Itinerari i mapa

L'antic pont de l'Aigua, volat el 4 de febrer de 1939 pels soldats de l'exèrcit republicà en la seva retirada cap a França durant la Guerra Civil espanyola, estava situat a l'indret on la Via Augusta creauava el Ter. Documentat des del segle XIII, el pont de pedra medieval, testimoni de guerres i aiguats, va ser substituït per un de nova construcció, inaugurat el 4 de febrer de 1940, tot coincidint amb l'aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

Al segle XIV es va començar a construir l'original. Obra de Pere ça Coma, la seva construcció va concloure al segle XV. Originalment era de deu ulls i tenia una plataforma amb punta de diamant al tercer ull per vèncer la força de l'aigua. El problema era que, sovint, presentava el pas insuficient d'aigua entre les seves arcuacions els dies de revinguda del Ter, cosa que es va solucionar enfonsant vuit pams (1,60 metres) el sòl de la llera del riu a principis del segle XIX. Uns anys més tard, el 1831, el zelador de camins de Girona recomanà posar novament baranes a aquest pont. L'última remodelació va ser l'any 1891.

El 24 de desembre del 1926 entrava en servei la línia del tren de Banyoles, que passava pel pont. Es tractava d’un pont de 8 ulls d'arcs de punt rodó. En el tram més proper a Sarrià, el pont pujava amb un pendent suau en els dos primers trams, per baixar el darrer en un pendent més pronunciat. Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha estat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per presoners de guerra, creant l'actual pont.

Així, el pont consta de tres parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la Guerra Civil i símbols feixistes a favor dels nacionals. Quan l’any 2018 es va ordenar la retirada de les àligues franquistes del pont, eliminant així l’últim símbol de la dictadura que quedava al pont de l’Aigua, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, i l'alcalde de Sarrià de Ter, Narcís Fajula, van subratllar que la retirada de les àligues era un acte “de justícia” i “d’homenatge” als represaliats per la dictadura. “Quan a Espanya encara es debat què cal fer amb el Valle de los Caídos, a Catalunya tenim molt clar que cal eliminar i portar a l’oblit la ignomínia que va suposar el franquisme”, va dir Madrenas.

A la dècada dels anys seixanta del segle XX, el barri de Pont Major disposava tan sols de tres carrers: el principal és el carrer de Pont Major, seguit del carrer Comerç i, finalment, el carrer de Mossèn Pere Rabat que donava a la coneguda plaça de l’Om. Amb els anys, i a mesura que la immigració va anar arribant a Girona, el barri es va anar ampliant i, per tant, el carrer de Pont Major es va anar allargant.

Aquest carrer principal, vist des de Girona centre cap amunt, abraça des del pont de l’Aurora fins al pont de l’Aigua.

Es tracta d’una calçada on, als anys trenta i quaranta, s'hi trobaven tots els negocis del barri, que eren familiars i, per tant, artesans i que s’heretaven de generació en generació, com ara el de fuster, ferrer, flequer, carnisser, cisteller, peroler... entre molts altres. Segons els veïns, no els faltava de res i tot era fet de casa. Amb els anys, aquesta tradició s’ha anat perdent i ja no queda cap negoci casolà.

Pel que fa a l’oci, Pont Major gaudia de tres discoteques: Chaplin, Boomerang i Rufus. On hi ha l’actual biblioteca és on se situava antigament la discoteca del carrer Pont Major, la Chaplin.

A partir del segle XIX s'hi va incorporar la indústria i les destil·leries, que elaboraven licors de qualitat i renom. La principal destil·leria, que era on avui hi ha el centre cívic, era la Regàs i s’instal·là a la mateixa via. Després d’aquesta se n’instal·laren quatre més arreu del barri. A més del comerç del carrer, destaca la parròquia situada al costat de la destil·leria, de la qual se n’ha conservat tota la façana i estructura des del segle XVI. Aquesta parròquia contenia una finestra al costat de la porta d’entrada on els viatgers del barri miraven a través seu i donaven les gràcies per haver arribat sans i estalvis, o bé pregaven per la salut i la sort en el viatge que començaven.

Del passatge també en destaca l’edifici emblemàtic del Modernisme del barri: la Casa Regàs, de la qual els seus propietaris n'han mantingut també l'estructura, tant externa com interna.

