Castell de l'Albà
Tipus de monument: Militar. Castell.
Datació: segle XI
Localització: N 41 20 59 E 01 25 40
Estat de conservació: en ruïnes
Ús i funció actual: en desús
Accés: difícil
El castell de l’Albà està situat a prop del petit poble de l’Albà, dins el terme d’Aiguamúrcia.
L’estructura del castell es divideix en dues parts, el recinte sobirà, que envolta la torre i el recinte jussà. La torre té un diàmetre de 230 centímetres i es conserva una alçada de 4,5 metres (1,5 dels quals està per sota del nivell del terra). Els materials utilitzats en el castell són carreus irregulars units amb morter. En el recinte jussà es conserven diferents fragments de la muralla i murs d’algunes estances, dels quals una està adossada a una roca, de planta rectangular i coberta amb una volta lleugerament apuntada.
Al costat del recinte del castell es troba l’antiga església parroquial de Santa Maria. Era d’una sola nau amb un absis semicircular. Només es conserva una part del mur nord de l’absis i algunes parts del mur perimetral de la nau. L’absis exteriorment està decorat per una pilastra i una cornisa de secció rectangular sustentada per petites mènsules de formes esfèriques. Per sobre de la cornisa es va sobrealçar el mur.
Del castell de l’Albà en sabem que va ser repoblat abans del 978 per l’Església de Barcelona, que se’n reservà el domini superior del castell i alguns drets. En el segle XI, el perill de les incursions sarraïnes hi era expressat i la qüestió dels límits va produir sovint disputes amb el veïnatge. A mitjans del segle XII s’establí dins el terme de la comunitat de Santes Creus.
A finals del segle XIII, l’Església de Barcelona perd el domini sobre el castell i queda com a senyoriu de la família Albà. Al segle XIV la família Albà estava vinculada amb la Bisbal del Penedès. Per parentiu el castell el va succeir Bertran de Gallifa, tal com apareix en el fogatjament de 1365-1370. Més tard, passa a la família Sant Vicenç i després, per aliança, als marquesos de la Manresana, que hi tingueren el domini fins al s. XIX, quan es van extingir els senyorius.
