Fusilao

lletra de "fusilao"

Poema de Vicent Moliner Nadal (1941) [adaptació]


Ya estoy condenado a muerte

Gracias puerca humanidad

Allá tú con tu malda

Tus ojos, tu negra suerte

Tu sarcasmo y vanidad x2


Allá tú con tu hipocresía

Amor, gloria y libertad

Virtud y fraternidad

Cuánta hidrópica falsía

Palabras sangrad, sangrad x 2


Nobleza de pensamiento

De qué te sirvió tu luz

De qué te sirvió el talento

Si estás sufriendo el tormento

De tu ideal hecho cruz x2


Ven, muerte antes querida

Ven, sin hacerte rogar

Ven, y siega ya esta vida

Ven, y acabará enseguida

La tortura de pensar x2

Dedicar gran part de la teua vida a millorar les condicions d’altres persones; queixar-te, manifestar-te, organitzar-te per fer que qui pateix fam, no pot pagar el lloguer, no té dret d’anar al metge, ni un treball digne i pateix violència deixe de viure en aquestes condicions de penúria, no està de moda. Encara que parega que ens n’hàgem oblidat, ací vam patir una guerra fa menys d’un segle, del 1937 al 1939: la Guerra Civil Espanyola, que va enfrontar una meitat de la població amb l’altra.

Coneixes el mite bíblic de Caïm i Abel? Jo el vaig conéixer ja quan era fadrina perquè no vaig anar a religió a l’escola ni a l’institut. Aquest mite parla de dos germans que estaven enfrontats a mort. A partir d’aquesta al·legoria (o historieta de la Bíblia), es parla de caïnisme quan persones de la mateixa família s’enfronten a mort entre elles, i per extensió, quan persones molt properes es converteixen en enemigues de manera inesperada. Per això, pots haver sentit que les guerres civils són enfrontaments caïnistes, perquè enfronten a vida o mort persones que són de la mateixa família, del mateix carrer o del mateix poble.

El 5 de juliol de 1938 entren les tropes falangistes a Borriana. Aquest lloc on ens trobem en el videoclip que apareix més amunt, que havia sigut escola i també convent, es converteix en la segona presó franquista més gran de la província de Castelló. En aquesta presó franquista de Borriana moriren 28 persones entre el 39 i el 42, i hi passaren més de 4.000 presos. També hi van nàixer xiquets, com el fill de Teresa Regal, de la CNT.

Hi havia pallisses i vexacions de tota mena; presos amuntegats en galeries a les fosques. En aquella presó improvisada no hi havia menjar. El que menjaven els presos ho duien les famílies. Part del que duien, si portaven un trosset de botifarra o una costelleta, davant de les famílies se’ls donava als gossos, en lloc de donar-ho als seus familiars presos. Fer això és de ser molt cruel. 

Vicent Moliner Nadal, de qui és la lletra de la cançó "Fusilao", va morir afusellat el 21 de maig de 1941 al cementeri de Castelló de la Plana. La lletra de la cançó és d’un poema seu escrit al març del mateix any des de la presó de Castelló, quan l’exalcalde de Borriana va conèixer la seua sentència a mort. Imagineu-vos quins tres mesos degué passar tancat en una cel·la abarrotada de gent sabent que en qualsevol moment el durien a afusellar. Aquesta cançó és un homenatge a Vicent Moliner Nadal i a tots els represaliats pel franquisme.

No sé què et pareixerà la idea de portar la reivindicació en contra de les injustícies dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola (els acòlits del dictador Francisco Franco, que va governar Espanya durant quaranta anys) al llenguatge dels videojocs i de les músiques actuals com hem fet nosaltres. En tot cas, vam preguntar a la família de Vicent Moliner Nadal què els pareixia que férem aquesta cançó i van estar-hi molt d’acord. Per tant, estem tranquils i contents.

Pensem que és indispensable seguir parlant d’aquella injustícia amb els llenguatges d’ara perquè el nom d’aquells assassinats, molts dels quals segueixen en fosses comunes a les cunetes de les carreteres de tot l’estat, no s’esborre de la història. El mateix et demane a tu, que no oblides aquesta història de terror i de guerra que vam viure els valencians no fa tant per tal que la història no es repetesca. Llevem ara un poquet de ferro al tema de l’amor passant de l’amor a uns ideals a l’amor romàntic amb algú que, passat un temps, et dona carabasses.