Problemes de gènere

PROBLEMES DE GÈNERE (I)

El gènere és una «categoria gramatical que en algunes llengües dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals, en funció d’un cert nombre de propietats formals que es manifesten per mitja d’afixos flexius, de la concordança amb l’adjectiu o de la referència pronominal». Aquesta és la definició tradicional de gènere, i podem parlar del gènere femení, el gènere masculí i el gènere neutre. Com sabem en les llengües romàniques els substantius tenen gènere, però hi ha algunes llengües sense gènere (com el finlandès o el basc), algunes com l’anglès on només es diferencien pel gènere els pronoms (he, she, it) i algunes altres llengües on el gènere té una distribució ben diferent: en alemany hi ha tres gèneres (masculí, femení i neutre); en neerlandès, dos gèneres (neutre i no neutre)... Aquesta variabilitat entre les llengües feia que, per exemple, un entrenador holandès com Johan Cruyff es confongués i mai no sabés si havia de dir el pelota o la pelota.

En anglès fan servir gendre com a sinònim de sexe. I amb la introducció d’aquest significat calcat de l’anglès, ara molts catalans confonen el gènere gramatical amb el sexe, i els sembla com si el català fos una llengua discriminadora. De fet, si ens hi fixem bé, en català l’únic gènere que té una marca pròpia és el femení, que té l’afix flexiu -a. El masculí no té cap terminació distintiva i, per això, és la forma no marcada. Així, astronauta quina terminació té que pugui correspondre al sexe? I paleta, guàrdia, artista o electricista? Hem d’entendre que són femenins perquè acaben en –a? Simplement es tracta de la forma no marcada, i si volem diferenciar el sexe dels qui exerceixen aquests oficis ho hem d’especificar: un home paleta o una dona paleta, de la mateixa manera que fem amb la major part d’animals: un rossinyol mascle o un rossinyol femella. Quin problema hi ha? En aquests casos hauríem de crear una terminació de gènere masculí per a distingir el masculí del femení? Algú, a vegades, en broma, ha parlat d’un modisto per a refermar la masculinitat de qui exerceix aquest ofici. Cal?

En alguns altres casos el femení es diferencia del masculí per l’addició d’un afix flexiu –a. Però el masculí mai no té una terminació pròpia: capità, treballador, guàrdia, cambrer, arquitecte, pagès... Així, gramaticalment potser és més adequat parlar de gènere no marcat i no pas de masculí. I això es veu més clarament en el plural, on mai no podem saber si en el conjunt de guàrdies, cambrers, arquitectes... hi ha només homes o també s’hi inclouen les dones. Per això el masculí no és un gènere pròpiament marcat, com sí que ho és el femení. Si volem especificar que només ens volem referir als pagesos de sexe masculí haurem de dir els pagesos homes; en canvi, quan diem pageses no ens cal explicar que són dones. Quina opció és millor i més pràctica? Si ho invertim i convertim el femení en no marcat, de fet invisibilitzarem les dones, ja que no sabrem mai si es tracta només de dones, o d’homes i dones, tal com passa ara amb el masculí. És imprescindible aquest canvi que altera la gramàtica tradicional? A Anglaterra, on els noms anglesos no tenen un afix flexiu propi per al femení, les dones són més respectades que a Catalunya per aquest motiu?

 PROBLEMES DE GÈNERE (II)

El mes passat vam veure que el gènere és un fenomen gramatical propi d’algunes llengües. Voler equiparar sempre aquest fenomen gramatical completament arbitrari amb la diferenciació de sexe de les persones i animals crea sovint la necessitat de cercar solucions que van en contra del sistema lingüístic.

El gènere també s’aplica a coses asexuades, i l’arbitrarietat amb què s’aplica (l’única explicació de per què un mot és masculí o femení l’hem de cercar en l’etimologia) algunes vegades ens provoca errors. Hem d’anar alerta amb el gènere d’alguns mots, ja que hi ha un seguit de paraules que en català tenen un gènere diferent al del castellà. Així, són masculins afores, avantatges, compte, deute, costum, senyal, corrent, full, llegum, espinacs, pendent... I en canvi, són femenins anàlisi, calor, síndrome, postres, allau, resplendor... Per tant, hem de dir els afores de la ciutat, bullir els espinacs, unes anàlisis químiques, el compte corrent, la resplendor del sol...

A més, hi ha paraules que admeten els dos gèneres. Així, podem dir el mar o la mar, un art o una art, un èmfasi o una èmfasi, el vessant o la vessant. I més recentment l’IEC ha admès també el fred i la fred, de manera que els gironins ja podem usar la forma femenina tan pròpia de les nostres contrades.

I per acabar-ho d’adobar, en català hi ha un conjunt de paraules que es distingeixen només pel gènere: el canal (pas estret i enfonsat per on passa l’aigua) i la canal (tub o canonada  de recollida de l’aigua); el fi (la finalitat) i la fi (el final); el llum (l’aparell que fa claror) i la llum (la claror); el vall (una excavació o fossat) i la vall (una depressió del terreny); el full (de paper) i la fulla (d’una  planta)...

