Història

Imatge del primer Aplec
l'Any 1955
 
PRESIDENTS:
1954 - Josep Matamala
1960- Antoni Masergas
1966- Joan Toy
1969 - Joan Pibernat
1975 - Ramón Bosch
1977- Joan Masergas
1979- Francesc Noguer
1982- Joaquim Vila
1987- Jaume Pujolras
1990- Miquel Valentí
 
Curset de sardanes
tot i la neu.
 
Cartell 1 er Aplec de la Sardana 19/06/1955

RESUM DE LA HISTÒRIA DEL FLORICEL

Durant els primers estius de la dècada dels cinquanta, un grup d'entusiastes es reunien al barri de Cuc a l'entorn d'unes vetllades músico-literàries. Anomenaven el grup "Floricel, Verger de l'Art", a imatge i semblança dels "Nius d'Art" de moda en aquells temps a Barcelona.

Josep Gelada (Pep de Cuc), Mateu Costa, Joan Pibernat i Joaquim Bauxell en foren el nucli original. A poc a poc s'hi afegiren més persones: en Barcelona, la Francesca Barnades i el seu home en Marcel, en Calcina i tants d'altres. Rapsodes, músics i poetes van crear al seu entorn un nucli de seguidors que anava prenent envergadura.

Es va començar a parlar de la necessitat de crear una Agrupació sardanista que organitzés l'aplec. En Matamala, en Pielies, en Rigau i d'altres, formaven el grup dels sardanistes. En una reunió a la Font del Canyo, el 15 d'agost de 1954, sardanistes i Verger de l'Art van decidir treballar conjuntament. Així nasqué l'Agrupació Sardanista Floricel-Verger de l'Art.

Josep Matamala va ser el president de la primera junta. Superades les primeres dificultats pròpies del cas, el 19 de juny de 1955, sota els arbres de can Burés, la cobla Montgrins iniciava el primer aplec de la sardana.

La meteorologia es va resistir a col·laborar en la bona marxa dels primers aplecs. Foren set anys de vaques primes, les despeses eren importants i la caixa només reia badalls. Eren temps en què els Ajuntaments no es dedicaven a donar suport a aquestes activitats i, per tant, els maldecaps dels organitzadors per tal de cobrir els pressupostos eren considerables.

La pluja va seguir any darrera any, però es va arrelar gràcies a la fidel presència dels sardanistes que, amb simpatia barrejada amb un punt d'ironia, l'havien batejat amb el nom de "l'aplec del paraigua".
Aquell mateix any s'inicià l'ensenyament de sardanes a l'antic centre republicà, conegut com el garatge de Can Selga.
Encara que la vinculació amb el futbol servís de tapadora i estalviés més d'un problema, per la impressió del programa de mà del segon aplec a "Floricel" li va caure una multa de 1.000 pessetes, car els redactors havien fet una interpretació molt lliure de la llei, en aplicar a l'inrevés la disposició que obligava a escriure tan sols un 20% de les publicacions en català i la resta en la "llengu ade l'imperi", i també perquè posaren a la contraportada una bandera catalana en color.

Si bé la idea inicial era continuar amb les activitats del Verger de l'Art, al marge de les sardanístiques, l'excés de feina i la manca de gent va obligar a deixar-les de banda.

Al desembre de 1960 es va elegir el nou capdavanter com a substitut d'en Matamala, l'Antoni Masergas, artista-pintor que amb més sort va aconseguir arraconar una poma per a la set a la caixa.

Durant aquests anys, a més de l'aplec i les ballades de sardanes, es van organitzar alguns concursos de colles sardanistes amb bon èxit.

El 26 de novembre de 1966 va entrar en Joan Toy de president i en Joan Vidal i Gayolà, sots-president, va proposar la creació del premi Floricel Rosa d'Or per aquelles persones que més destaquessin en el món dels sardanistes.

En Joan Toy el va rellevar en Joan Pibernat, un dels promotors de la Comissió d'Aplecs de les comarques gironines, que durant sis anys, ajudats per un equip de col·laboradors joves i veterans, va intensificar les relacions amb les altres agrupacions. Hi van treballar des del 1969 fins al 1975, en un temps en què els enfrontaments amb les autoritats foren constants. Les picabaralles s'iniciaren arran de la 16ª edició de l'aplec, arran d'un festival de cançó catalana amb la presència d'algun dels "Setze jutges" que acabà amb en Pibernat a l'ajuntament i amb la Guàrdia Civil controlant l'acte. Més tard, en una sala del carrer d'Avall, s'iniciaren els Cursos de Català , experiència que s'allargà fins que fou denunciada, i clausurat el local. Mesos més tard, les gestions fetes pel mateix Pibernat i per en Bauxell i una campanya iniciada per Omnium Cultural, remetent iròniques cartes al batlle Marcos i als mitjans de comunicació, aconseguí la represa de l'experiència.
 
