Recordant viatges imaginaris....

Viatge al poble de les dues roses

"El poble l'havien bastit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava al mig d'una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts: la de l'espígol, la del romaní, la dels créixents, la de la camamilla, la de la sargantana, la del grèvol, la de l'escurçó, la de la formiga, la de l'oronell, la de l'esparver, la de la rosella, la del rossinyol, la de la llerenga... no dotze, tretze. Les cases eren totes masies, amb teulat, amb palle, amb pou, amb era, amb celler. En el pla de la muntanya hi creixia, verdejava i rossejava el blat; el millor i més famós de la contrada. Cada espiga un llonguet. Els seus habitants no tenien cap interès a conèixer el futur. No havien consultat mai els morts, ni s'havien fet llegir mai les ratlles de la mà, ni s'havien fet tirar les cartes. No els calia. Perquè en una paret de la casa, la del menjador davant la llar, quan a la familia se li preparava una bona notícia, sortia, amb una certa anticipació, una rosa blava grossa com el palmell de la mà, amb els pètals blaus degradats en degradacions d'una gran saviesa. Sortia com surt el sol, vull dir que es formava a la part baixa de la paret i s'enlairava a poc a poc fins que, dos pams abans d'arribar al sostre, es quedava quieta com sis'hagués adormit. Mig esborrada, mig somniosa, es quedava a la casa un dia sencer amb la seva nit per assegurar-se que la veien. Després es fonia sense deixar rastre. I quan la família havia de tenir una mala notícia com és ara la mort d'un fill, o d'un parent, o la proximitat d'una mala collita, o la malatia d'un be o d'una cabra o d'una vaca o d'un cavall o d'una gallina o d'un colom o d'un garrí, sortia a la paret del mejador, sempre a la paret del davant la llar com el lector ja fa estona que imagina, una rosa negra, d'un negra envernissat i lluent: de porcellana. Amb una eina especial per no trencar-la ni malmetre-la l'arrencaven amb molta cura de la paret i la guardaven a la calaixera, al calaix de dalt de tot com a record d'una gran pena.

Mercè Rodoreda

Las ciudades invisibles

Las ciudades y la memoria 1.

Partiendo de allá y andando tres jornadas hacia levante, el hombre se encuentra en Diomira, ciudad con sesenta cúpulas de plata, estatuas de bronce de todos los dioses, calles pavi-mentadas de estaño, un teatro de cristal, un gallo de oro que canta todas las mañanas en lo alto de una torre. Todas estas bellezas el viajero ya las conoce por haberlas visto también en otras ciudades. Pero es propio de ésta que quien llega una noche de septiembre, cuando los días se acortan y las lámparas multicolores se encienden todas a la vez sobre las puertas de las freidurías, y desde una terraza una voz de mujer grita: ¡uh!, siente envidia de los que ahora creen haber vivido ya una no-che igual a ésta y haber sido aquella vez felices

Italo Calvino