Patrimoni:

Està situada a la part est del barri vell i sota les gavarres. Allà hi destaca el seu paratge natural i patrimonial, un passeig extens, fonts d’aigua potable, varietat en la flora i l’històric monestir romà del segle XI.

Aspectes claus de la Vall de Sant Daniel

Entorn Natural: És un espai verd (naturalesa) d'alt valor. És ideal per la gent aficionada al senderisme. Ofereix rutes com la de Mines i Ninots. És recomanable per qui busqui un lloc tranquil i ombrívol sense marxar molt lluny del centre de Girona.

Monestir de Sant Daniel: Va ser fundat el 1017 per la comtessa Ermessenda. Aquest monestir ha perdurat des de l’època medieval, tenint el sepulcre de Sant Daniel i destacant per la seva estructura romànica.

Patrimoni i fonts: La vall ofereix nombroses fonts, algunes d’elles amb aigua potable i natural, i conserva elements del seu passat, quan era un municipi independent. És un lloc valuós per la cultura i el turisme local, on ofereix una gran experiència en la història i naturalesa de Girona. Llocs accessibles inclús a peu o en bicicleta des del centre de la ciutat.

Ubicació: Està situat al peu del massís de les Gavarres i és un espai de transició entre el centre de Girona i la naturalesa.

Flora i Fauna

Rica vegetació mediterrània, incloent-hi alzinars i boscos de ribera, i és coneguda per la seva biodiversitat de fonts.

Llegendes + curiositats:

El llop de Sant Daniel

Es deia que un llop el qual tenia molta gana, solia baixar de la Vall de Sant Daniel i un dia va cruspir a un escolanet amb la creu durant una processó. Va ser a la Pujada del Rei Martí, un camí que connectava la ciutat amb el monestir de Sant Daniel. A causa d'això, a la Pujada del Rei Martí actualment se la coneix com a Carrer del Llop. Al barri de Sant Pere (on hi havia la pujada) s’hi troba una escultura que fa referència a aquesta llegenda. També es coneixia com a Vall Bascona, Vall Ombrosa, Vall Tenebrosa o Vall Profunda a l’actual Vall de Sant Daniel.

La font d'en pericot

El nom de la font és degut a la família Pericot establida a la Masia Contigua. La llegenda narra que antigament no sortia aigua de la font, sinó oli del més fi. Els habitants no gosaven agafar-ne per por al guardià: una serp gegant. Aquesta sempre custodiava la font i portava una pedra preciosa a la seva boca. Això no obstant, un home va fabricar una bota de vi amb claus per fora i es va amagar a prop de la font per esperar que la serp deixés el diamant a terra per beure l’oli. L’home li va pispar la pedra i, quan la serp va atacar la bota, es va ferir amb els claus. Des de llavors, va deixar de caure oli i va començar a manar aigua. Aquesta llegenda ha inspirat a la Pericota (un dels capgrossos). L’aigua actualment no és potable i sol estar protegida per una reixa.

Monestir de Sant Daniel

El monestir de Sant Daniel de Girona és habitat per una comunitat de monges benedictines. Va ser fundat l’any 1015, després que la comtessa Ermessenda i el seu marit, el comte Ramon Borrell, compressin l’alou de Sant Daniel. Al llarg dels segles, les monges han viscut sempre al mateix lloc. L’any 2015, el monestir va rebre la Creu de Sant Jordi com a reconeixement per ser l’única comunitat benedictina femenina de Catalunya que encara resideix al lloc on es va fundar. En aquell moment, la comunitat estava formada per set monges i destacava pel seu paper en la conservació del patrimoni i en la promoció de la cultura. Està també vinculat a la zona de les Gavarres, ja que el monestir està a prop del massís. És un monestir benedictí fundat el segle XI. Què vol dir benedictí? És una comunitat religiosa que segueix la regla de "San Benito", regla que valora el treball manual i intel·lectual (educació, agricultura...). El monestir destaca per la seva estructura romànica. Encara es conserven elements medievals al claustre i l'església. A banda de ser un centre religiós important, també ajudava a organitzar la vida rural a la Vall. Encara avui manté la seva funció monàstica, el que fa veure la seva gran continuïtat durant els anys. Aquest patrimoni també connecta amb camins amb Les Gavarres.

Font d'en Fita

És una de les fonts més populars de la vall, tant pel seu bon accés com per la gent que encara avui s’apropa a buscar-hi aigua. Està enclavada al marge dret de la riera del Polvorí, en un indret molt frescal per l’ombra que generen els arbres de ribera. S’anomena així des de principis de segle passat per estar situada als terrenys de Daniel Fita. Als anys 40 es traslladà a l’altre banda del camí, on és avui, a través d’una conducció artificial i a l’any 1976 s’arranjà l’espai amb una esplanada i banqueta sobre la riera. La font raja tot l’any, per bé que a l’estiu brolla amb menys quantitat. És d’aigua poc mineralitzada.

Font del Bisbe

A tocar del riu Galligants es troba aquesta font, una de les més conegudes del barri de Sant Daniel. Per arribar-hi des del nucli del poble cal travessar un antic pont medieval, construït amb un petit arc de mig punt i un paviment rústic fet de còdols i argamassa. Tot seguit, uns graons condueixen fins al nivell del riu, on s’obre un espai de forma rectangular que acull la font. El sortidor d’aigua està decorat amb una carassa que representa el cap d’un felí, tot i que els seus trets són poc definits i difícils de reconèixer. La carassa està integrada en una paret formada per grans lloses de pedra.

Font del Ferro

Un entorn natural configura una petita plaça, al fons de la qual es troba la font. S’hi arriba mitjançant un pont que travessa una riera i a través d’una portalada de pedra i obra vista amb un arc rebaixat. La font està situada a un nivell inferior respecte a l’entorn immediat. Al seu voltant hi ha bancs adossats al mur que en fa de contenció. Es tracta d’un pou amb una llinda on es pot llegir la inscripció: Manso Pi / Aigua Ferruginosa / 1862. Al costat del pou hi ha el broc de la font, mentre que l’obertura està protegida per una reixa senzilla. L’espai ha estat condicionat amb taules i bancs de pícnic, d’instal·lació més recent.