Concha Alós

Concha Alós (València, 1927-Barcelona, 2011) inicia la seua trajectòria literària en l’anomenat “corrent social i testimonial”. El seu primer relat, El cerro del fotógrafo, es publica el 1957 i queda finalista del Premi de Novel·la Ciutat de Palma el 1958, però no publicarà la seua primera novel·la, Los enanos, fins el 1962, en el que constitueix un moment d’inflexió d’aquest corrent.(3) Va ser el 1964 quan es va publicar Las hogueras, obra per la qual l’autora va rebre el premi Planeta i en la qual ens centrarem en aquest curs.

Lucía Montejo Gurruchaga, filòloga i experta en la matèria, reivindica la figura d’Alós considerant que “debería formar parte de la generación realista del medio siglo teniendo en cuenta las características temáticas y formales de gran parte de su producción. Sin embargo, la tardía publicación de su producción social y la escasa atención que durante la década de los sesenta recibió por parte de la crítica especializada, la relegaron hasta bien entrada la década siguiente”.(4)

Manu Menéndez va escriure en El País, amb motiu de la mort d’Alós, com “a los 38 años, la escritora valenciana alcanzó el cénit de su popularidad con la consecución del Premio Planeta de novela de 1964. Lo logró con su cuarta obra publicada, Las hogueras, una novela de corte realista que exploraba las zonas más delicadas del alma humana: la confusión entre el amor y el deseo, el escepticismo ante las convenciones, la ambición como motor vital, la amargura del fracaso”.(5)

En paraules de l’escriptora parlant sobre el seu propi treball, “mi obra se hubiera podido encasillar, quizás, en lo social-realista, un realismo testimonial, poético y desgarrado”.(6) Va escriure gran part de la seua producció literària durant la dictadura, així que Alós es va enfrontar a la censura de la mateixa manera que escriptores com Dolores Medio, Ana María Matute o Elena Soriano. A pesar d’això, i malgrat que “no contó con la bendición de los expertos, algunas de sus novelas llegaron a obtener grandes tiradas”.(7)

Las hogueras és una novel·la de protagonista col·lectiu en la qual destaca especialment el matrimoni Strokmeyer, format per Sibila i Archibald. El relat es va desplegant a partir de les microhistòries i les relacions que manté cada personatge, les quals es concatenen i s’alternen configurant la història central. L’acció se situa a Son Bauló, una petita i tranquil·la localitat de Mallorca en què es troba la Punta dels Fenicis. Es tracta d’un indret les continues descripcions del qual transmeten olor de mar i de fusta amb salnitre, i on pareix que mai no passa res, més enllà dels habituals incendis.

En aquesta obra, escrita a l’època del desenvolupisme de la dictadura, Concha Alós parla de desig, sexe, infidelitat, violència de gènere, prostitució i homosexualitat. Els personatges son una combinació d’éssers frustrats, analfabets i intel·lectuals, errants i arrelats, que van provocant enganys sobre els altres i sobre ells mateixos.

Sibila va ser en altres temps “la modelo mejor cotizada de París. La que lograba que se vendieran más vestidos y salía con más frecuencia fotografiada en primera plana de las revistas de actualidad”.(8) Conserva i consulta habitualment les revistes Vogue que van publicar les seues fotografies; son el seu bé més preuat i l’únic que s’emporta en casar-se amb Archibald. Ell és un estudiós de l’esoterisme, centrat en la lectura, en la història de les religions i en la pesca. La convivència i la vida a l’illa els ha anat allunyant paulatinament i ara son dos éssers distants les converses dels quals van desvelant la incomprensió mútua i una visió dissonant de la seua pròpia realitat com a parella.

“Por la mañana, descalza, la corta cabellera revuelta, Sibila atravesó el salón y el pasillo para ir a la habitación de su marido. Deseaba cobijarse al lado de su cuerpo, tibio, adormecido. Esperar a que despertara para decirle: ‘Estoy cansada de todo esto. No puedo ni aguantarlo un día más. Vende la casa y vámonos de aquí’”.(9)

“Era feliz. Archibald Strokmeyer había llegado a un momento de su vida pleno de felicidad, de profunda compenetración consigo mismo. De paz. (...)

—¿Qué te ocurre, querida? ¿No estás bien? La voz de Sibila estaba llena de rencor. Era baja, firme, como la de alguien que anuncia algo pensado, meditado durante largo tiempo (...)

—No quiero vivir aquí (...)

Archibald tuvo esa clase de asombro que debe de invadir a un químico que trabaja con elementos conocidos, medidos, calculados y de pronto se encuentra con una reacción que él no esperaba ni podía prever”.(10)

Des de l’inici de la novel·la, ella manifesta la seua insatisfacció i la necessitat d’un canvi de vida, cosa que ell justifica amb la seua ignorància i li ofereix com a solució formar-se culturalment rebent classes com les que imparteix Asunción Molino, un altre dels personatges que, com descobrirem, amaga noves frustracions.

