Em dic Daniel Galán Sánchez i porto vint-i-dos anys treballant en Educació. He treballat en centres d'Infantil i Primària i de Secundària, sempre de titularitat pública. Actualment treballo a l'Institut Joan Brossa, a Barcelona. Guardo molt bon record i un gran aprenentatge de totes les escoles i instituts on he estat, tot i ser centres molt diferents. 

Amb el Pla d'Autonomia de Centres es va començar a privatitzar l'educació pública. Els Plans Estratègics i la creació de perfils per al professorat van obrir la porta d'una creixent desigualtat entre els centres públics. L'escletxa que separava centres del mateix barri en dues o més realitats desiguals per motius sòcio-econòmics es feia encara més profunda. La pròpia escissió que es va donar a Barcelona amb la creació del Consorci d'Educació n'és també  un bon exemple, d'aquesta privatització. Per definició, un consorci és una "associació d’empreses públiques o bé d’empreses públiques i privades per assolir un objectiu econòmic...". Tinc la sensació que l'Educació Pública s'ha mercantilitzat, i que l'Administració ha delegat moltes responsabilitats en els equips directius de les escoles i instituts. Les portes obertes dels centres educatius han derivat en estratègies de màrketing per captar clients. La imatge de l'escola s'ha posat al centre de tot. De vegades, s'han destinat molts esforços en cuidar aquesta imatge. Cada cop hi ha més desigualtats entre escoles públiques. Hi ha escoles més promogudes que altres, perquè tenen un producte que ven millor. Les famílies amb un nivell sòcio-econòmic mig-alt, amb més recursos i més formació, també amb més informació i millor accés a diferents canals d'intervenció, tendim a triar aquestes escoles en detriment de les altres, que acaben esdevenint guetos i/o escoles de segona o tercera línia, sobre les quals, a més a més, cau la frívola categorització de ser escoles amb una gran riquesa intercultural. Com si aquesta situació respongués sols a la rica diversitat. I evidentment, no és així. Respon sobretot a la pobra desigualtat. Se'ns ven la desigualtat com a diversitat. Es confonen els termes, per descomptat, de forma conscient. A l'altra banda de la balança, hi ha els centres de primera línia, que en alguns casos esdevenen fins i tot escoles i instituts elitistes amb una gran demanda per part de les famílies més benestants.               

Crec fermament en el treball intern més que en la projecció d'una imatge o un aparador educatiu. Em fa la sensació que se'ns empeny cap a una competència ferotge pròpia d'un sistema capitalista més que no pas d'una administració pública. Personalment, intento centrar-me en allò petit, en l'acció local. Soc un gran convençut de la idea del decreixement: menys és més. La meva mare ho deia així: "quien mucho abarca, poco aprieta". Prefereixo centrar-me en el quotidià, en l'acció tutorial i el vincle que es crea entre professor i alumne/a. Crec que és la clau d'una bona pràctica educativa. I aquest vincle l'he pogut experimentar en tots els centres on he estat, per més diferents que fossin. I aquest vincle no passa de moda mai. Existeix ara, però també existia abans. Els centres educatius estem extremadament exposats; sembla que haguem de portar a terme infinitat de projectes i activitats per anar pujant el llistó i el renom. De vegades pretenem fer més coses de les que podem gestionar. I moltes acaben en paper mullat o amb un aprofundiment que brilla per la seva absència. És com omplir un currículum per impressionar o aconseguir un determinat prestigi. I en aquest empeny, de vegades, el més important es queda pel camí.

Darrerament s'està canviant el paradigma educatiu. Sembla que hi ha una nova moda que està afectant l'Educació Pública. Xarxes pel Canvi, Escola Nova 21, les Competències Bàsiques, la transformació pedagògica... El rumb de l'Educació està virant cap a un acompanyament més respectuós a l'alumnat, una mirada paidocentrista, una contemplació més curosa dels processos emocionals que viu l'alumnat, un aprenentatge més vivencial, funcional i significatiu... S'està demostrant que les bases de l'educació viva que durant tants anys porten practicant petites escoletes i iniciatives privades ens aporta una mirada revolucionària i una major qualitat de l'educació. Els centres públics de nova creació estan ineludiblement definits sota algunes d'aquestes premisses. No obstant això, els recursos destinats per afrontar aquests canvis no han patit la mateixa transformació que els seus principis ideològics. Les ràtios no han minvat i la dotació de personal no ha augmentat en proporció al repte que suposa aquest nou paradigma. Els centres que pretenen transformar l'acció educativa emmirallats en l'educació viva han de pal·liar aquesta manca de recursos amb una dedicació extraordinària del professorat i un gran sacrifici personal. De vegades, aquestes situacions deriven en plantilles poc estables i/o amb referents poc saludables. Veiem molt clar com afecta negativament l'alumnat que la mare i/o el pare treballin massa hores i no passin prou temps amb ells/es. Feines molt absorbents que impossibiliten la conciliació familiar i malmeten el benestar dels nois i noies. Això ho veiem molt clar quan es tracta de feines d'empresaris/àries, transportistes, executius/ves o metges/ses (per posar alguns exemples), però sembla que l'absència a casa no hagi de computar igual quan la teva feina és la de mestre/a o professor/a. I no és cert. Computa igual que la resta. M'agrada saber que els referents que tenen els meus fills a l'escola són mestres que, a més d'estimar i sentir passió per la seva feina, també estimen i senten passió per la seva família, els seus amics i el seu temps personal. I el cuiden i en tenen cura, d'igual forma que cuiden i tenen cura dels meus petits. Afortunadament, tinc la sort de poder sentir això a l'escola dels meus fills. Diferent seria el cas d'aquelles famílies menys afavorides que necessiten treballar una gran part del dia per obtenir uns ingressos propers al salari mínim. Sovint, aquestes famílies no disposen de les oportunitats logístiques i formatives que els permeten portar els seus fills a escoles que no siguin la que tenen immediatament al costat de casa. 

