Recentment, vaig veure per primera vegada la pel·lícula “Don't Look Up” i em va impactar veure com la incredulitat, la política i el sensacionalisme portaven al desastre en una situació de vida o mort. A la pel·lícula, les fake news i la “politització” de la realitat arriben a un punt tan absurd que la gent pot veure el cometa al cel, però els negacionistes adopten l'eslògan “Don't look up” (No miris cap amunt).

Mentrestant, avui ens trobem immers en un altre episodi de calor “extraordinària” d'aquest any, i encara hi ha gent esperant que arribi el canvi climàtic. Ja és aquí, i hauríem de començar a actuar. Però sembla que hem adoptat un “No miris el termòmetre” col·lectiu.

Si en el post anterior parlàvem de com el mal disseny urbà ens obliga a viure entre obstacles, avui toca parlar d'un problema encara més greu: el disseny dels nostres carrers ens està literalment torrant. I no, no és una exageració.

26 °C de diferència entre dos carrers del mateix poble

> Nota: Totes les imatges tèrmiques d'aquest article es van prendre el 2 de julilol del 2025 a les dues del migdia.

Aquest estiu, armat amb una càmera tèrmica, vaig fer un petit experiment per Tiana que em va deixar bocabadat. Un dia de juliol a les 2 del migdia, vaig mesurar les temperatures de superfície de diferents carrers del poble. Els resultats parlen per si sols:

Carrer de Cals Frares: 57,2 °C (la temperatura de l'asfalt)
Però atenció! Els matolls secs a ple sol del descampat estaven a 45,8 °C (+10 °C més frescos!)

Carrer de Can Mates: 31,2 °C

I si ens fixem en els arbres encara millor: 26,8 °C. 

Una diferència de 26 °C entre dos carrers del mateix poble. Això no són detalls tècnics: és la diferència entre poder caminar còmodament pel carrer o haver de córrer d'ombra en ombra com si fóssim en un desert.

I recordeu els arbres, 26,8 °C? Literalment 30 °C graus menys que l'asfalt! Fa que et vinguin ganes d'abraçar-los.

El parc de les Tres Bessones no és un “refugi climàtic”

Una de les sorpreses més desagradables va ser mesurar el parc de les Tres Bessones, oficialment classificat com a “refugi climàtic”. Sota l'ombra dels arbres: 35,2 °C. Sota les marquesines artificials: 43,2 °C. La sorra al sol: 53,3 °C.

El missatge és clar: les ombres artificials només bloquegen el sol, però els arbres refresquen activament l'ambient. No és el mateix una marquesina que un arbre. Ni de lluny. I la temperatura, és molt superior a la d'altres parts de Tiana que no tenen ni tan sols la classificació de refugi climàtic.

I el motiu també sembla clar: uns criteris tècnics insuficients.

Però en el cas dels Jardí Lola Anglada podem veure que sí que es pot fer bé. I fins i tot, que potser el Jardí és millor refugi climàtic que molts altres llocs.

Les dades no menteixen:
Barcelona s'escalfa des de 1972

Per posar el problema en perspectiva, vaig consultar les dades històriques de temperatures de Barcelona des de 1780.
Font: https://www.meteo.cat/wpweb/climatologia/fons-historic-documental/ 

El que vaig trobar confirma el que ja sospitàvem:

• Abans de 1880: la temperatura mitjana de 15 °C només es va superar dues vegades en cent anys

• Després de 1880: se supera els 15 °C de mitjana més de 20 vegades en cent anys

• Abans de 1980: mai s'ha superat la temperatura mitjana de 16 °C

• Després de 1980: els 15 °C es converteixen en el nou mínim, només amb dos anys amb mitjanes per sota

• Després de 2021: cada any han superat 17 °C de mitjana.

Però el més alarmant és que fins al 1972 la tendència era gairebé plana. A partir del 1972, quelcom canvia i l'escalfament s'accelera any rere any. Veníem amb una mitjana d'uns 14 °C (més tirant a 13,5 °C fa dos segles, més 14,5 °C als 1980), però un cop superat el 1972 veiem una clara pujada dels 14 °C fins als 17 °C, una pujada de més de 0,5 °C per dècada! Què ha canviat això? Està accelerant? Cada cop pujarà més ràpidament?