La recomanació, i negació del problema, per part d’Archibald, porta Sibila a rebre i assumir un missatge que influirà en la resta de la novel·la: “de aquí no nos iremos. Tenemos que vivir en Son Bauló porque yo lo deseo. Si quieres que el tiempo te resulte más agradable, búscate algo que te entretenga”.(11)

Però què amaga la desídia de Sibila? La seua falta d’interés davant la vida i el constant desig per tornar al seu passat es veuen travessats per un pensament obsessiu sobre el seu propi cos i la no acceptació dels seus canvis físics, fruit del pas del temps i de la manca de cura personal.

La seua baixa autoestima, condicionada per la mirada i el desig masculí cap a ella, havia estat construïda en la seua infància mitjançat una educació fonamentada en el reconeixement social de la seua bellesa. “Serás la reina de la belleza. Eres un sol, una joya. La niña más bonita del mundo”,(12) deia el seu pare, que alhora li inculcava la idea que el treball o la cultura no serien coses per a ella en el futur, ja que essent bonica no necessitaria més per a assolir la felicitat. Frases com “nuestra hija nunca trabajará. No estará esclavizada por esos quehaceres tan mezquinos”(13) reflecteixen la frustració de la seua mare, qui, relegada a les tasques domèstiques i havent assumit el rol de dona mare i esposa, projectava una idea de futur per a la xiqueta Sibila ben diferent de la seua vida.

En part, la Sibila adulta ha triomfat. Ara disposa tant de servents, els quals l’alliberen de fer-se càrrec de les tasques mesquines a què es referia la seua mare, com de moments d’èxit en l’àmbit professional. Té Raimunda, la seua criada, una dona viuda que reviu en silenci records tèrbols de la Guerra Civil i de la mort del seu home quan es troba en moments de vulnerabilitat i de temor sorgits per a protegir Sibila. Els seus records de la guerra mostren la crueltat i la desgràcia d’ambdós bàndols sense cedir en favor de cap dels dos:

“Su marido levantaba el puño, sonriente, un poco borracho, y decía que el mundo iba a ser mucho mejor desde aquel momento. Ni ricos ni pobres: todos iguales. La niña, que era muy pequeña, no quería besarlo. Tenía miedo del fusil y del pañuelo rojo que su padre llevaba al cuello. Lloraba abrazada a las piernas de su madre. Y él se marchó. Era la guerra. Quemaban las iglesias y las personas chillaban corriendo debajo de los aviones que volaban”.(14)

El culte al cos es veurà intensificat per la seua carrera en el món de la moda, en la qual Xam és un personatge fonamental. Sibila i Xam representen dos perfils fortament estereotipats. La feminitat amb què Sibila descriu el seu amic deixa entreveure’n tant l’orientació sexual com l’exaltació del cos que converteix Sibila en una dona objecte.

“Xam olía siempre a perfume bueno. Decían que era homosexual. Era delicado, hermoso, elegante. Cuando le probaba los modelos, sabía halagarla con frases agradables:

—Tu cadera es maravillosa para este fruncido.
—¿Ves, Sibila? Una escultura eres. Una preciosidad.

Xam llevaba los párpados ligeramente pintados de gris. El espejo de la vestidora la reflejaba a ella rubia, sin un milímetro de grasa, y detrás de aquel ser magnífico, un artista moviendo sus manos largas y haciendo vibrar los párpados con admiración ante la imagen de Sibila.”(15)

Xam, persona per la qual té gran estima i a qui va fent referència al llarg de la novel·la, és el punt de tornada que desitja Sibila. Ella voldria tornar a aquell temps i aquell lloc, tornar a ser la Sibila de llavors i no aquella dona estranya de l’illa, forçada a trobar la felicitat rebent les classes d’Asunción.

En paral·lel, es va desplegant la història d’aquesta professora mitjançant els anhels que descobreix coneixent l’alumnat. Asunción representa la figura de la dona que s’ha quedat fadrina i de vegades pensa que la gent la veu com un gallimarsot. Tot i que viu amb la seua germana, és una dona independent que no volia casar-se sense estar enamorada i que es va formar acadèmicament en ensenyament infantil seguint Delcroly i Montessori, però, després d’un gran desengany, abandona aquests mètodes per la pedagogia més convencional per a adults, que ja assistien motivats a les seues classes. La seua amistat amb Pablo Fontanals posa clarament de manifest com es percebia socialment el seu estat civil. Pablo, solter fins el moment, li envia una carta en la qual la informa del seu pròxim casament, cosa que provocarà en ella una forta crisi de valors:

“Lo he pensado mucho, Asunción (...) Creo que es lo mejor que puedo hacer: casarme con ella. Mi madre está vieja. Yo necesito una mujer que me cuide y que me quiera… Y ella me ha parecido la mejor: es una chica sencilla, sin complicaciones y, sobre todo, cariñosa”.(16)

Més enllà de la seua infelicitat, és una dona moderna els conflictes interns de la qual estan causats per les sospites que desperta el seu estil de vida en l’entorn social. “Piensa que alguna ventaja ha de tener con haberse quedado soltera. Al menos no tiene que gastar la absurda coquetería de llevar piernas descubiertas y los brazos al aire para encandilar a un marido. Ella puede permitirse el lujo de no pasar frío (...) le gustaría más ser viuda: el nombre tiene una dignidad que no tiene el otro (solterona), está menos envilecido.”(17)

La idea de la viudetat com a solució a molts dels problemes d’aquestes dones apareix també per a Sibila quan Archibald cau malalt: “Lo miró. Su marido, con los párpados entornados, con un leve gesto de cansancio, de tristeza, intentaba despegar un billete de otro (..) Si se muriera, todo aquello sería de ella: la casa, el huerto, el coche, la motora… Ella volvería a ser la Sibila de antes, la de París, pero con más experiencia y sobre todo más poderosa, rica… Se sintió feliz un momento imaginándose enlutada, llena de joyas… Pero la voz de Archibald preguntando algo a una de aquellas mujeres le hizo volver a la realidad. Ella estaba aquí encerrada (...)”.(18)

El seu cos d’home malalt sense un final proper dona lloc a l’última eixida, la infidelitat. Tancada en si mateixa, té la necessitat de sentir-se desitjada quan apareix Daniel, el Monegro, un home fort, rude, de mans aspres, que sap fins i tot conduir i satisfer sexualment la Forta, la prostituta del poble.

Les relacions sexuals amb el Monegro son poc explícites. Alós es recrea més en el desig que no en el plaer i, des d’un primer moment, concedeix especial importància a la força física que exerceix sobre ella; macadures i colps se situen al nivell de mirades intenses i ardents. Però Sibila reacciona de manera ambigua, com si acceptara que ha de pagar rebent aquesta violència la seua culpa per la infidelitat comesa.

La voluntat de tornar a París s’emfatitza en aquesta part de la novel·la. Aliada amb el Monegro, va robant al seu home en espera de fer una gran fugida. La masculinitat que atrau Sibila es transforma ràpidament en violència. Ara sí, Alós concedeix paraules precises par a allunyar la lectora o el lector de les fantasies insinuades anteriorment i centrar-los en l’escena real: “y cuando el hombre abrió bruscamente la puerta y se quedó de pie, inmóvil, como un mineral, mirándola inexpresivo y luego la arrastró dentro de la cabaña y comenzó a pegarle en la cara, ni siquiera se movió. Una tenue luz, apenas perceptible, le decía que ella no era más que una bestia cansada a la que alguien golpea con un palo”.(19)

L’esperança de la fugida conjunta, de tornada al passat per a trobar una nova vida, se suma a les frustracions de Sibila. Les expectatives d’un futur millor no son més que noves raons que augmenten l’amargura del seu present, ple d’insatisfaccions, desenganys i fracassos. La vida a l’illa continua, amb olor de mar i amb la sensació que allà mai passa res més que els habituals incendis.

BIBLIOGRAFIA:

1 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 62.

2 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 255.

3 Montejo Gurruchaga, Lucía: “La narrativa realista de Concha Alós”, Anuario de estudios filológicos, vol. XXVIII, p. 176.

4 Montejo Gurruchaga, Lucía: “La narrativa realista de Concha Alós”, Anuario de estudios filológicos, vol. XXVIII, p. 175.

5 Menéndez, Manu: El País, 03/08/2011 https://elpais.com/diario/2011/08/03/necrologicas/1312322402_850215.html (1/02/2021).

6 Sanz Villanueva, Santos: Historia de la novela social española (1942-1975), Madrid, Alhambra, 1980, vol. I, p. 144, cit. en Montejo Gurruchaga, Lucía: “La narrativa realista de Concha Alós”, Anuario de estudios filológicos, vol. XXVIII, p. 177.

7 Menéndez, Manu: El País, 03/08/2011 https://elpais.com/diario/2011/08/03/necrologicas/1312322402_850215.html (01/02/2021).

8 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 196.

9 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 14.

10 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 31-37.

11 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 39.

12 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 251.

13 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 251.

14 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 78.

15 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 65.

16 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 257.

17 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 89.

18 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 141.

19 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 279.

20 Premio Planeta <http://www.premioplaneta.es/edicion/ganador1964.html> [consulta: 3/2/2021].

LOCUCIONS:

1 Contraportada: Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid.

2 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 66-65.

2 Alós, Concha (2016), Las hogueras, ed. Afán Cultural, Madrid, p. 195-196.