Finalment, en aquest carrer central es construí l’escola FEDAC (Fundació Educativa Dominiques Anunciata Pare Coll) Pont Major, present al barri des del 1894. És una escola privada concertada que imparteix educació infantil i primària, i que es defineix com a escola confessional catòlica i catalana que pretén formar els seus alumnes sense perdre la tradició del seu fundador, sant Francesc Coll.

Quaranta-quatre van ser els anys que va estar obert el passeig Mossèn Pere Rabat. En els seus inicis, Pont Major era conegut per ser el barri a l'extramurs de Girona i, amb ell, només hi havia tres carrers principals: el carrer Pont Major, el carrer Comerç i el passeig Pere Rabat.

Pel que fa al passeig, el poeta català Camil Geis va aprofitar la seva participació al diari Los Sitios, el diari gironí fundat l’any 1943, per fer una publicació sobre el barri de Pont Major. Camil Geis es mostra en tot moment apassionat pel barri on va créixer i ho utilitza per parlar del famós passeig sense nom, que situa el seu origen l’any 1915, quan el mossèn Pere Rabat va cedir la meitat de la mansió de la rectoria als feligresos. D’aquesta manera, Geis trasllada una petició als ciutadans i a l’Ajuntament de Girona perquè part de les terres que ha cedit Rabat rebin el seu nom. Finalment, l’any 1959 es va decidir que el passeig que s’havia creat i s’havia mantingut com el “passeig sense nom”, passés a ser el passeig Mossèn Pere Rabat, en honor a ell.

El mateix passeig connecta amb l’antiga plaça Catalunya, una plaça que es va veure obligada a canviar completament de nom perquè al centre de la ciutat de Girona ja n’existia una. Així doncs, se li va concedir el nom de plaça de l’Om, en honor de l’om que hi havia plantat i, tot i no ser regat, havia crescut d’una forma espectacular. Justament en el moment en què se li canvia el nom, el barri comença a expandir-se gràcies a la dissolució del tren Pinxo i la construcció dels pisos blancs, que van portar una gran població al barri del Pont; a més de les construccions de les escoles.

Pel que fa a la parròquia del Pont Major, encara s’hi conserven les finestres que els habitants del barri utilitzaven per resar per aquells familiars que marxaven fora. Era considerada la típica Mare de Déu , que serveix com a culte al desig del bon viatge; un ritual com el de llançar aigua al cotxe, com es fa a Turquia.

Actualment, el passeig es considera un carrer més del Pont, que serveix d’entrada de vianants i cotxes, però que en un rerefons emmagatzema una història curta però significativa en ser un dels primers carrers del barri. Al costat de la parròquia es troba el famós centre cívic (antiga destil·leria Regàs) i la biblioteca pública Just Manuel Casero, que permet l'accés a la mateixa plaça de l’Om, i successivament al pàrquing del passeig.

El passeig també disposa de parada d’autobús, la línia 6, fent que els habitants del barri tinguin lliure disposició per desplaçar-se fins al centre de la ciutat de Girona. A més a més, dins del passeig es troba l’annex de connexió del centre cívic i un pàrquing per a cotxes.

Els pisos blancs —com són coneguts al barri— o també blocs sindicals o grup Pont Major, començats als anys setanta i acabats el 1973, consisteixen en l’edificació de dotze blocs de pisos amb un total de 200 habitatges de protecció social oficial gestionats per l’Obra Sindical del Hogar. Aquests pisos acollien els residents dels albergs municipals de Domeny, que havien viscut en barraques en altres barris de Girona. Els residents dels pisos blancs tenien característiques comunes: la majoria eren immigrants d’Andalusia o d’Extremadura que arribaven entre els anys cinquanta i seixanta a Catalunya per treballar, sobretot, en la construcció. Tot i l’afluència de gent a la zona, no s’hi pot trobar cap espai d’activitat comercial, només l’espai residencial i un bar. La zona dels blocs sindicals correspon a la que antigament ocupava l’estació del tren de Palamós —popularment anomenat carrilet de Banyoles.

