral obert. La intenció era que l gent deixés de beneficiar-se de l’ajuda per als pobres, i també deixar clar que hi havia alguna cosa indigna en el fet de ser reduït a aquell condició. Per tant, la Poor Law distingia entre els anomenats pobres mereixedors i pobres no mereixedors, i creava categories morals que no es corresponien a la realitat econòmica. Sens dubte, abocava la gent a la pobresa, perquè havien d’exhaurir els seus recursos abans de tenir dret a l’ajuda pública o local. D’aquesta manera, s’exacerbava el problema que aparentment es volia solucionar. Des de bon principi, la nova Poor Law va ser considerada una taca a la cara de la societat anglesa. Estigmatitzava aquells a qui el capitalisme havia deixat temporalment fora e joc per causes alienes a la seva voluntat.
El que uneix Beveridge i Attlee i els vincula finalment als reformistes de diferents orígens és l’obsessió per la reforma de la Poor Law.
La majoria de justificacions intel·lectuals per a un estat del benestar en una forma bàsica ja existien abans de la Primera Guerra Mundial. Moltes de les persones que serien crucials a l’hora d’introduir-lo després de la Segona Guerra Mundial ja eren adultes i actives en aquest camp o en camps relacionats abans de la Primera Guerra Mundial. Això és vàlid no només a Anglaterra, sinó també a Itàlia i a França.
Pàg. 412: La Primera Guerra Mundial va augmentar considerablement la despesa del govern, i també el model de control de govern sobre l’economia, la supervisió del govern sobre el treball, la supervisió del govern sobre les primeres matèries, el control de l’entrada i la sortida de béns, etc.
Pàg. 413 Si Beveridge és la meitat d’aquesta història, l’economista John Maynard Keynes n’és l’altra. És a dir, pots argumentar que Beveridge representa una sensibilitat cristiana victoriana que troba la seva obertura el 1942. Però no pots utilitzar aquest argument amb Keynes.
De Keynes i Beveridge, amb la “planificació” i la “nova economia”, se’n sol parlar conjuntament. Hi ha una simetria generacional i una superposició en totes dues polítiques: la plena ocupació, basada en la política fiscal i monetària keynesiana, combinada amb la planificació beveridgiana. Però cal anar amb molt de compte perquè Keynes va sorgir d’una tradició molt diferent.
Pàg. 414: Igual Que Beveridge, Keynes era inequívocament un home format pel segle anterior. En primer lloc, i com molts altres bons economistes de generacions anteriors, des d’Adam Smith fins a John Stuart Mill, Keynes era principalment un filòsof que, sorprenentment, es dedicava a les xifres econòmiques. Hauria ben pogut ser un filòsof si les circumstàncies haguessin estat unes altres; de fet, en els seus anys a Cambridge, va escriure alguns articles filosòfics, tot i que amb una inclinació matemàtica.
Com a economista, Keynes sempre es va veure a si mateix responent a la tradició en raonament econòmic del segle XIX. Alfred Marshall i els economistes posteriors a J. S. Mill havien suposat que la condició per defecte dels mercats, i per tant de l’economia capitalista en general, era l’estabilitat. Per tant, les inestabilitats –ja fos una depressió econòmica o els mercats distorsionats o una interferència del govern- s’havien de considerar a part de l’ordre natural de la vida política i econòmica; però no calia teoritzar-les com a part de la naturalesa inevitable de l’activitat econòmica en si mateixa.
Fins i tot abans de la Primera Guerra Mundial, Keynes començava a escriure en contra d’aquest supòsit; després de la guerra, va fer poc més. Amb el temps va arribar a la posició oposada: la condició per defecte d’una economia capitalista no podia ser entesa amb l’absència de la inestabilitat i les inevitables ineficiències afegides. El clàssic supòsit econòmic, on l’equilibri i els resultats racionals eren la norma, la inestabilitat i la imprevisibilitat l’excepció, era ara invertir.
D’altra banda, en la teoria emergent de Keynes, fos el que fos el que causava la inestabilitat no podia ser tractat des d’una teoria que era incapaç de tenir en compte la inestabilitat. La innovació bàsica aquí és comparable a la paradoxa gödeliana: tal com diríem avui dia, no pots esperar que els sistemes es resolguin a si mateixos sense una intervenció. D’aquesta manera, els mercats no tan sols no s’autoregulen d’acord amb una hipotètica mà invisible, sinó que acumulen distorsions autodestructives amb el pas del temps.
