Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925-2011) va ser poeta i novel·lista. Va publicar diverses novel·les i reculls de relats com La invasión (1955) i El río viene crecido (1960), en castellà, i La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967), en valencià. Aquesta última és la seua obra més coneguda.

Tal com Josep Ballester, escriptor i estudiós de la literatura valenciana contemporània, va escriure sobre Beneyto a l’arxiu de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, “en tots dos gèneres (poesia i novel·la) va destacar a partir dels difícils anys 50, sobretot arran de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona amb el llibre de poemes Ratlles a l'aire (1956). Però la dècada posterior és la de la seva producció narrativa, on resulta imprescindible esmentar la novel·la La dona forta (1967), obra de personatge col·lectiu que seguia l'estructura utilitzada per altres escriptors en aquell moment, com ara Blai Bonet o Camilo José Cela”.(2)

La dona forta és una novel·la ambientada entre la tardor de l’any 1953 i la primavera de 1954. L’obra pren el títol del poema que apareix en el Llibre dels Proverbis (31, 10-31) de l’Antic Testament. L’autora, a més, inclou aquest mateix títol encapçalant els primers versos del poema “L'engany”, un altre dels seus escrits fonamentals, que forma part del poemari Ratlles a l’aire (1956). (3)

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.

(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)

Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu

tancant els camins vívids a més crescuda veu.

L’escriptora dedica les primeres paraules de la novel·la a presentar el Fèmina Club, un club de dones i una residència on s’aglutinen tots els personatges i les històries de la novel·la. Aquest indret és el nexe a través del qual es van filant les vides plenes de controvèrsies, friccions i desitjos d’aquestes dones que, tot i pertanyent a diferents realitats i classes socials, es troben al mateix club.

Tal com la mateixa Maria Beneyto va explicar sobre els personatges que formen part de l’obra, eren “unes dones que van viure, o podrien haver viscut, abans que la guerra civil que vam patir assolís d’esborrar-ne l’existència com a éssers actuants. Eren dones dels anys trenta que vaig conèixer a través dels relats dels meus pares, els quals les tractaren quan vivíem a Madrid. El club o el que fóra allò, es deia España Femenina, i és segur que les seues autèntiques components sí que tindrien les seues filiacions polítiques, donat que la República, naturalment, les faria possibles (...) Però jo havia de dur-les al meu temps —en plena postguerra— i trasplantar-les a unes circumstàncies de les quals m’interessava, certament, deixar-hi constància”. (4)

En Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, la filòloga i escriptora Maria Lacueva i Lorenz descriu com “La dona forta ret el seu homenatge particular a les feministes republicanes i assegura així la transmissió de les seues idees a les generacions futures; ara bé, no ho fa dedicant-los un panegíric enyoradís dels temps passats, sinó que, tot prenent una posició ben activa, recupera els debats que la guerra va forçar a suspendre”. (5)

Darrere del calidoscopi d’històries d’aquestes dones, destaca la capacitat de l’autora d’abordar en La dona forta temes de clara i plena actualitat. Ens trobem davant d’una novel·la que mostra lliurement una sèrie de qüestions fonamentals per a comprendre el sentir de dones del passat i del present. Ara en desgranarem les relatives a les desigualtats socials donades per qüestió de gènere, a la frustració per no haver aconseguit els somnis imposats per l’educació, la societat i la moral de l’època; uns condicionants que apareixeran transversalment sobre uns altres que s’aborden més endavant en el present text.

“L’ardit havia estat tan simple, tan infantil, que encara es meravellava de l’efecte aconseguit sobre aquella xiqueta, que havia crescut i tenia formes i problemes de dona, malgrat ser tan pueril de vegades (...) Puix parlà, com ho va fer, per inspiració espontània i quasi sense saber què eixiria de la seua arenga. Hauria pogut parlar de Déu, i podia haver-li pogut dir que la moralitat, dins l’equívoc de la situació, era callar i cedir”. (6)

Així mateix, hi apareix el tema del divorci, la maternitat i l’avortament sumat als perills socials i als riscos per a la salut que per a la dona comportava portar a terme aquesta decisió en la clandestinitat. La fluïdesa i la naturalitat de les converses transmeten veracitat i desperten empatia en el lector i la lectora, atés que l’obra va presentant situacions que fàcilment s’han viscut en primera, segona o tercera persona.

–Tindràs un fill. Si després si no el vols, me’l dones. Però no et consentiré que el destruesques (...)

