RETRAT LITERARI INSPIRAT EN L'AUTORETRAT DE LLUÏSA VIDAL

La senyoreta Lluïsa mai no havia lluït tanta bellesa com en aquella època i la felicitat que desprenia amb el seu somriure d’orella a orella era increïble. Moltes persones es preguntaven per què era tan riallera i tan feliç en aquella època en què tot eren guerres, morts i fam, però tot i les crítiques d’algunes persones, ella va seguir somrient i desprenent una bellesa sobrehumana cap a les persones properes a ella per tal d’animar-les.

A aquesta dama, psicològicament parlant, afegiríem que no tindria cap problema, bàsicament i senzilla perquè estava somrient tot el dia. Si algú no tenia el dia fi algun cop, sols s’havia de mirar la senyoreta Lluïsa perquè amb el seu somriure no sols feia que el dia fora esplèndid sinó que enamorava automàticament encara que les penes fossin extremes.

Hi ha persones que diuen que quan deixi de somriure la Lluïsa s’acabarà el món, perquè aquest somriure que enamora a quilòmetres de distància fa meravelles amb la gent, cura pèrdues, els mals de l'època (fam, malalties, etc.). També la forma en la qual anava vestida hi feia molt amb l’època i amb l’estat alegre, perquè ella vestia sempre de color rosa més aviat fort, com la llum que ens il·lumina.

Ricard Labèrnia, 1r de Batxillerat B

L'ENTRECELLA

RETRAT LITERARI INSPIRAT EN FRIDA KAHLO

La Frida Kahlo era preciosa, increïblement captivadora. Tenia aquella bellesa indefinible, que desatenia tots els cànons imposats per una societat cega que ignorava l’encant de tot allò que era singular, com el seu rostre. La Frida tenia uns ulls… uns ulls gegants; quasi semblava que a les seves pupil·les estigués escrita tota la seva vida. La seva mirada era profunda com l’oceà, un oceà sense horitzó, que en qualsevol moment t’anés a engolir per a no deixar-te respirar mai més. Tenia un nas amb un pont que era molt més gran del normal, uns llavis carnosos i tendres, segons les declaracions dels seus amants, i uns pòmuls tan marcats que semblava que podien tallar com un ganivet. Totes les seves faccions eren especials; i, d'alguna manera, exòtiques. La seva entrecella, però, va ser la que es va acabar fent una relíquia. Aquell fragment de pèls que unia les dues celles tant va ser la catapulta de l’èxit com la ruïna de la Frida.

Quan va començar a pintar, es va dedicar a fer el que millor feia, dibuixar-se a ella mateixa. Així podia reflectir la seva vida en els seus quadres. La seva entrecella aviat va captar l’atenció de la gent, i la Frida Kahlo no va tardar a convertir-se en una icona del feminisme i de la cultura mexicana. Ella, tan valenta i tan lleial, tan carismàtica i tan independent; era una dona amb caràcter gegantesc, que en ocasions arribava a ser problemàtic. Era una rebel; tenia un encant que vorejava l’humor i la ironia i un temperament realment temible, segurament heretat del seu pare, un home dolgut amb la vida i cansat de lluitar contra la seva malaltia terminal. En poques paraules, un home abatut amb depressió. Una depressió que, molt al seu pesar, també va heretar ella. No suportava ni les bromes, ni els crits, ni les rialles. Alguna cosa obscura i malvada hi havia dins seu que la va portar a amagar-se entre els seus llençols bruts però acollidors en la foscor durant una llarga temporada, mentre es preguntava, com hauria estat la seva vida si no hagués nascut amb una entrecella.

Paula Fernández, 1r de Batxillerat A