Montcada vila d'estiueig

Montcada i Reixac, a finals del S.XIX, era una vila rural amb una economia basada principalment en l'agricultura i la ramaderia. El paisatge de Montcada estava dominat per camps de conreu, boscos a la serralada de Marina i el Turó, i diverses fonts de les que rajaven aigua amb propietats curatives. 

El primer gran canvi a Montcada va arribar amb l'arribada dels estiuejants, principalment membres de la burgesia catalana. Aquesta classe social, buscant un refugi de la sorollosa i contaminada Barcelona, va triar Montcada com a destí de vacances. En la seva elecció van intervenir diverses raons.

L' entorn natural dels boscos de la Serralada de Marina i el Turó, així com les fonts amb propietats mineromedicinals, oferien un ambient ideal per a la salut, el descans i el lleure. A més, els rius proporcionaven espais per a refrescar-se durant els calorosos estius.

Un altre factor va ser la disponibilitat del tren. La línia de ferrocarril permetia un accés fàcil i ràpid des de Barcelona, fent de Montcada un destí convenient i accessible.

El tren, en aquell moment un mitjà de transport revolucionari, va jugar un paper crucial en aquesta transformació, experimentant canvis significatius.

Els estiuejants van començar a construir torres i cases d'estiueig, sovint seguint la moda arquitectònica de l'època, el modernisme. Primer al voltant de l'estació de França, al carrer Colón, i posteriorment en altres zones. 

Aquestes construccions no només foren símbols de l'estatus dels seus propietaris, també van donar un nou aspecte al paisatge urbà de Montcada. Van impulsar la construcció de noves infraestructures i serveis, com ara botigues, cafès i altres establiments. 

Aquest període a cavall de dos segles, entre 1880 i 1920, va ser el preludi de la següent gran transformació de Montcada i Reixac, el pas d'una vila rural a una ciutat industrial.