Ens n'adonem?

Un dels castellanismes que, com més va, més es fa servir és donar-se compte. Aquesta és una expressió calcada del castellà (darse cuenta) i que en català és innecessària perquè ja tenim un verb genuí que hi equival perfectament: adonar-se’n.

Adonar-se és un derivat del verb donar, que en llatí originàriament volia dir ‘fer donació’ i que en català anà substituint el verb dar. Adonar-se, tot i que primitivament tenia un altre significat, de seguida s’anà generalitzat arreu amb el significat de ‘percebre una cosa, no escapar a l’atenció’ i ja en trobem algun exemple en Ramon Muntaner: «Anc els genovesos ne·ls pisans no se n’adonaren».

Aquest verb pronominal (va acompanyat sempre del pronom reflexiu) l’emprem amb un complement preposicional introduït per la preposició de o bé pel pronom feble equivalent, el pronom partitiu en (en/ne/n’/’n). Així direm: T’has adonat de quina cara ha fet? Van voler acorralar-lo, però ell ja se n’havia adonat.

Quan el complement d’adonar-se és una oració, tingueu en compte que en català les preposicions febles (a, de, en, amb) desapareixen davant la conjunció que i direm: Cal adonar-se que en aquest moment això no convé (i no pas de que no convé) o No s’adonen que s’han equivocat. Aquesta pèrdua de la preposició davant la conjunció que també explica que en català diguem per tal que, a fi que, a causa que... 

Bé, ja sabem que tots els socis de l’ADAC us n’adoneu de la importància de fer servir una llengua catalana ben nostrada i que a partir d’ara desterrareu per sempre aquesta expressió forastera.  

Butlletí (juny de 2023)