I el nombre d'onades de calor es multiplica. Està passant de ser una cosa extraordinària, a una cosa ordinària. Desafortunadament, el registre de temperatures que hem aconseguit abans de 1950 tan sols té mitjanes anuals. Si volem saber les màximes i mínimes diàries a Barcelona, només hem pogut mirar a partir del 1950. Malgrat això, ja es veuen canvis clars. Si mirem el nombre de vegades que la màxima en un any supera els 30 °C i el nombre de vegades que la mínima supera els 20 °C, veiem que fins al 1986 la màxima només se supera en dos anys vint vegades, però passat 2003 comença a ser la nova normalitat, i passat 2014 sempre se supera. I si mirem canvis encara més extrems —nombre de vegades l'any que la màxima supera els 35 °C, i nombre de vegades que la mínima supera els 25 °C—, ens trobem que fins als 1980 només se supera en tres anys diferents, després de tant en tant se supera alguna vegada, el 2003 va haver-hi una forta ona de calor,  i passat el 2008 cada any se supera vàries vegades l'any ambdues temperatures extremes. Hem passat del fet que fos una cosa rara que quasi mai passava, a un fet normal.

Com es relaciona amb l'urbanisme?

El que connecta aquest problema amb els objectius de l'associació i el post anterior sobre ressalts és simple:

El disseny urbà importa més del que pensem.

No només per la velocitat dels cotxes, sinó per la qualitat de vida de tots.

I ja no discutim si som culpables o no del canvi climàtic, que podem fer-ho per evitar-ho. El canvi climàtic està aquí, està afectant ja a les nostres vides, i hem de prendre mesures per minimitzar els seus efectes.

Quan dissenyem carrers pensant només en el trànsit rodat, acabem creant superfícies d'asfalt enormes que es converteixen en forns a l'estiu. Quan dissenyem pensant en les persones, posem arbres, ampliem voreres, creem espais agradables... i de rebot solucionem també el problema de velocitat.

Can Mates, el carrer que ja funciona bé sense ressalts, també és un dels més frescos del poble. No és casualitat: té arbres, l'amplada és adequada, l'ambient convida a anar tranquil. És un exemple de com el bon disseny resol múltiples problemes alhora.

Redefinint l'estiu

Com molts de vosaltres, he hagut de canviar la definició d'estiu que tenia de petit. Ja no és només que sigui més sensible a la calor amb l'edat: és que realment fa més calor. Els estius de la nostra infància han acabat, i hem d'adaptar-nos a aquesta nova realitat.

La solució: més arbres, millor disseny

La solució no passa per més aire condicionat o per resignar-nos a no sortir al carrer a l'estiu. Passa per repensar com dissenyem els nostres espais públics:

Carrers amb més arbres: No només donen ombra, refresquen activament l'ambient. La diferència entre una marquesina i un arbre són 8 °C.

Espais que convidin a caminar: Per poder gaudir dels carrers necessitem aire fresc. Carrers agradables on la gent vulgui estar, no només passar de pressa. I això també significa gastar menys en aire condicionat a casa.

Menys superfícies d'asfalt: Com proposàvem per solucionar el problema de velocitat amb l'aparcament elevat, també redueix les superfícies que es converteixen en forns.

Disseny integral: Solucions que abordin velocitat del trànsit, calor urbana i qualitat de vida alhora.

No cal mirar el termòmetre: ja ho veiem

Com diu el títol, no cal mirar el termòmetre perquè les dades oficials ens ho confirmin. Ho estem vivint cada dia. Cada estiu que passa és més dur, cada cop costa més sortir al carrer a determinades hores.

Però la bona notícia és que sabem com solucionar-ho. El carrer de Can Mates ens demostra que es pot. Cals Frares ens demostra que cal actuar. I el parc de les Tres Bessones ens ensenya que no totes les solucions són iguals.

El camí endavant

Com dèiem en el post anterior: cal deixar la mentalitat del pedaç i començar a pensar en solucions integrals. Carrers ben dissenyats que siguin segurs, frescos i agradables. On les solucions per al trànsit, per la calor i per la qualitat de vida siguin la mateixa cosa: bon disseny urbà.

Perquè al final, el problema no són els conductors que van ràpids ni la calor que fa. El problema és que estem dissenyant pobles per a cotxes en lloc de per a persones.

És hora de canviar això.