Aristòtil

Aristòtil era un filòsof grec que ja parlava de l’amor al segle IV abans de Crist, fa vora 2.500 anys. Aristòtil també era conegut com l’estagirita perquè va nàixer a la ciutat d’Estagira, tot i que va viure a Atenes, se’n va anar de mestre d’Alexandre el Magne i després va tornar a Atenes a fundar la seua escola: el Liceu. A ell i als seus alumnes, se’ls coneixia com a peripatètics, perquè les classes al Liceu es feien passejant.

Va escriure un llibre sobre moral dedicat al seu fill Nicòmac. Dins d’aquest llibre, n’hi ha una part que s’anomena “Llibre de l’amistat”. Es pot estimar un amic? I una amiga? Aristòtil afirmava que tindre amics és necessari per a ser feliç. 

No deia que "com més amics, més feliç", sinó que parlava de la importància de tindre bons amics, amb els quals la relació siga agraïda, d’igual a igual, sense que u abuse de l’altre. Només en aquest tipus d’amistat, diu Aristòtil, ens podríem trobar plenament feliços, fent-nos créixer els uns als altres. A mi, l’experiència m’ha fet pensar que, d’amics, millor poquets i bons, perquè els amics necessiten atenció i s’han de cuidar bé. Al principi de cada pàgina de l'itinerari, trobaràs l'enllaç et dirigirà a la cançó que anirem comentant a partir de les idees de pensadors i pensadores sobre l’amor. Per començar, et presente la cançó "Aristòtil":

He de confessar que vaig escriure aquesta cançó com una ajudeta, un truc per a recordar alguns continguts que no hi havia manera d’aprendre’m per a un examen. La cançó du amagat un resum de la metafísica d’Aristòtil. Explicat ràpid i malament, la metafísica és una part de la filosofia, és a dir, del pensament sobre el món, que s’encarrega de reflexionar sobre com estan fetes les coses més difícils o abstractes de raonar, com ara els límits de l’univers, per què existeix i què és la vida, què passa quan morim o de què estan fetes les coses. 

Sovint, aquestes preguntes de la metafísica són les mateixes que es fa la física quàntica en l’actualitat, tot i que la metafísica forma part de la filosofia.

Vaig intentar estudiar la metafísica d’Aristòtil amb totes les meues forces per a aquell examen, però no hi havia manera d’aprendre’m els conceptes tan enrevessats que feia servir Aristòtil: forma-matèria, potència-acte, hilemorfisme... unes coses a les quals no trobava ni cap ni peus. A més, si et fixes en la tornada de la cançó "Aristòtil" diu "Aristòtil cap de cròtil". Què vol dir el mot cròtil? Busca’l si vols al diccionari.

Si l’has buscat, hauràs vist que cròtil no apareix al diccionari. Ja m’ho esperava, perquè és una paraula que m’he inventat jo. Me la vaig inventar a l’escriure la cançó perquè em rimara amb Aristòtil. Em sembla que no passa res per inventar-nos paraules, no creus? Al contrari, tot el temps s’estan introduint paraules noves a la llengua. Les anomenem neologismes. És a dir, neo + logos, que vol dir nova  paraula. Té tota la lògica que ho fem, i que ho hàgem fet des de fa milers d’anys. Les paraules serveixen per referir el món, per entendre’ns i per actuar. Aleshores, si el món canvia, haurem de tindre noves paraules per poder referir la nova realitat.

I no és que jo siga una moderna, que Aristòtil fa dos mil cinc-cents anys ja s’inventava les paraules que li convenia, per poder classificar i descriure els elements que componen la natura i els éssers humans. Fins i tot es va inventar una paraula per a aquesta acció: taxonomia, que vol dir classificació. En la nostra llengua, també tenim un referent medieval internacional de la creació de paraules noves: Ramon Llull. 

Aquest escriptor mallorquí del segle XVI va inventar moltes paraules, com va fer Aristòtil, però català en lloc d’en grec. El més curiós és que Ramon Llull anava en contra dels filòsofs medievals que seguien el pensament d’Aristòtil, anomenats averroistes. Anava en contra seua perquè eren musulmans i representaven una amenaça per al cristianisme. Com passa ara amb els seguidors dels equips de futbol, Llull era un radical del cristianisme (i, per tant, del pensament de Plató), mentre que els musulmans basaven el seu pensament filosòfic més en Aristòtil. 

Fins que no va arribar Ramon Llull, tots els països d’Europa havien parlat sobre coses importants, elevades, acadèmiques, religioses, filosòfiques o tècniques en llatí. En canvi, Llull va ser el primer de tractar aquests temes del pensament filosòfic i científic en llengua vernacular, és a dir, en llengua derivada del llatí, en el seu cas, el català. Català i valencià són la mateixa llengua, com ho són castellà i espanyol, portuguès i brasiler o anglés americà i anglés britànic, per això de vegades en dic català i d’altres valencià indistintament.

No sé si sabies que, a l’Edat Mitjana, la literatura en valencià, en català, era la més important de tota l’Europa occidental, juntament amb altres com la italiana i l’occitana (i amb la literatura en llatí, que era la llengua de cultura de l’època). El que s’estava escrivint en valencià (la seua llengua cosina, l’occità) era més avançat i original que el que s’estava escrivint als segles XIII, XIV i XV en anglès, en francès o en castellà. Per això tenim grans escriptors i escriptores d’eixa època en la nostra llengua que a la millor et sonen. 

Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joanot Martorell (l’autor del Tirant lo Blanch), Jaume Roig o Francesc Eiximenis són noms que segur que has vist escrits en plaques de carrers, de col·legis o d’instituts. Isabel de Villena és la primera dona que es coneix que va escriure en valencià. Se la considera una protofeminista, és a dir, que defensava els drets de les dones molts segles abans que aquesta qüestió estiguera damunt la taula, quan les dones no teníem a penes drets socials i els homes ho dominaven tot.

Isabel de Villena era filla il·legítima (que vol dir de fora del matrimoni) d’un noble valencià molt important, Enric de Villena, que descendia de la casa reial de Barcelona, i neta del primer duc de Gandia, Alfons el Vell. Per si no ho sabies, el territori valencià, com més de mitja península Ibèrica, fou territori musulmà del segle VI al segle XIII. Al segle XIII, van vindre repobladors catalans i aragonesos i van fer fora la majoria de pobladors musulmans valencians, que havien sigut valencians durant més de mig mil·lenni. 

Tornant a Isabel, el seu nom de bateig era Elionor i es va criar a la cort de Maria de Castella, educada i formada com a aristòcrata. Al 1445, quan tenia quinze anys, va ingressar com a religiosa al monestir de la Trinitat de València, de l’orde de les clarisses. Va acabar sent-hi abadessa. Era molt ben considerada com a persona honesta i gran intel·lectual. Només se’n conserva un llibre seu, publicat per primera vegada el 1497, escrit en valencià i sobre la vida de Jesucrist vista des del punt de vista de les dones, especialment la Verge Maria, mare de Jesucrist, i Maria Magdalena, que va ser la seua dona.

Resulta que Jaume Roig, un altre gran escriptor valencià del Segle d’Or de les lletres valencianes (el XV) era un gran misògin. Saps què vol dir misògin? En grec antinc, misos (odi) + gyne (dona) = que odia, que té aversió per les dones. Jaume Roig era el metge del convent de la Trinitat de València, on vivia Isabel de Villena. Roig havia escrit l’Espill o llibre de les dones, en què presentava les dones com les culpables de tots els mals de la societat.

No és que Jaume Roig fora excepcionalment misògin; no més que la resta de persones de la València del s. XV. Aquesta concepció de la dona com el dimoni, com la portadora de tots els mals, ja apareix en passatges dels més antics de la Bíblia, com el mite d’Adam i Eva, en què la dona és la primera a menjar-se una poma del paradís, la fruita que Déu els havia prohibit menjar-se, i d’eixe detall s’enceta el pecat i els éssers humans ja no viuran en el paradís, i patiran.

Isabel de Villena estava en contra que les dones sempre pagàrem el pato de ser les culpables de tots els mals del món. Isabel de Villena explica com de bones, nobles i devotes eren la Verge Maria i Maria Magdalena, ben lluny de puntar les dones com si fórem monstres roïns com feia Roig. Pensant-ho bé, les monges eren les úniques dones (juntament amb les bruixes, que eren perseguides i mortes per la Santa Inquisició medieval espanyola) que vivien amb certa llibertat en la societat de fa sis-cents anys. 

S’organitzaven entre elles als convents i no depenien dels homes en el seu dia a dia. Sembla contradictori ser monja, viure tancada en un convent, i en canvi haver-ho fet per poder viure sense estar sota les ordres d’un pare, d’un germà o d’un home, i per poder dedicar temps a la cultura, tal com va fer aquesta monja valenciana lletraferida. M’agrada molt la paraula lletraferit, que tenim en valencià i que no tenen en altres llengües. Lletra + ferit = ferit per les lletres. Quina metàfora més bonica per dir que estàs enamorat de llegir.

A l’Edat Mitjana existeix el que es coneix com a amor cortés, que és l’amor d’un cavaller a la dama, que li ret vassallatge, com si ella fora una reina i ell el seu servent. En l’actualitat, quina diries que és la llengua de moda del rap, del hip-hop o del trap actuals? L’anglés, no? El castellà en alguns casos? A la millor no sabies que l’occità era la llengua de moda de les cançons no religioses de moda als segles XII, XIII i XIV, dels druts, que cantaven l’amor cortés en occità. Coneixes la llengua occitana? És una llengua que encara es parla al sud d’Europa, a la zona de la Provença, el que es coneix com Occitània. També es parla occità en una petita comarca del pirineu català: la Vall d’Aran (allà li diuen aranés).

Així doncs, els druts, trobadors o trobairitz (si eren dones), cantaven l’amor cortés. Quin escriptor valencià va escriure (i no sabem si també cantar) poemes d’amor cortés? El més famós és Ausiàs March, segur que et sona el nom. Aquest poeta de Beniarjó, a prop de Gandia, al segle XV, va ser el primer poeta europeu que va decidir cantar l’amor cortés en llengua pròpia, en el seu valencià més quotidià i col·loquial. Encara que a nosaltres, des de la mirada del segle XXI, ens parega que utilitza un valencià antic, en realitat era un valencià molt original i propi per a la seua època.

La llengua d’Ausiàs March era un valencià d’anar per casa que parlava de cassoles bollint, de vaixells navegant, d’estris de la casa i de coses qualssevol del dia a dia per construir metàfores, imatges sobre l’amor, concretament sobre l’amor desitjat i no consumat com l’amor cortés; ben mirat, aquests temes tampoc no són tan diferents dels que apareixen en les lletres d’algunes cançons d’ara, no? Passem a comentar la cançó "Kant", que porta el nom d’un filòsof alemany del segle XVIII, de l’època de la Il·lustració.