Ruta d'estiu

Plaça Santa Anna, Mataró. Una tarda de dissabte d’agost de 1979, són aproximadament les 4 de la tarda.  Molt poca gent voltant per aquells indrets, que en horari d’obertura de botigues sempre van plens. 

L'intens sol d’estiu invita a refugiar-se sota els arbres, plataners longeus, plantats en recta filera; agraïda ombra d’estiu per als pocs vianants, i per als que han decidit perdre’s fer la migdiada i prendre el seu cafè o un gelat en la Granja o al Bar restaurant Iluro. Aquests pocs, a l’ombra de la terrassa, gaudint de la brisa a estones que ve de marina, i puja pel carrer Sant Agustí i allí troba espai per expandir-se i repartir frescor a tot aquell emplaçament, ànima de la ciutat.

Eugeni, Imma, Igone i Jordi han quedat per fer ruta aquella tarda d’estiu, en direcció a Calella, uns amb la Sanglas i els altres dos amb la Ducati, ambdues motocicletes estan impecables i estrenades l’any anterior; decidits a fer la carretera de Mata fins Sant Pol de Mar, i després agafar l’N-II i arribar a Calella de la costa, població turística que atrau molts estrangers europeus especialment alemanys, i allà gaudir d’un vespre d’estiu sopant a la fresca, rodejats de l’ambient festiu d’estiueig i esbarjo popular.

L'encontre

Tots quatre es dirigeixen cap a l’Orxateria Verdú ubicada a la baixada de Sant Antoni a pocs metres de la cantonada Plaça Santa Anna.

En arribar a l’altura de Can Ximenes, tots quatre s’aturen sorpresos en veure passar un grupet de noies i nois, no arriben a deu, tots ells vestits a l’estil de roba tipus eivissenca “hippie”, destaca entre ells un dels nois d’uns vint-i-pocs anys, cabell llarg un pam sota les espatlles; la barba poc espessa, llisa com els cabells, llarga fins a tapar-li la gola; va una mica diferent de la resta del grup, amb un kurta o panyabi per sobre d’un dhoti, ambdues de color blanc trencat, són vestimentes típiques de l’Índia. El que encara els sorprèn més és que va descalç, caminant com si res, tranquil·lament sense immutar-se, el terra crema de valent sobretot en les zones a on ha picat els raigs de sol tot el dia.

La comitiva passa davant de la geladeria sense aturar-se seguint direcció cap avall, cap a mar, com qualsevol altra colla d’amics que han quedat per anar a la platja a torrar-se, remullar-se i  passar la tarda. El noi descalç és el centre d’atenció del grup, tots intenten quan el carrer s’estreny estar el més a prop d’ell per escoltar millor el que va dient.

— Que els coneixeu?  — diu l’Imma

— A mi em sona molt la cara del noi que va descalç, però no sé de què? — diu en Jordi mirant a l’Igone

— Sí, Jordi, aquest noi viu pel barri, dos portals al costat per sobre el meu. De l’edifici d’enfront de les Esmandies  — confirma Igone — crec que és del grup de la Isabel, l’amiga de la teva germana Olga,  o almenys s’ajuntava amb ells; si el tinc vist d’allà  — reafirma Igone —

—  Cert!, sí!, ja ho recordo, em van arribar veus de què just quan jo preparava el viatge a l’índia, a principis d’any, ell i un altre amic havien estalviat força per anar amb avió a fer-la a peu— diu en Jordi, amb cara d’alegria i després de tristor pel seu intent fallit

— Doncs, deu tenir calloses les plantes de peus, una bona capa de durícies per anar descalç tot el camí. Mira que si troba una burilla mig encesa per terra, igual l’apaga i tot, com els faquirs  — diu l’Eugeni fent conya.

— Eugeni, que ets ximple!, anem a fer el gelat, i després el passeig amb la moto  — li diu l’Imma afablement, fent-li una innocent mirada i  rialla d’enamorada.

Si els gurus del segle XX van construir els seus dominis expandint la meditació a Occident, els del segle XXI han decidit centrar-se en el mercat interior de l'Índia. 

Són el que l'antropòloga Lise McKean, en el seu llibre la Divina Empresa, diu "actors clau en el negoci i la política de l'espiritualitat".