El president cansat de tants anys de brega, va decidir deixar el càrrec i fou substituït per en Ramon Bosch, músic i director de corals, que va ocupar la presidència durant dos anys, continuant amb entusiasme l'expansió de l'Agrupació.

A en Ramon Bosch el va substituir l'any 1977 en Joan Masergas. Eren els anys de transició a la democràcia. Es va intentar fer alguna cosa més que organitzar ballades de sardanes, en un intent d'estar a l'altura de les circumstàncies.

Joan Masergas i el seu equip de joves col·laboradors van ser els encarregats de dur a cap el 25è. Aplec de la Sardana.

L'octubre de 1979 va agafar el relleu una nova junta presidida per en Francesc Noguer.

A principis del 1982 es va fer càrrec de la presidència en Joaquim Vilà, fins a primers del 1987. Durant aquests anys va tenir lloc una intensa activitat en diversos camps: Concursos de fotografia, Concerts, "Quo Vadis", celebració dels 30 anys de Floricel, excursions amb el lema "Coneguem les nostres comarques", tot lligat amb diverses activitats sardanistes.

El 1987 prenia el relleu com a president en Jaume Pujolràs, seguint amb intenses activitats culturals i sardanistes (conferències sobre muntanyisme, celebració de Trobades Sardanistes Infantils...) fins arribar el 1990 en què es produí un canvi de junta amb Miquel Valentí com a president, el qual continua presidint l'entitat actualment.

En aquest període s'ha continuat amb diverses activitats culturals i sardanistes (excursions, assistència a obres de teatre, cursets de sardana, assistència a les trobades sardanistes infantils...), destacant la celebració del 25è. Aniversari de la Rosa d'Or, la participació amb més de 2000 persones a Anglès ballant la Sardana més gran de la Història; la celebració anual de la Diada del Soci, dedicada a premiar la constància d'una gran quantitat de gent que han anat fent costat a Floricel al llarg d'aquests 50 anys i actualment s’estan duent a terme els actes commemoratius dels 50 anys del naixement de Floricel el 50è Aniversari de l’Aplec d’Anglès.
 
(Extractes del llibre "Anglès"  de Pau Lanao i Reverter - Quaderns de la Revista de Girona núm. 6)

EL PRIMER APLEC D’ANGLÈS (Joan Vidal i Gayolà)

Tenia deu anys i ja sabia ballar sardanes. Me’n havia ensenyat un dels germans Barcelona, en els cursets que organitzava el Floricel, a l’antiga sala de ball que hi havia al carrer .

Aquella primavera havia estat moguda. L’Agrupació Sardanista Floricel, constituïda com a secció del Club de Futbol, - aleshores era molt difícil obtenir permís per a constituir una associació cultural -, havia decidit organitzar un Aplec de la Sardana que van batejar amb el nom d’Aplec de la Muntanya.

En aquell 1954, hi havia, que jo recordi, l’Aplec de Calella, el de Caldes i el de Banyoles, i molt pocs més. A les comarques gironines, cap més. Els Aplecs de Sardanes congregaven autèntiques multituds que arribaven en tren, en autocar, en bicicleta i en moto, que era el transport de moda, a l’abast, només, de les persones amb un cert nivell econòmic.

La decisió de celebrar un Aplec de la Sardana, era doncs un gran esdeveniment, i fins a cert punt una gosadia plena de temeritat, sobretot si es té en compte que es feia, amb l’esperança de recaptar amb les entrades, - aleshores es pagava per entrar als aplecs -, els recursos necessaris per a fer front a les despeses que originava. I com tothom sap va ploure.

Va ser una tempesta gloriosa, per dues raons, perquè va ploure amb una intensitat imprevista tot el dia, i perquè el problema econòmic i d’organització que va originar va desvetllar la solidaritat del poble, llevat d’un petit grup de "la vieja guardia", que ja havien vist amb mals ulls que es permetés la celebració d’una activitat políticament (?) tan perillosa.

L’aplec, el primer i molts més, es va celebrar, millor dit, s’havia de celebrar a l’arbreda de can Burés, que era un espai magnífic, amb plàtans centenaris, net i ben arranjat, que servia durant tot l’estiu perquè els nens i anéssim a fer el casal, amb els seminaristes del poble. La fàbrica el deixava sense problemes, i si els rumors populars de l’època són certs, fou la mateixa fàbrica la que va cobrir el dèficit final que aquell aplec va originar.