–Leta, sigues raonable. Jo no aprofite per això. Mai he tingut instints maternals, filla. Jo què vaig a fer-hi! No veig més que una molèstia innecessària, encaminada a un fi que no desitge ni m’interessa… És donar inútilment la campanada. Sense motiu. Quan tot podia resoldre’s d’una manera discreta. (7)

De la mateixa manera, la violència de gènere es mostra en múltiples formes al llarg de tot el llibre. D’una banda, hi abunden els micromasclismes, que probablement siguen molt més evidents des de la nostra mirada actual. D’una altra, s’hi reflecteixen discussions i humiliacions i s’hi exposa sense embuts la violència física rebuda.

És que una dona podia tornar a refiar-se en un home que l’havia maltractada i se n’havia aprofitat, en tots els aspectes? (8)

La possibilitat de llegir La dona forta des de la perspectiva actual n’ofereix noves lectures, o més profundes, dels continguts, ja que Beneyto no només hi aborda el rol social de la dona i en facilita una anàlisi crítica, sinó que també hi mostra diversos aspectes de la masculinitat que les teories actuals de les noves masculinitats critiquen fortament:

Quic va estar guaitant molt de temps pel portal on ella havia entrat. Tant de temps, que els ulls acabaren veient-ho tot borrós. Perquè no és que plorava. ¿Com anava a plorar, ell, per “aquella perduda” com tan certerament l’havia qualificada la seua mare?

Plorar, no. Un home no plora. (No, mamà, no ploraré. Seré fort com el dia que es va morir “Agost”. I tu saps que el gos aquell era allò que jo més volia en el món, en aquelles hores.)... (9)

De la mateixa manera, l’autora inclou el lesbianisme dins de les diversitats que ofereix la novel·la. Amb un tractament estereotipat i no lliure de judicis de valors, Beneyto aconsegueix evitar la censura d’aquesta part del relat. Lacueva i Lorenz apunta, d’un costat, a l’associació, donada per les idees del moment, entre feminisme i lesbianisme, i d’un altre, a la concessió per part de l’escriptora d’un paper molt secundari a Marta, “secretària en hores d’oficina i sempre a la caça de jovenetes que poguessen posar per a la seua obsessió d’esculpir nus” (10), per tal de poder incloure la seua història en La dona forta.

La filòsofa i escriptora Rosa María Rodríguez Magda apuntava com “Beneyto se hizo feminista ella sola, metida en su casa y con el paso del tiempo, al darse cuenta de que las circunstancias y los compañeros literarios le han intentado encasillar en una idea del desarrollo de la mujer que no era el que ella quería.” (11)

La mateixa Maria Beneyto, conscient de com el context sociocultural del moment va poder influir en l’obra, va escriure com a preàmbul de la segona edició de la publicació, vint-i-cinc anys després: “El lector actual la veurà, possiblement anacrònica, plena de claudicacions, gairebé masclista. I aquesta és una culpa que confesse per imposició de l'ambient i l’època en què vivia.” (12)

Arribats a aquest punt, podem valorar el més que destacable compromís social de Maria Beneyto. Per últim, se suma als aspectes mostrats anteriorment un interés per escriure, malgrat les dificultats que això comportava, també en llengua valenciana. Durant l’entrevista que li va fer Lluís Alpera, poeta i crític literari, per a la revista L'Aiguadolç (1996), l’autora compartia que sentia tindre un cert deute envers el valencià perquè, entre altres qüestions, li suposava més esforç d’escriure que el castellà.

“—En primer lloc, parlarem de la teua condició d'escriptora bilingüe i voldríem que ens explicares un poc els condicionaments o les circumstàncies per les quals la teua infància va transcórrer tant a València com a Madrid.

—Sí, clar que me'n recorde. Vaig viure a Madrid com saps, completament aïllada de la nostra llengua. Els meus pares parlaven castellà, la meua formació, la poqueta que he tingut, doncs en castellà també. I clar, no tenia ningú que m'encoratjàs. La cosa va començar quan vaig tornar a València.

—I davant d'aqueix ambient hostil a la llengua o, si més no, de menyspreu per la llengua del país, tu i per què decideixes escriure en català?

—Jo vaig pensar que havia nascut ací, que era valenciana i allò que parlava la gent era el nostre idioma i, per tant, havia de practicar-lo. Tanmateix, com que em resultava més fàcil escriure en castellà, doncs he escrit molt més en castellà que no en valencià. Però jo sempre he tingut aqueixa sensació de tindre un deute que havia de pagar d'alguna manera i que havia de comprendre tot aqueix món i estar al seu si... I m'agradava moltíssim veure parlar la gent i em sonava molt bé, era simpàtic. La gent dels pobles, els meus parents de Catarroja i d'Oliva... m'encantava. Aquí sí que m'atrevia a parlar-lo, però ací, a València, no. Em pensava que se'n podrien riure per la meua mala pronunciació i tot allò, però amb els meus parents m'esplaiava i m'hi trobava en la glòria.” (13)