L’opinió de Keynes és un elegant colofó simètric a l’afirmació d’Adam Smith a The Theory of Moral Sentiments. Smith argumentava que el capitalisme no genera en si mateix els valors que fan possible el seu èxit; els hereta del món precapitalista o no capitalista, o els agafa (per dir-ho d’alguna manera) del llenguatge de la religió o de l’ètica. Els valors com la confiança, la fe, la creença en la fiabilitat dels contractes, el supòsit que el futur mantindrà la fe en els compromisos passats, etc., no tenen res a veure amb la lògica dels mercats per se, però són necessaris per al seu funcionament. A això, Keynes hi va afegir l’argument que el capitalisme no genera les condicions socials necessàries per al seu manteniment.
O sigui que Keynes i Beveridge són homes de la mateixa època, amb contextos comparables però diferents, i que tracten problemes relacionats però diferents. Beveridge va partir de la societat enlloc de l’economia: hi ha certs béns socials que només l’estat pot proporcionar i imposar, per legislació, regulació i coordinació obligatòria. Keynes comença des d’uns interessos molt diferents, però els seus enfocaments encaixen: mentre que Beveridge va dedicar la seva carrera a atenuar les conseqüències socials de la distorsió econòmica, Keynes es va passar gran part de la seva vida adulta teoritzant sobre les circumstàncies econòmiques necessàries en les quals les polítiques de Beveridge es podien aplicar per obtenir un efecte òptim.
Pàg. 416: Keynes era un crític devastador del patró or molt abans que els països l’abandonessin a resultes de la conferència d’Ottawa. Ell creia que el fet d’estar subjectes al patró or impedia als països la capacitat de devaluar es seves monedes segons les necessitats.
D’altra banda, Keynes tenia completament clar molt abans del 1929 que l’economia neoclàssica no tenia cap resposta al problema de la desocupació. L’economia neoclàssica, en general, creu que la quantitat de petites decisions preses pels consumidors i els productors que persegueixen els seus propis fins generen una major racionalitat en l’àmbit de la pròpia economia. Aquesta oferta i demanda troba un cert equilibri i els mercats són fonamentalment estables. Els aparents mals socials, com ara la desocupació, són en definitiva, formes transitòries d’informació econòmica que permeten que l’economia globalment funcioni sense problemes. La convicció de Keynes que aquesta era descripció incompleta de la realitat va sorgir sobretot a partir de les seves observacions de les crisis de desocupació britàniques i alemanyes de principis dels anys 20’s. El consens neoclàssic defensava la passivitat del govern arran dels problemes econòmics. Keynes aleshores ja veia el que d’altres observaven durant la Gran Depressió: que la resposta convencional –deflació, pressupostos ajustats i espera- ja no era tolerable. Malgastava massa recursos socials i econòmics, i era molt probable que causés greus disturbis polítics en el nou món de la postguerra. Si la desocupació no era el preu necessari per obtenir mercats de capital eficients, sinó simplement una patologia endèmica del capitalisme de mercat, per què s’havia d’acceptar? Aquesta qüestió ja la va plantejar Keynes en les seves obres molt abans del 1929.
La Teoria general del 1936 col·loca el poder estatal, fiscal i monetari al centre del pensament econòmic, en lloc de reconeixe’ls com a excrescències desagradables en el cos de la teoria econòmica clàssica. Aquesta revisió de dos segles de literatura econòmica resumia la mateixa obra de Keynes des de la dècada dels 20’s, amb l’addició crucial de les contribucions dels seus estudiants, principalment de Richard Khan de Cambridge, que va exposar la idea del “multiplicador”.
D’aquesta manera, l’obra mestra de Keynes del 1936 reformula completament el pensament macroeconòmic sobre la política del govern. I era aquesta reformulació el que era important, més que no pas la teoria en si mateixa. Ara, una nova generació de responsables de polítiques comptava amb un llenguatge i una lògica sobre els quals basar els arguments a favor de la intervenció de l’estat en la vida econòmica. Per tant, l’obra de Keynes va ser tan ambiciosa i influent com a magnífica narrativa de la manera de funcionar del capitalisme com qualsevol de les grans obres del segle XIX que ell contradeia.
Pàg. 419: Els arguments a favor de la planificació i la intervenció des de dalt estaven tan estesos que els arguments en contra ja estaven en marxa. Friedrich Hayek ja treballava en el contingut que desenvoluparia plenament en el seu llibre de l’any 1945, Camí de servitud. En aquesta obra, argumenta que qualsevol intent d’intervenir en el procés natural del risc de mercat és segur que produeix resultats polítics autoritaris. I la seva referència és sempre l’Europa central de parla alemanya. Hayek argumenta que el que no funciona en l’estat del benestar del Partit Laborista, o en l’economia keynesiana i en les seves implicacions polítiques, és que segur que et veuràs abocat a un règim totalitari. No és que la planificació no pugui funcionar econòmicament, sinó que en pagaries un preu massa alt políticament.