Els organitzadors van penjar pancartes saludant els sardanistes que ens visitaven, distribuïdes generosament des del carrer de la Triassa fins a la sortida del poble pel carrer de la fabrica. Feien tant de goig!. Va ser realment una injustícia que l’esforç d’aquella gent tan valenta i agosarada, acabés d’aquella manera.

Tothom es va remullar. Feia pena veure la gent, - en va venir molta, potser dos o tres milers de persones, tot i la pluja -, regalimant aigua de per tot arreu, completament xops. Les perruqueries no donaven l’abast pentinat senyores i el paisatge era desolador. I mentrestant es podia veure els membres de la junta, passant pel carrer, de casa en casa, demanat la voluntat de la gent, per fer front al desastre econòmic que la pluja havia originat.

Hi havia pocs diners en aquell temps, però un gran sentiment de solidaritat per part dels sardanistes que havien vingut d’arreu de Catalunya, per part de la gent del poble i també de les cobles que comprenien que, de moment, no podrien cobrar, i finalment, no sé com, (ja he fet referència al rumor sobre el mecenatge de la fàbrica), es va poder fer front a tots el compromisos.

Avui, mantenir l’aplec a la Font del Canyo costa molt; ningú no pagaria entrada i, de franc i tot, i va poca gent. Fa cinquanta anys, la gent del poble es va sentir ferida per aquell fracàs, i la junta i els socis del Floricel no van desdir. Va néixer un sentiment d’orgull local, - un orgull que ara no es porta gaire -, i l’any vinent hi van tornar, i va venir mes gent, i va tornar a ploure, i així durant cinc anys. Tornava a ploure cada any però la gent tornava a venir i cada cop en venia més. Ja en deien l’aplec del paraigua.

Però l’any que va fer sis va fer sol i l’Aplec es va consolidar i va conèixer dies de glòria.

Han passat cinquanta anys i no ha estat debades. El mon ha canviat molt i els qui no van viure aquella experiència difícilment se’n podran fer càrrec, però l’Aplec va ser bandera del nostre poble, ens va fer ser algú arreu de Catalunya, i a mi, i segurament a algú més, ens va marcar per sempre.
 
Joan Vidal i Gayolà

RECORDS (Mercè Roig)

El primer any que s'organitzà l'aplec, a tot arreu es parlava d'aquest esdeveniment: a casa, a l'escola,...Tot era il·lusió per a una festa que no havíem viscut mai.

També es parlava del temps, però ningú es podia imaginar el que passaria aquell dia. Recordo que aquell diumenge tan esperat, la Sílvia i jo ens vam posar el nostre millor vestit. El cel era una mica fosc i, previsores, agafàrem el paraigua i... cap a l'arbreda, "L'Ubreda", a ballar sardanes.

Tot just hi havíem arribat quan van a començar a caure gotes. La gent girava cua cap a Anglès però, nosaltres, segures de que ja portàvem sopluig, ens vam quedar allà.

De sobte, aquelles quatre gotes van esdevenir un xàfec impressionant, llamps i trons i fortes bufades de vent van convertir aquella pluja en un autèntic aiguat.

O sigui, que els nostres pobres paraigües ens van servir de ben poc. A més, el terra relliscava molt i per acabar-ho d'arreglar vam caure i vam quedar totes dues plenes de fang i així que, entre xopes i brutes, no ens va tocar altre remei que tornar cap a casa.

Semblava un presagi, perquè des de llavors, l'aigua ha estat un gran mal de cap el dia de l'aplec.

Recordo que un any les sardanes es ballaven al taller mecànic que el meu pare tenia davant de Can Massot.

A la nit, la Plaça de la Vila s'omplia de gom a gom de gent d'Anglès i de molts forasters que passaven el dia a casa nostra. Acabada l'audició, els músics sabien que al Carrer Major els esperava en Roig que els oferia una copa de "xampany". Recordo molt bé que cada any, en acabar el dia, podíem dir que havíem fet amics.
 
Mercè Roig

FLORICEL 50 ANYS (Carme Llover)

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el mot cultura com a conreu dels coneixements i facultats de l’home. Cultura, doncs, van començar a fer aquell grup de joves, que els anys 50, es reunia al jardí del darrere de la casa petita de Cuc per compartir el gust per les flors i l’entusiasme per la música i la literatura. S’anomenaren "Verger de l’Art".