Doncs ja ho veieu, com que a les llengües romàniques s’ha perdut el gènere neutre que tenia el llatí, les paraules han esdevingut femenines o masculines d’una manera arbitrària i sovint amb solucions diferents a cada llengua.

PROBLEMES DE GÈNERE (III)

Hem vist en els dos anteriors butlletins el gènere i alguns dels problemes que comporta. Cal tenir en compte que no sempre la diferenciació de gènere es fa afegint un afix flexiu. En alguns casos fem servir paraules totalment diferents per a diferenciar els sexes de les persones o animals. Així tenim paraules com home i dona; marit i muller; gendre i nora; genet i amazona; oncle i tia; vaca i bou; cavall i euga; marrà i ovella...  En tots aquests casos no hauria de ser un problema emprar mots d’una arrel lèxica diferent per a designar els éssers de sexe oposat. Per això és difícil d’entendre que ens calgui crear geneta (introduït recentment al diccionari de l’IEC) si tenim el mot amazona específic per a referir-se a la dona que munta a cavall. I per què no creem també marida, gendra o cavalla? No invisibilitza més les dones un terme nou, creat a partir del masculí, que no pas el mot tradicional amazona?

En aquests casos, el terme genèric, no marcat, sol ésser el masculí, però no sempre. Així podem veure com ovella és el mot genèric i no pas marrà; encara que sovint també fem servir com a genèric xai o be, que pròpiament es refereixen a la cria de l’ovella.

També caldria analitzar l’ús d’home i dona. Tal com indica Joan Coromines al DECLC (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana) en llatí «homo no era solament el mascle de l’espècie humana sinó el terme comprensiu dels individus de tota l’espècie, sense consideració de sexe: puix que com a denominació peculiar del mascle el llatí disposava de vir, però en llatí vulgar assumí indistintament les dues funcions».  Per això tenim els mots virilitat i  viril que provenen del mot llatí vir. Per a no discriminar potser hauríem de recuperar la forma llatina vir en lloc d’home, per a referir-nos exclusivament al mascle?

En canvi, dona mai no ha estat usat com a forma genèrica. Prové del llatí vulgar domna, «forma contreta de domina ‘mestressa, senyora’, femení de dominus ‘amo, senyor’; en els primers temps de la llengua, mantenint-se amb el seu valor llatí es deia fembra com a mera designació fem. de l’espècie humana [...] però es generalitzà, des dels últims temps medievals l’ús de dona com a simple mot contrastant amb home» (DECLC).   

PROBLEMES DE GÈNERE (IV)

En els anteriors butlletins hem vist que la diferenciació de gènere a vegades es fa amb paraules diferents i en alguns altres casos mitjançant l’afix flexiu –a. Però encara hi ha més possibilitats, com l’ús del sufix –essa (en lloc de –a) per a formar el femení d’alguns oficis. Vegem-ho.

Antigament -essa es feia servir per a referir-se a “la muller de...”, però ara que aquest ús ha desaparegut quasi completament, és fàcil aprofitar aquests mots per a designar “les dones que exerceixen de...” Curiosament, el diccionari no admet alcalda ni metja (només alcaldessa i metgessa), però sí que admet advocada com a sinònim d’advocadessa. Per què en uns casos sí i en uns altres no? Quina forma preferiu, advocada  o advocadessa?

Un altre sufix que fem servir per canviar el gènere de les paraules és –ot. Però en aquest cas amb aquest sufix obtenim el masculí de paraules que originàriament són femenines: falciot, aligot, perdigot, guillot, cabrot, bruixot...

Per tant, ja ho veieu, la llengua en si no és masclista, en tot cas som masclistes els homes (entès com el gènere humà). Això mateix passa quan fem servir els mots gitano o moro (derivat de maurus, habitant de Mauritània). Les paraules en si no són racistes, el racisme rau en la intenció amb què les fem servir. Podem ser feministes i no estar d’acord a trencar la tradició ni l’estructura de la llengua tal com la parlaven els nostres avantpassats (mot genèric que, no cal dir-ho, també inclou les avantpassades!) Així, no cal que ens compliquem la vida parlant de totis, enfarfegant els textos amb dobles formes innecessàries o contravenint la tradició i l’estructura d’una llengua, que ens agradi o no, és fruit de l’evolució de molts segles. El català anirà canviant, per evolució espontània, com totes les llengües del món, però no cal forçar precipitadament  uns canvis que s’esdevindran amb naturalitat quan hi hagi una necessitat real. Per això el diccionari cada any es va actualitzant amb la millora de les definicions dels mots i amb l’admissió de neologismes com feminicidi, cisgènere, metabolitzar, resilient, negacionista...

Butlletí (febrer, març, abril i maig, de 2023)