La construcció dels blocs sindicals, creació del grup d’habitatges Sant Jaume, va suposar un gran canvi per al barri a la dècada dels setanta, ja que anteriorment el barri de Pont Major constava només de 500 habitants. El trasllat dels nous habitants al barri, unes 1.000 persones (normalment famílies molt nombroses) que arribaven dels albergs provisionals va suposar una fractura entre els nouvinguts i els antics residents. Això s’accentuà a conseqüència de la mala integració urbanística del conjunt, ja que, tot i no estar separats d’altres barris de la ciutat, com passava durant el barraquisme, no segueix el traçat del carrer Pont Major, i l’escletxa entre els residents dels pisos blancs i la resta d’habitants s’ampliava encara més. A més, aquesta fractura s'estengué també a l’àmbit de l’educació, ja que en situar l’escola Carme Auguet a la zona del grup Sant Jaume va fer que la gran majoria dels estudiants fossin dels pisos i les famílies del barri vell de Pont Major els portaven a les Dominiques. Aquestes diferències han anat variant al llarg dels anys, i a causa de l’auge de la població del barri per part de les famílies d’origen immigrant, aquest conflicte social i educatiu s’ha transformat en una fractura ètnica.

Luís Herrera, veí del barri i resident dels pisos blancs, explica com les deficiències en infraestructura de les vivendes van ser notables i els van portar problemes; a més, no els van acompanyar a passar pel procés d’adaptació, ja que passaven de viure en barraques a viure els uns sobre els altres, amb totes les conseqüències que això comporta. A simple vista, l’arribada a Pont Major per viure als pisos sindicals va suposar un progrés, però darrere s’hi amagaven alguns problemes tant d’infraestructura com de convivència.

Com diu l’IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques) en el seu estudi sobre territori, exclusió social i polítiques d’inclusió centrat en Girona, als anys vuitanta els residents provenien del sud d’Espanya i en alguns casos hi va haver episodis de drogodependències i d’atur. Ara és notòria la migració dels residents dels blocs sindicals cap a altres barris de Girona, així que els pisos són comprats per altres immigrants i s’han tornat a generar conflictes amb alguns “pontencs”, fins a arribar a la “guetització” de l’escola. Els perfils d’exclusió social que l’estudi de l’IGOP mostra en la zona dels pisos blancs són: immigrants en situació irregular, joves en situació de fracàs escolar i dificultat d’inserció laboral, i gent gran en situació de solitud.

Els seus pares, originaris extremenys, havien decidit emigrat a territori portugués uns anys abans del naixement del polític. Nascut al veïnat Rossio ao Sul do Tejo, al municipi d’Abrantes l’any 1946, va residir a la zona fins als seus primers quatre anys, quan la seva família va decidir tornar a emigrar, el 1950, a Figueres.

Després d’estudiar nou anys Periodisme al seminari de Girona, va començar a treballar de periodista a Ràdio Popular de Figueres. Cap als anys setanta es va instal·lar a Girona, concretament a Pont Major, on va participar a l’equip de Presència.

Membre del PSC, va ser regidor de l’Ajuntament de Girona, diputat provincial i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter; a més a més, va ser un dels fundadors del diari El Punt, en el qual escrivia una columna. Va destacar com a líder cristià i socialista durant el franquisme i l’inici de la recuperació democràtica a les comarques gironines.

Amb 34 anys se li va diagnosticar un càncer de fetge, que va acabar amb la seva vida el 31 de desembre de 1981. Això va suposar un impacte molt important dins el barri gironí de Pont Major; no només pel seu reconeixement, sinó també per la seva prematura mort.

Va ser el creador de l’Associació de Veïns Pont Major, actualment presidida pel senyor Josep Maria Castanyer, nascut al barri de tota la vida i amb moltes històries viscudes.

L’estima que li tenien els ciutadans del barri era tan gran que es va decidir la creació d'un monument en honor a l’expolític. Està situat entre la plaça Isabel Vila i Pujol, el carrer del Port Lligat i el carrer Tenerife. Totalment a l’aire lliure, el monument és obra de Josep Duixans, i fou inaugurat l’any 1983. A la placa que s’observa al centre de la gran pedra, es pot llegir perfectament "Que va viure i treballar al Pont Major de Girona", fent referència als sacrificis i ajuts que va proporcionar Casero al barri gironí.

