CINEMA I GÈNERE

Els gèneres cinematogràfics tenen el seu origen en el teatre grec, on distingien la comèdia i la tragèdia. Entenem que a l’època grega, la tragèdia era un gènere teatral que tractava episodis mitològics que tenien a veure amb els conflictes i el patiment, i es creia que la tragèdia portava a les persones a la redempció de l’esperit a l’experimentar una purificació o catarsi. La comèdia en canvi tenia l’efecte contrari, atès que escenificava situacions reals tot fent una sàtira.

Es pot dir que aquests dos gèneres han arribat als nostres dies gairebé intactes, tot i que amb la diferència que el drama no pretén portar a l’espectador a redimir-se; encara que molt sovint els drames ens ajuden a pensar; també la comèdia, que molt sovint es mescla amb el drama. 

Avui en dia els gèneres cinematogràfics s’han diversificat molt, i moltes pel·lícules poden ser una mescla de diferents gèneres, així que aquí farem un recull dels més destacats: 

Sembla que per la connotació del mot drama, una pel·lícula que pertanyi a aquest gènere ha de tenir a veure amb la tristesa, però no és així. El drama es refereix a les pel·lícules que tracten situacions centrades en un conflicte entre el protagonista i altres personatges, el seu entorn o amb si mateix. De fet, el drama és un gènere amb el qual tendim a sentir-nos més identificats, gràcies a trames que s'adeqüen més a la nostra realitat, i es diferencia de la tragèdia perquè en aquesta sempre és necessària la mort d’algun dels seus protagonistes. 

La màgia del drama és que pot fusionar-se amb altres gèneres i així i tot, continuar essent un drama. Els exemples més clars i coneguts són aquells que fan ús de la comèdia per mostrar una realitat sovint aspre, com per exemple The Full Monty (1997) de Peter Cattaneo o Forrest Gump (1994) de Robert Zemeckis. 

Òbviament, no totes les pel·lícules dramàtiques són en clau d'humor. La gran majoria tracta temes que tot i que no tenen per què donar-se en la nostra realitat immediata, parlen de la nostra societat i engloba temes diversos: el drama de la immigració, la incapacitat de tenir fills o la duresa de ser mare adolescent, l'educació, el maltractament, l'homosexualitat i l'homofòbia, la pobresa, el patriarcat, la guerra... entre d'altres. 

La comèdia beu del teatre grec perquè satiritza sobre situacions de la vida quotidiana, tot exagerant i portant a l’extrem incidents o circumstàncies que poden donar-se a la realitat immediata. Ja hem vist que la comèdia es pot utilitzar per mostrar una situació dramàtica, però també serveix per tractar temes que sovint són tractats amb solemnitat i poden resultar incomprensibles i confusos, com poden ser per exemple l’amor, la religió o la política. 

La majoria de comèdies que podem veure avui en dia són pur entreteniment, no pretenen anar més enllà del riure simple. Tanmateix, sempre podem trobar comèdies que ens facin riure i ens facin reflexionar alhora. Bon exemple és El Verdugo (1963) de Berlanga, una història d’amor entre un enterramorts i la filla d’un botxí, o Un, dos, tres (1961) de Billy Wilder, la història d’un representant de la Coca-Cola a Berlín en l’època del teló d’acer. 

Com el seu nom indica, el cinema romàntic tracta el tema de les relacions romàntiques. A priori pot semblar que només dóna peu a plantejar-se temes relacionats amb l'amor, però també tracta molt aspectes psicològics que d'una altra manera no es podrien tractar. L'amor es pot donar de moltes formes i no només les relacions de parella parlen de què suggereix l'amor. La seducció, la sexualitat, la gelosia, els diners, la soledat, la imaginació... Hi ha molts temes que es poden parlar a partir del cinema romàntic. 

El cinema romàntic ens pot ajudar a comprendre aspectes de nosaltres mateixos els quals ens costa aprofundir, sobretot quan som joves i encara no hem viscut prou experiències que ens ajuden a crear la nostra pròpia identitat. Tanmateix, també ens ajuda a descobrir altres maneres d'estimar que d'altra forma, no podríem entendre, atès que la nostra pròpia experiència també ens limita. 

