Tasca 8

“Durant aquells dies el mas quedava envaït de segadors, quadrilles de segadors arribats de totes bandes, homes madurs i homes joves, tots forts i descamisats que dormien a la pallissa o al bosc i es reunien a l’era cada matí per repartir-se en grups i dividir-se els camps de blat. Feien garbes al racó del braç i després les apilotaven en garberes, tots amb la falç en una mà i l’esclopet a l’altra. I les dones passaven després pels rostolls a espigolar, eren dones del poble i a vegades hi anava la tia Ció i la Ploramiques i jo també els dies que no hi havia estudi. La tia Ció i la Ploramiques, a mitja tarda, els portaves la beguda en un cistell tapat amb un tovalló, i els segadors quan veien arribar la cistella feien xiulets i reien, paraven la feina i s’asseien als marges per beure i menjar. Ells en deien xerricar una mica, i anaven suats, amarats de suor, i feien una olor tèbia que barrejava l’aroma del blat i l’herba amb la calor dels cossos cepats.

Després de la sega venia la batuda i durant uns dies tot el mas era com un rusc d’abelles amb l’arribada dels carros amb les garbes del blat segat, la màquina de batre que s’instal·lava al mig de l’era, a nosaltres ens semblava enorme com una màquina de tren, i els crits i el moviment de coves i pilots de palla i saques de gra que omplien la pallissa i el graner i arribaven fins a l’entrada de la masia, tot ple de boll, el boll era com les gotes d’una pluja de pols seca que ho empastifava tot. Des del porxo, contemplava amb l’àvia el moviment dels homes, i el moment més emocionant de la batuda era quan per un tub de la màquina començava a sortir palla sense parar i formaven un paller, el que seria el paller de tot l’any, al costat de la bassa.

Tots aquells homes de fora encomanaven una energia que es notava per tota la casa, les dones no paraven ni un minut, sempre atrafegades. Venien dones del poble a ajudar perquè la tia Ció no hagués pogut pas fer ni la meitat de la feina tota sola. I els homes no entraven al mas ni a fer cap àpat. No paraven en tot el dia, no els vèiem per res.

No paraven ni els diumenges. Només s’aturaven si plovia perquè deien que la humitat enganxava la palla a la màquina. I llavors s’arreceraven a la pallissa o al corral, amb el cul apuntat a les pedres, a punt per tornar a la feina, amb el cigarret als llavis i un porró de vi que no s’aturava mai, i explicaven històries de companys estrambòtics de la seva quadrilla o d’una altra que coneixien, que els feien esclafir en rialles grasses, rotundes, definitives, com la d’aquell segador que no es rentava mai i quan li deien que aviat criaria cucs, si no li feia vergonya anar sempre brut, ell responia que “aquí no em coneix ningú, puc anar com vull” i quan la quadrilla arribava al seu poble a treballar, tampoc no es rentava perquè deia, “aquí ja em coneixen, ja saben com sóc”, i d’altres casos que s’havien fet cèlebres com el d’aquell que no es cordava mai la bragueta i quan li deien que la portava descordada replicava que no pensava pas cordar-se-la mai, que una vegada en el temps de descordar-se-la se n’hi havia desdit una, i les rialles eren més fortes encara, amb cops de puny als genolls i tot.”

EMILI TEIXIDOR “Pa negre”