Saltamartins marró (saltamontes de campo común) – Chorthippus brunneus
habitual dels prats i camps oberts, forma part de la fauna típica estival i contribueix a l’equilibri dels ecosistemes herbassars.
NOM CIENTÍFIC: Chorthippus brunneus
NOM COMÚ: saltamartins marró / saltamontes de camp comú
CLASSE: insecta; grup d’artròpodes amb cos dividit en cap, tòrax i abdomen, exoesquelet quitinós i desenvolupament hemimetàbol, fet clau per reconèixer nimfes i adults al camp.
ORDRE: orthoptera; ordre caracteritzat per potes posteriors adaptades al salt i, en molts casos, comunicació acústica.
FAMÍLIA (quan sigui rellevant per al control): acrididae; llagostes i saltamartins de vida principalment herbívora.
és una espècie autòctona de la regió paleàrtica. es distribueix àmpliament per europa, inclosa tota la península ibèrica, i arriba fins a l’oest d’Àsia. és molt comuna en ambients mediterranis i atlàntics. no és invasora ni introduïda, i la seva presència forma part habitual dels ecosistemes agrícoles i seminaturals.
en hàbitat natural, el saltamartins marró ocupa prats secs, herbassars, marges de camins, clarianes forestals i zones obertes amb vegetació herbàcia baixa o mitjana. prefereix sòls ben drenats i exposicions assolellades. ecològicament, actua com a consumidor primari, participant en el reciclatge de biomassa vegetal i com a presa per a ocells, rèptils i petits mamífers.
en hàbitat urbà i periurbà, pot aparèixer en solars, parcs extensius, talussos, zones verdes poc regades i vores de carreteres. la seva presència està relacionada amb la continuïtat d’herbassars i no amb residus ni amb edificis. la relació amb l’activitat humana és generalment neutra.
en entorns industrials i alimentaris, no és una espècie pròpia. qualsevol aparició és accidental, normalment per proximitat a zones verdes o camps. no és indicador de deficiències higièniques ni suposa risc sanitari.
en hàbitat forestal i periurbà, és habitual a vores de bosc i zones de transició agrícola-forestal. la gestió del paisatge, la sega i els episodis de sequera influeixen directament en la seva abundància.
els factors ambientals determinants són la temperatura, la insolació, l’estructura de la vegetació i l’estacionalitat. és una espècie clarament estival.
pel tipus de relació amb l’entorn, es classifica com a espècie pròpia del medi, sense comportament sinantròpic.
l’adult mesura aproximadament entre 14 i 22 mm. els mascles solen ser lleugerament més petits que les femelles. el cos és allargat i robust, amb variabilitat cromàtica del marró clar al gris verdós, fet que pot dificultar la identificació no experta.
ales: els adults presenten ales desenvolupades; el vol és curt i limitat, però facilita la dispersió local.
antenes: relativament curtes, típiques dels acrídids, amb funció sensorial.
potes: potes posteriors molt desenvolupades, adaptades al salt, principal mecanisme d’escapament.
altres estructures rellevants: els mascles produeixen sons mitjançant estridulació (fregament de potes i ales), element clau per a la identificació específica. coloració críptica que afavoreix el camuflatge.
presenta metamorfosi incompleta: ou, nimfa i adult. els ous s’enterren al sòl a finals d’estiu. passen l’hivern en diapausa i eclosionen a la primavera. les nimfes passen diversos estadis abans d’arribar a adult a l’estiu. normalment una sola generació anual.
espècie diürna, molt activa amb temperatures altes. mostra comportament evasor mitjançant salts. els mascles són territorials acústicament durant l’època reproductora.
s’alimenta principalment de gramínies i altres herbes. el dany és difús i generalment irrellevant en sistemes naturals i agrícoles extensius. no afecta estructures ni materials.
no representa cap risc sanitari per a les persones ni per als animals domèstics. no pica ni transmet malalties. ecològicament, només en densitats molt elevades podria generar una pressió notable sobre la vegetació, situació poc habitual fora de contextos excepcionals.
no es considera una plaga en entorns urbans ni domèstics. en agricultura extensiva pot ser present, però rarament arriba a nivells problemàtics.
no plaga; espècie pròpia del medi.
no es recomanen mesures de control en entorns urbans o residencials. en cas de concentracions elevades en àmbit agrícola, la gestió es basa en pràctiques agronòmiques i seguiment poblacional, sempre sota criteris de gestió integrada de plagues. l’ús d’insecticides no està justificat en la majoria de situacions.
és una espècie indicadora d’espais oberts ben conservats. té valor educatiu per entendre els ecosistemes de prats i la cadena tròfica.
és freqüent confondre’l amb altres espècies de Chorthippus. cal evitar etiquetar-lo erròniament com a plaga. en informes tècnics, s’ha de descriure com a fauna habitual del medi i contextualitzar-ne la presència.
el saltamartins marró (Chorthippus brunneus) és un insecte molt comú dels camps i prats, conegut pels seus salts ràpids quan ens hi acostem.
viu en prats, camps, marges de camins i zones verdes amb herba baixa o mitjana. de manera ocasional pot aparèixer en parcs o solars urbans.
s’alimenta principalment d’herba i altres plantes baixes.
és petit, de color marró o grisenc, amb potes del darrere fortes per saltar. sovint el detectem perquè salta abans de veure’l.
forma part de la cadena alimentària i ajuda a mantenir l’equilibri dels prats naturals.
normalment no. és una presència habitual del medi natural i no causa problemes en habitatges.
no cal fer res. simplement observar-lo i respectar-lo com a part de la fauna local.
els mascles “canten” fregant les potes amb les ales per atreure les femelles.
model 3d disponible per observar la morfologia i els trets d’identificació del saltamartins amb detall.
Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. (2017). Manual de sanidad vegetal y artrópodos no plaga.
European Food Safety Authority. (2020). Orthoptera in agroecosystems: ecological role and management.
Organización Mundial de la Salud. (2018). Arthropods of environmental interest.
Materials docents de sanitat ambiental aportats per l’usuari.