La ciència-ficció deriva del gènere literari que tracta situacions desenvolupades en un context purament especulatiu, el que fa que el ventall de possibilitats sigui molt ampli. En un principi, la ciència-ficció està pensada per narrar històries en les quals es construeixen mons paral·lels, imaginaris o de caràcter futurista; tanmateix, és un gènere que té un component social molt interessant. També pot utilitzar un escenari real en el qual s'afegeixen elements de ficció (criatures fictícies, extraterrestres, màquines o robots, experiments científics...) que ajuden a construir trames que permetin especular amb la idea del "què passaria si...?", o poden ajudar a generar una mirada crítica amb la nostra pròpia realitat a nivell filosòfic, polític o social. Els mons alternatius molt sovint ens ajuden a comprendre aspectes de l'ésser humà que no es mostren de manera tan clara en una realitat fidedigna. 

El cinema històric, com el seu nom indica, tracta temes relacionats amb la història i relata episodis de la història de la nostra civilització a través de personatges reals o personatges ficticis que ajuden a desenvolupar la trama. És un gènere amb valor didàctic, atès que reforça de manera visual la comprensió d'una època concreta, un episodi cabdal de la història o l'aproximació a alguna figura històrica determinada. 

Així i tot, el cinema històric, si trobem darrere un bon director, pot arribar a ser una eina magnífica per penetrar en altres contextos històrics, i fins i tot pot arribar a transportar-nos a una època passada i reviure-la de manera molt màgica. Bernardo Bertolucci ha arribat a recrear de manera molt impressionant èpoques senceres de la història d'un poble en concret, com Novecento (1976), que recorre la història d'un segle convuls a Itàlia a través de la vida de dues famílies confrontades (una pel·lícula de cinc hores de duració); o L'últim emperador (1987), que narra la vida de Pu Yi, el darrer emperador de la Xina. 

El documental no és pas en si un gènere cinematogràfic, atès que mostra la realitat tal com és; tanmateix, sí que es pot considerar proper al cinema pel que fa al recurs audiovisual que utilitza per plantejar dissertacions de caràcter social, denunciar excessos, abusos o injustícies del món en què vivim o simplement donar veu a persones anònimes que també tenen històries per explicar. 

De fet, el documental és una eina didàctica en si, atès que ens ajuda a plantejar aspectes que apel·len directament o indirectament a la nostra quotidianitat i ens porten a reflexionar sobre certs problemes del món actual que sovint no els hi prestem prou atenció; així doncs contribueix a desenvolupar el nostre esperit crític. 

El documentals poden tractar temes molt útils pedagògicament parlant. No només perquè mostren la realitat tal com és, sinó perquè ajuden, més que a trobar respostes, a plantejar-nos preguntes sobre la condició humana. 

Els documentals sobre el canvi climàtic, per exemple, porten a la reflexió sobre la contribució de l'home a la destrucció del planeta. Els documentals que tracten temes socials ens fan pensar en els límits de l'ésser humà envers la societat. Els documentals històrics ens ajuden a apropar-nos a episodis del nostre passat que no podem canviar, però sí que podem intentar no repetir. Els documentals sobre viatges ens fan somiar en visitar terres llunyanes i ens ajuden a comprendre altres cultures.  En definitiva, els documentals eixamplen la nostra visió del món i de la vida. 

Fa molts anys el cinema d'animació estava destinat al públic infantil, però això ha anat canviant en els últims anys i avui en dia és un gènere el qual poden gaudir tant grans com petits. Les productores ja no enfoquen l'animació només cap al públic menor d'edat i plantegen trames que poden tenir una doble lectura: Una destinada a l'infant i l'altre a l'adult. 

Disney sempre ha estat la productora més reconeguda pel que fa al cinema d'animació. Amb Pixar ha començat a tractar temes que fins ara no s'havien mostrat tan obertament al públic infantil, i és quelcom que cal tenir molt en compte, perquè hi ha certes qüestions de la vida que sovint pels són tabú pels infants i que s'haurien de començar a mostrar com una part més de l'existència, atès que poden ajudar als més petits a comprendre i tractar situacions que més endavant de ben segur que es trobaran quan es converteixin en adults. 

Un dels mestres de l'animació i també un gran mestre per la seva capacitat d'alliçonar a través de les seves pel·lícules és el japonès Hayao Miyazaki. Hi ha dos elements que sempre es repeteixen en els seus films: Per una banda, les protagonistes dels seus llargmetratges sempre són dones, fortes, valentes i capaces de desenvolupar la seva pròpia trama sense la necessitat de fer-se valer a través del romanticisme; en definitiva, dones apoderades. Per altra banda, les seves pel·lícules sempre reflexionen sobre la necessitat de preservar la natura i denuncien la destrucció del planeta causada per la mà de l'home.