Els primers en formar-ne part foren en Josep Gelada (Pepet de Cuc), propietari del jardí on es reunien, en Joan Pibernat, en Joaquim Bauxell, l’Agustí Xifra i en Mateu Costa. Poc a poc s’hi afegiren en Miquel Barcelona, la Francesca Barnadas, el mestre Calcina, en Pere Codina, l’Avel·lí Rovirola…, músics, poetes, rapsodes que propiciaren que aquell moviment cultural anés creixent i prenent força.

Es començà a parlar de la necessitat de crear una agrupació sardanista que organitzés el primer aplec. La colla de sardanistes formada per en Josep Matamala, en Josep Lluís (Pílies), en Ramon Rigau i en Salvador Torrent, entre d’altres, es reuniren amb membres del Verger de l’Art per tal de treballar-hi conjuntament. La primera trobada fou al garatge d’en Miquel Barcelona. El 15 d’agost de 1.954 nasqué l’Agrupació Sardanista Floricel- Verger de l’Art.

La idea inicial era continuar, també, amb les activitats del Verger de l’Art, però el grup es dissolgué en morir en Josep Gelada.

EL NOM FLORICEL

Una de les inquietuds dels membres del Verger de l’Art era la composició d’una sardana. En Joan Pibernat n’escriu la música, en Joaquim Bauxell la lletra i es demana a en Pere Masats que en faci la instrumentació. Una vegada acabada encara no té nom, decideixen que cada membre del grup en proposi un a la propera trobada. La proposta del mestre Calcina és l’elegida, agrada a tots. Es bateja la sardana amb el nom de FLORICEL. No dóna nom només a una sardana, sinó, també, a l’Agrupació Sardanista que enguany compleix els seus 50 anys treballant per fer més ampli el conreu dels coneixements i facultats dels homes i les dones.

LA PLUJA I L’APLEC.

La pluja es va voler sumar a l’aplec i els primers set anys hi va fer acte de presència. Els organitzadors se les veien i desitjaven per cobrir els pressupostos, malgrat tot, l’aplec va anar arrelant gràcies a la fidel presència dels sardanistes que , amb bon humor, el batejaren amb el nom de l’Aplec del Paraigua.
 
Carme Llover

FLORICEL D'ANGLÈS, ANY DE CELEBRACIONS (M. Carme Domènech)

 

El 2004 significarà per al poble selvatà d’Anglès una fita important: la cultura popular i sardanística tindrà un referent: el cinquantè aniversari de Floricel. Un dels edificis més emblemàtics que té Anglès és la casa de Cuc, prototip de masia senyorial de final del segle XV. I fa 50 anys un grup sensible d'anglesencs va triar aquest indret per fer les seves reunions tot compartint inquietuds polítiques, culturals, musicals. poètiques, etc. Inicialment, aquest grup es deia El Verger de l'Art. perquè el seu lloc preferit de reunió era el jardí romàntic de la casa de Cuc.

 

La tasca d'aquesta colla d'anglesencs aviat va anar més lluny. segurament per dissimular les seves activitats i adaptar-les al moment històric que vivien. Van decidir compondre una sardana i posar-li títol, es va convocar un jurat que va triar el nom de Floricel. Quasi d’immediat aquest nom no solament s’aplicà a la sardana acabada d'estrenar, sinó que també serví per batejar una agrupació sardanista i cultural, hereva d'El Verger de l'Art, que enguany celebra el seu mig segle d’existència i vol commemorar l'esdeveniment amb un seguit d'actes festius, lúdics i culturals.

 

El calendari s'ha portat a terme escrupolosament; alguns actes ja s'han celebrat amb molt d’èxit, com l'exposició retrospectiva sobre la història de Floricel, l'aplec de sardanes número 50 o l’acte commemoratiu de l'aniversari de l’entitat. D'altres s'estan desenvolupant, com la divulgació pedagògica que entorn de la cultura popular, la sardana i el Floricel es fa en els tres centres educatius del poble. Els actes de l’últim trimestre van ser la Diada del Soci, la festa del Remei, patrona del poble, el cicle de nadales i sardanes i l’edició del llibre Historia del Floricel, obra d'Emili Rams, historiador local, que serà l’element material mes perdurable i que millor il·lustrarà la trajectòria i objectius que al llarg d’aquests temps ha tingut aquesta entitat. Tothom ha valorat molt positivament el fet de poder celebrar un aniversari tan singular i que, malgrat les condicions adverses dels temps  que va travessar, Floricel s'ha sabut mantenir en la seva filosofia inicial de potenciar el catalanisme cultural en un poble.

 

M. Carme Domènech.

 

REVISTA DE GIRONA NÚM. 228  GENER-FEBRER DE 2005   PÀG. 17

Comments