Pàg. 420: Mai no he entès contra què reaccionava exactament Hayek. Àustria era un estat políticament autoritari, però no tenia en absolut cap planificació en el sentit keynesià. L’experiència austríaca en realitat sembla refutar l’argument de Hayek. En tot cas, una mica de planificació hauria ajudat l’economia austríaca i hauria fet menys probable l’autoritarisme local i després el de Hitler, i tot el que va venir després de Hitler.
Hi estic d’acord. Si llegeixes Camí de servitud, no trobaràs pas gaire aclariment en aquest sentit. Però quan contraposes l’obra de Hayek a la de Karl Popper del mateix període, comença a sorgir una pauta. El que veus és una fusió de dues animositats: una aversió per la planificació urbana socialdemòcrata massa confiada de la Viena de principi dels anys 20’s, i una aversió pels models corporativistes cristianosocials que la van substituir en l’àmbit nacional després del cop d’estat reaccionari del 1934.
T’has d’imaginar Àustria. A Àustria, els socialdemòcrates i els cristianosocials, en aquella època, es van ajuntar amb el Front Patriòtic governant, format per diferents grups i objectius. D’aquesta manera, els suposats punts en comú de retòrica o de programa semblen molt més teòrics que no pas històrics. Però des del punt de vista de Hayek –i aquí coincideix amb Popper i molts altres coetanis austríacs- tots dos eren responsables, a la seva manera, de la caiguda d’Àustria en ans de l’autoritarisme nazi el 1938.
Hayek és força explícit en la seva explicació: si comences amb polítiques del benestar de qualsevol tipus –controlant individus, cobrant impostos per a fins socials, planificant els resultats de les relacions de marcat- acabaràs abocat a Hitler. No només a projectes d’habitatges dels socialdemòcrates o a subsidis de la dreta per als viticultors “honestos”, sinó a Hitler. Per tant, en lloc de córrer aquest risc, les democràcies haurien d’evitar totes les formes d’intervenció que distorsionen els mecanismes realment apolítics d’una economia de mercat.
Aquests grups que suposadament són semblants perquè tenen una tendència general cap a la intervenció del govern, estan fent una guerra civil entre ells. I la gran consecució, la Viena roja, està sent literalment destruïda...
Aquest és l’autisme polític de Hayek, que es manifesta en aquesta incapacitat per distingir les diferents polítiques que a ell no li agraden. Aquesta fusió inicial, continuada fins a les dècades dels 80’s i els 90’s, justifica en certa manera les polítiques econòmiques que hem estat vivint durant els últims 25 anys. Hayek s’hi reconcilia, “justificat per la història”, quan de fet la seva pròpia justificació històrica de l’economia de mercat apolítica era totalment errònia.
Pàg. 423: El motiu pel qual els responsables de polítiques europeus estan interessats en Keynes no era tant per l’ocupació per si mateixa, sinó per la teorització sobre el paper del govern en l’estabilització de les economies mitjançant mesures compensatòries, com ara la despesa en dèficit durant la recessió. No només mesures per mantenir les persones ocupades, sinó mesures per mantenir la moneda estable i per assegurar que els tipus d’interès no fluctuessin exageradament i destruïssin els estalvis. De manera que l’ocupació, que és central en el pensament anglès i americà, no és pas una obsessió generalitzada al continent. Ho és l’estabilitat.
Els economistes alemanys estan principalment interessats en els vestigis de la hiperinflació, i quan pensen políticament, pensen en la dècada dels 20’s, tot i que a la pràctica, Hitler s’interessa bastant per l’ocupació. Potser aquest és el moment en què podríem analitzar, històricament, la diferència entre, per exemple, Keynes al voltant del 1936 i el Pla de Quatre Anys alemany d’aquell mateix any.