Crec fermament en projectes educatius que siguin sostenibles amb la vida, tant del professorat com de l'alumnat. I crec fermament en la idea de comunitat educativa on les famílies i el personal no docent juguen un paper important i adequadament posicionat. M'agrada compartir claustre amb persones que no només senten passió per la nostra feina, sinó que a més a més també la senten per altres activitats o vinculacions externes. Els projectes educatius dels centres públics haurien de ser realistes. En l'intent d'importar les pràctiques de l'educació viva, ens hem oblidat que el context d'aquestes realitats és ben diferent. No és el mateix una escoleta petita o rural de divuit o vint alumnes que un institut urbà de sis-cents. S'assemblen el mateix que un ou a un castanya. I no podem pretendre importar aquests models a la realitat de l'escola pública, perquè suposa un desajust molt gran en les condicions de cada context. Suposaria una utopia. Una idea. Molt bonica i atractiva. Però una idea al cap i a la fi. I no gaire relacionada amb la pràctica o la realitat. Enamorar-nos molt d'una idea pot resultar perillós a la nostra feina; ens pot allunyar de la realitat. Ens pot fer no trepitjar de peus a terra. Desconnectar-nos d'allò que vivim i sentim, de nosaltres mateixos/es. Correm el risc de crear un marc teòric molt just i equitatiu que res no tingui a veure amb la realitat que pretén organitzar. I personalment entenc la feina de professor com la d'un agent de camp més que com la d'un teòric.

Com a professor de música, soc un enamorat de l'aprenentatge vivencial. Crec que la vivència, la pràctica i la participació són els millors mètodes d'aprenentatge. Sempre pregunto als/a les meus/meves alumnes què preferirien: que els expliqués quin gust té un gelat de xocolata, o menjar-se un gelat de xocolata per descobrir-ho ells/es mateixos/es. La resposta sempre és unànime: menjar-se'l. Amb la música passa igual. Podem explicar la negra, la corxera, l'escala de do o l'obstinat rítmic. Ho poden aprendre i després oblidar-ho. O podem cantar, tocar, ballar... i emocionar-nos amb la interpretació, l'audició, la coreografia d'un ball... I és emocionant-nos i participant que aprendrem, incorporarem i assolirem els coneixements més importants i significatius. Crec que la música, així com les arts plàstiques i la psicomotricitat, en tant que ensenyaments artístics, contribueixen decisivament a flexibilitzar el cervell dels infants i aporten plasticitat i adaptabilitat per fer-lo més receptiu i capaç de trobar interseccions entre diferents àmbits i prendre decisions més connectades amb allò que senten. Sense dubte, contribueix també a potenciar i validar la creativitat pròpia de cada alumne/a, de cada persona, així com a expressar emocions i sentiments a través d'un llenguatge alternatiu. Diversos estudis demostren que la promoció dels ensenyaments artístics milloren el rendiment acadèmic i l'assoliment de les competències bàsiques a primària i secundària. A través de la música podem treballar llengua, matemàtiques, socials... I ho fem amb un llenguatge que, segons defensa el Dr. en biologia i director de la Càtedra de Neuroeducació de la UB-EDU1st David Bueno "apel·la sempre a les emocions. I les emocions són clau pels aprenentatges, sobretot per allò que se'n diu aprendre a aprendre". Tot i la importància de la música i els ensenyaments artístics en el procés formatiu de les persones, el sistema educatiu els atorga una càrrega lectiva minsa i obre la porta a que cada centre pugui decidir ampliar-la a través de les hores de lliure disposició. Però per gaudir dels beneficis que els ensenyaments artístics poden aportar als infants, els hem de treballar, com deia abans, a través de la vivència: cantar, tocar instruments, ballar... Això a secundària resulta difícil tenint en compte les ràtios que hi ha. Amb trenta alumnes a l'aula és complicat treballar de forma vivencial. 

Aquest web neix amb l'objectiu de compartir i recopilar les experiències, projectes, espais d'aprenentatge i metodologia que porto a terme amb les/els alumnes que he anat tenint en diferents centres educatius. Neix també amb la intenció d'oferir una porta d'accés a familiars, amics o persones interessades en conèixer com treballem la música i les TAC. Pretén esdevenir una via per mostrar la nostra realitat educativa, la nostra quotidianitat; allò que l'alumne/a realitza, crea i produeix. Només amb la participació de totes les persones vinculades d'una manera o altra als centres educatius, aconseguirem que els instituts i les escoles esdevinguin allò que realment són, i que no és altra cosa que unes precioses i grans COMUNITATS EDUCATIVES.