Forn de calç

Forn de calç amb Lladorre al fons. Foto JRA Març 2016

Situat en un indret singular i de gran bellesa paisatgística, a mig camí entre Lladorre i Lleret trobareu el forn de calç. Un altre element patrimonial d'indubtable interès etnogràfic amb el que compta Lladorre i una excursió imprescindible.

Per arribar-hi heu d'enfilar el camí vell de Lleret que s'enceta pel costat esquerra del castell de Lladorre. Això sí, us haureu d'empassar la vergonya que suposa veure l'estat d'abandonament en que es troba la quasi mil·lenària fortalesa. Només per orgull i tossuderia manté dretes unes quantes parets.

Tot vorejant els prats del castell, anireu pujant per un frondós i moll camí rumb al rierol que baixa de Lleret. Aquí, la senda gira sobtada i us conduirà, després d'uns revolts més, a ensopegar amb un panorama alliberat i espectacular, proper ja al forn i a la modesta pedrera de calç.

Els forns es construïen en forts pendents i a prop dels indrets on s’extreia el mineral, la pedra calcària, i el combustible, la llenya. El procés seguit en els forns de calç és essencialment el mateix ençà l’imperi romà: la pedra calcària, és fortament escalfada durant dies, el carbonat de calci es descompon aleshores fornint diòxid de carboni i el preuat òxid de calci, la calç viva.

No hi ha cap persona, de les més grans de Lladorre, que recordi cap activitat al forn ni que hagi conegut a ningú que l'hagués vist en funcionament. La seva vida es va aturar fa molts anys i, el fet de que estem davant d'un forn ben conservat, fa pensar que va ser poc utilitzat, potser perquè la pedra calcaria es va acabar més aviat del que havien calculat.

"La calç viva és certament càustica i extraordinàriament assecant, a banda del detall que la reacció amb aigua forneix prou calor com per arribar a cremar. De manera que no ens ha d’estranyar que s’emprés en la guerra, també fou aprofitada en l’elaboració de pells, car permetia separar-ne fàcilment el pèl. La seva mateixa causticitat evita la proliferació de microorganismes i, per això, s’emprava per potabilitat l’aigua, enterrar els morts llavors que la pesta feia estralls, i fins no fa pas gaires anys que a pagès solien enterrar-hi els ous (la closca dels quals és de composició similar) per assegurar-ne la conservació.

Vist, doncs, aquest panorama que abasta la guerra i la pau, la construcció, el vestit, l’alimentació i la lluita ancestral d’humans contra microbis, no és estrany que els forns de calç proliferessin allà on hi havia pedra calcària i llenya. Formen part del que som. Ajuden a explicar per què som com som. És bo conèixer-los. Hauríem de conservar-los" (1)

"...La calç tradicional es produïa en els forns resultant de la cocció de pedra calcària a altes temperatures, de 1.000 a 1.200 graus. Així es converteix en calç viva que, es presenta en terrossos. Aquesta calç viva es mata amb aigua per usar-la en la construcció, i es produeix hidròxid càlcic o calç morta o apagada, la qual, convertida en morter (juntament amb la sorra), torna a gaudir de duresa aconseguint un morter o argamassa que durant segles va esdevenir un material constructiu insubstituïble. És a dir, quan s’hi afegeix l’aigua, la calç viva reacciona alliberant calor. En el camp de l’agricultura trobem la calç barrejada normalment amb sulfat de coure per evitar els fongs, els insectes o les formigues d’alguns cultius.

A més d’aquests dos usos principals, cal destacar que la fama de la calç com a poderós desinfectant s’aplicava a gairebé tots els àmbits del món rural i així era habitual netejar amb calç els estables, els corrals i les corralines de porcs. També servia per desinfectar el calçat de les persones que treballaven en les granges abans i després d’accedir al recinte ramader o per enterrar els animals morts.

També són coneguts els seus usos tradicionals per a la conservació d’aliments, com els ous o les patates, per a la preparació de remeis tradicionals, com fer gàrgares, curar la ràbia, els reumatismes, la paràlisi, el còlera i per esterilitzar l’instrumental quirúrgic i les mateixes mans de l’equip mèdic. Fins i tot, antigament, s’utilitzava per als enterraments en l’interior de les esglésies, o per colgar els cadàvers de persones mortes per malalties infeccioses. A les cases de pagès les dones la utilitzaven també per emblanquinar la roba i per elaborar sabó, barrejant la calç amb oli, aigua i cendres.

El procés seguit era el següent:

Primer s'havia d'arreplegar una bona quantitat de feixos de llenya, com més prima millor ja que assegurava més flamarada. La llenya s’havia de posar a l’interior del forn. Un cop els blocs s’anaven trencant i es separaven de la pedrera original, es treballaven amb el mall i el pic per aconseguir la forma i el volum adient, ja que si el bloc que s’extreia era massa gran s’havia de fragmentar. Era important, en aquesta fase, saber com s’havia de picar, per partir-lo seguint la veta. Quan la pedra calcinal estava a punt, amb la mida adient per ser enfornada, es traginava amb cabassos cap al forn i era introduïda per la porta cap a l’interior. Ramon Violant Simorra explica, parlant dels enfornaires del Pallars: «Llavors els enfornaires fugien corrents perquè tot d’un plegat n’eixia una flamarada sobtada, que alguna vegada era de dos a tres metres, per la qual cosa més d’un enfornaire tenia la cara socarrada». De fet, però, l’inici de la cuita era molt lenta i podia durar de 5 a 7 dies.

Finalment arribava el moment en què la pedra ja era cuita i s’havia tapar-ho tot perquè es refredés. Així, s’aconseguia que s’anés esgotant l’oxigen i s’extingís el foc de forma no traumàtica, sinó més aviat progressivament.

Un cop es considerava, que la cuita s’havia acabat, llavors es mantenia el forn tapat durant un o dos dies. S’havia de segellar la porta amb una llosa, normalment sempre la mateixa, i amb pedres en sec i fang. Així i, afegint-hi terra pel damunt, s’aconseguia que no respirés. Es constatava com la part superior, un cop finalitzada la cuita, i per la pèrdua de volum que experimentava la pedra calcinal, baixava ostensiblement.

Passats dos dies era el moment de començar a treure la calç de l’interior del forn. Primer, després de desmuntar la boca tapada, es foradava amb un pal llarg la part superior de la porta. Aquest pal, anomenat bussó, acostumava a ser fet de fusta de pi no gaire seca, per evitar que s’encengués. Abans de recollir la calç, el caliu es remenava i s’escampava amb el bussó.

Era important que l’operació de buidatge es realitzés amb la màxima rapidesa possible per evitar que l’aire entrés en contacte amb la pedra i tornés a carbonatar la calç. Aquest procés de recollida de la calç era molt feixuc per als treballadors ja que la temperatura encara era molt alta. ... La calç de la fornada s’anava carregant en coves de vímet..." (2)

(1) Un forn de calç enmig del bosc.http://blogdeltoni.alcalleop.cat/2013/05/27/un-forn-de-calc-enmig-del-bosc/

(2) JAUME BADIAS MATA, (2014). Qui fa calç va descalç. L’elaboració tradicional de la calç a les Gavarres. Biblioteca Lluís Esteva.