Els feixistes i els nazis suposaven que podies barrejar, per una banda, el capitalisme basat en la propietat, i per l’altra, la intervenció del govern. Els industrials, els propietaris de béns, els grangers, els petits fabricants, els botiguers, podien ser perfetament autònoms, però el govern podia intervenir en les seves relacions amb els treballadors, podia planificar els béns que produïen i determinar els preus als quals els oferien. Per tant, el govern podia participar, intervenir i actuar sense projectar cap dubte sobre la naturalesa fonamentalment capitalista del sistema econòmic. Aquesta barreja era difícil de comprendre ideològicament. En aquest sentit, la política nazi o la política feixista es podia considerar procapitalista, o anticapitalista, o neokeynesiana. Quan realment el que hi havia era un excés extraordinari de despesa del govern –“excés” en el sentit dels recursos anteriors- per evitar les crisis polítiques i socials a costa de l’estabilitat futura, o a costa dels ingressos futurs, excepte que s’obtinguessin d’algun altre lloc. I Keynes es va adonar d’això bastant aviat.
Segons els supòsits keynesians, el que es busca és el restabliment de l’equilibri dins un sistema. Mentre que segons els supòsits hitlerians, només es pot establir un equilibri en algun futur molt llunyà, després d’haver robat a tots els jueus i d’haver creat la teva bucòlica utopia racial a Orient.
L’equilibri, per a Keynes, era un objectiu i també una virtut. I això és en part per raons teòriques, però jo diria que en part també per raons psicològiques. La pèrdua d’equilibri que Keynes i la seva generació van patir amb la Primera Guerra Mundial i l’enfonsament de les certeses i la seguretat eduardianes, i per tant victorianes, és el sentiment més important que es desprèn dels seus escrits teòrics. Aquest sentiment també apareix en el seu suport a l’estat del benestar de la postguerra, que defensava no pas per raons econòmiques, i encara menys ideològiques, sinó pel que ell anomenava la necessitat aclaparadora de seguretat que la gent sentiria en acabar la Segona Guerra Mundial.
L’equilibri era una virtut per a Keynes. I també era, des del seu punt de vista, un fet que l’economia no podia assolir mitjançant els seus propis recursos. La intervenció del govern era una manera de reequilibrar l’economia. Aquesta preocupació no impregna en absolut el pensament nazi, en el qual l’equilibri és destruït d’una vegada i per sempre. No tens cap interès e a equilibrar els comptes, per dir-ho d’alguna manera, d’una societat complexa; simplement et dediques a assolir certs objectius, si convé, a costa de certes parts de la societat, de manera que la resta de parts apreciïn els teus esforços.
El que Keynes volia fer era salvar l’Anglaterra liberal de les conseqüències de la seva pròpia ideologia econòmica.
Pàg. 451: Les reformes del benestar de Clinton dels anys 90’s discrepaven radicalment de totes les tradicions reformadores centrades en l’estat, tant del consens liberal d’esquerra americana com europeu, des de la dècada de 1890 fins als anys 70’s. El que van fer va ser introduir les primeres nocions industrials d’una ciutadania dividida: els ciutadans que treballen i els ciutadans en menor quantitat que no treballen. D’aquesta manera, l’ocupació torna a la política social com a mesura de plena participació en els afers públics: si no tens una feina, no ets un ciutadà complet. Aquest era un aspecte pel qual 3 generacions de reformadors socials i econòmics, des de la dècada dels 10’s fins a la dels 60’s, van lluitar amb força per allunyar-se’n. I Clinton va reintroduir exactament això.
Pàg. 453: Actualment, la idea de cobrar impostos a tothom per beneficiar-se’n només uns quants –o fins i tot uns quants per beneficiar-se’n tots- està absent dels càlculs principals dels responsables de polítiques socials americans. Les conseqüències són clares en el raonament confús fins i tot dels reformadors més benintencionat. Agafem, per exemple, la línia feminista de la reducció de jornada i altres serveis dels quals es poden beneficiar els dones. En lloc de pensar en un sentit més ampli i voler revisar els impostos i els serveis socials de manera que beneficiïn a tothom, la posició feminista dominant és la d’intentar buscar una legislació dissenyada exclusivament per afavorir les dones.
Era una fal·làcia que als anys 70’s els radicals hyphenated suposessin que podien perseguir el seu propi interès sense afectar l’interès de la col·lectivitat globalment. Calcaven, de manera irònica i inconscient, les mateixes demandes que els seus oponents polítics. Ajudaven a privatitzar la política i a privatitzar l’interès propi.
Pàg. 454: Sóc prou antiquat per pensar que una bona part de l’esquerra americana és objectivament reaccionària.
Si vols fer una observació antiquada, podries dir això: el fet que tantes feministes sortissin de la classe mitjana-alta –on l’únic inconvenient que patien era precisament el de ser dones, res més que un desavantatge marginal- explica la seva incapacitat per veure que hi havia una classe més extensa de persones per a les quals ser una dona no era de cap manera el més gran dels seus reptes.