Eren dos germans, un de molt ric i un de molt pobre. El pobre, que era treballador i volia sortir de la misèria, es va fer pagès, va llaurar un hortet i hi va plantar naps. D’una de les llavors en va sortir un nap colossal. Quan ja era tan gros que podia ser el rei de tots els naps, el va collir i el va carregar al seu carro.

—No sé si això serà la meva sort o la meva desgràcia, però com que si el venc tampoc en trauré gran cosa, l’aniré a regalar al rei.

—Quina cosa més estranya és aquesta? —va dir el rei en veure’l—. Mai no havia vist una cosa semblant! O ets un treballador infatigable o un ésser afortunat.

—Oh, missenyor! No en sóc pas, d’afortunat, sóc més pobre que una rata!

El rei se’n va compadir i li va regalar or, camps, prats i bestiar fins a fer-lo tan ric que la fortuna del seu germà no era res comparada amb la seva. El germà gran, quan es va assabentar del que havia aconseguit el seu germà petit amb un nap, va pensar:

—Si el meu germà amb un sol nap ha aconseguit tot això, què em donarà el rei a mi quan vegi el que jo li duré?

Va triar els seus millors cavalls i les seves millors joies i les va anar a portar al rei.

El sobirà va acceptar els seus regals i veient que ja era molt ric, li va dir:

—Gràcies pels teus presents, gentilhome. Penso i penso, i per tal de mostrar-te el meu agraïment, no se m’acut res millor que regalar-te aquest nap formidable!

Esmaperdut, el germà ric va haver de carretejar el gros nap cap a casa seva. Pel camí estava tan enfurismat amb el seu germà, que se li va anar entortolligant el cervell i embrollant-se-li les idees fins que va decidir donar-li una bona lliçó. Va contractar uns bandolers perquè li paressin una emboscada. Ell el va anar a trobar i li digué:

—Germà, sé on s’amaga un gran tresor; anem junts a buscar-lo i ens el repartirem.

A l’altre li va semblar molt bé i, sense recelar gens, el va acompanyar. Però, en un revolt del camí, els bandits l’esperaven. El van lligar per penjar-lo d’un arbre.

Estaven amb tot això, quan van sentir remor de petjades de cavall i grans cantúries. Es van espantar tant que van fugir esperitats, deixant-lo a ell ficat a dins d’un sac lligat a la branca d’un gran arbre. Amb molts esforços, ell va poder fer un forat al sac i treure el cap per l’obertura. Amb aquestes que, pel camí, arribava un estudiant cantant alegrement una cançó. Es dirigia a la ciutat per emprendre els seus estudis.

—Salut al qui fa tan feliç arriba!

El xicot, aixecant la vista, va descobrir algú que treia el cap de dins d’un sac.

—Què hi fas aquí dins?

—Oh, aquest és el sac de la saviesa. Amb poc temps he après moltes coses. Amb una estona més ja ho hauré après tot; baixaré i seré l’home més savi de la terra. Ara ja entenc les estrelles i els símbols celestials, els vents i els corrents marins, conec les arenes del mar i sé curar malalties. Entenc el llenguatge de les bèsties i el poder dels animals. Oh, que meravellós és estar aquí dins!

El noi s’anava admirant en sentir aquelles coses, i va dir:

—I no podria ficar-m’hi jo una estona?

—Només t’hi deixaré estar una mica, i com un gran favor. Però ara, encara no. Hauràs d’esperar una hora perquè em falta aprendre algunes coses.

Després d’esperar i esperar, l’estudiant ja estava frisant per entrar a dins del sac.

—Bé, ara sí. Però perquè jo pugui sortir d’aquest temple de la saviesa, hauràs d’estirar la corda i fer baixar el sac. Llavors hi podràs entrar tu.

L’estudiant va fer el que li deia, va deslligar l’home i el va alliberar.

—Au, puja-m’hi de pressa! —deia el noi impacient, posant-se dret a dins del sac.

—Ep, així no! —. I agafant-lo pel cap el fa ficar potes enlaire, el va lligar, el va hissar fins dalt de l’arbre i el va deixar gronxant-se a mercè del vent.

—Què tal, estimat aprenent? Fixa-t’hi força i sentiràs com t’entra la saviesa i adquireixes experiència. Queda’t aquí tranquil fins que et tornis més llest.

I, dient això, va muntar a cavall i es va allunyar a tota pressa, però una hora més tard va enviar algú perquè l’alliberés.

GERMANS GRIMM