A més a més, la seva implicació política i cultural ha fet que s’atorgui el seu nom a la biblioteca del Pont i a algun carrer del barri. El 1981 fou creat per la Llibreria 22 el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, en homenatge a la seva vinculació amb la cultura de Girona. A partir de l’any 1986, l’editorial Empúries publicà els llibres guanyadors del premi Just Manuel Casero, fins a l’any 2006. Els següents cinc anys, l’editorial Amsterdam assumí la publicació de les obres i, l’any 2012, novament l’editorial Empúries.

L’església dels salesians és un edifici d’estil historicista, inaugurada l’any 1901 i situada al barri de Pont Major. Com a característiques arquitectòniques principals, tenim una façana simètrica on hi ha una porta d’arc apuntat amb la inscripció "Auxilium Christianorum", típica dels santuaris salesians (veure imatge 2). A sobre de la portalada trobem la rosassa, molt treballada, que permet l’entrada de llum a l’interior. Al lateral esquerre hi ha un tram de contraforts esglaonats, i al dret, s’hi troba l’escola dels salesians original, l’actual institut Narcís Xifra. A més, es tracta d’un edifici de nau única amb un absis poligonal. A l’interior de l’església dels salesians, tot i que l’entrada ja no es troba oberta al públic, s’hi podia contemplar un altar dedicat a santa Maria Auxiliadora, que compta amb una figura tallada de la verge al centre.

L’església es va construir en uns terrenys agrícoles on, més tard, la mateixa institució crearia les anomenades “granges agrícoles salesianes” (veure imatge 8). Els primers salesians van arribar el 1891 a Girona i van inaugurar les primeres instal·lacions educatives al cap de dos anys, conegudes com a escola Sant Isidre. El 28 de juny de l’any 1901 es va inaugurar i beneir l’església, aquest temple dedicat a santa Maria Auxiliadora. Aquesta advocació va anar prenent importància a partir del desenvolupament de la feina educativa de don Bosco al segle XIX, el fundador dels salesians, que va idear tot un sistema educatiu que encara a dia d’avui té una gran importància arreu del món.

Durant els seus anys de presència al barri hi va haver dues crisis importants que van afectar fortament la institució. La primera va ser deguda a la Guerra Civil, que com en tants edificis religiosos, va tenir uns efectes catastròfics. Després d’haver d’aturar tota l’activitat, es va poder reprendre a mitges, ja que tant l’internat com la granja no van poder tornar a funcionar. La segona crisi va tenir lloc l’any 1980 quan, després d’una crisi de sacerdoci, els salesians van abandonar la institució. L’espai es va reaprofitar per instal·lar-hi un centre de formació professional i el 1985 va acabar-s’hi instal·lant l’institut Girona 3, que més endavant s’anomenaria Narcís Xifra i Masmitjà. Els salesians, a partir d’aquest moment, van traslladar-hi la parròquia de santa Eugènia de Ter.

Els antics terrenys on els salesians havien desenvolupat el projecte de les granges agrícoles es van acabar venent, i va ser en aquesta àmplia zona on, a partir del 1975, s’hi van anar construint diferents blocs d’habitatges unifamiliars, a més d’alguns blocs, els coneguts com a “pisos verds”. Aquesta zona avui es coneix com l’eixample de Pont Major.

El pont de l’Aurora està situat a l’avinguda Josep Tarradellas de Girona, uneix dos barris: Pont Major i Pedret. Sobrevola el riu Ter, amb una llargada de 486,5 metres, 282 metres més que el pont de Fontajau. Està construït en els terrenys que antigament formaven part de la congregació salesiana. Aquest pont va entrar en funcionament el 31 de març del 2015.

El nom del pont ve donat en record i homenatge a la fàbrica de paper l’Aurora del barri de Pont Major. Aquesta fàbrica es va posar en marxa l’any 1845 i va ser molt coneguda perquè aprofitava directament les aigües del riu Ter de Girona. Va ser la segona fàbrica en importància de la ciutat, després de La Gerundense, la qual estava ubicada al barri del Mercadal, al costat de l’antiga fàbrica Grober.

Els terrenys on està situat el pont són coneguts ara com a terres de l’Aurora; l’any 1981, l’empresa elèctrica va comprar-los als salesians, que a principis dels anys vuitanta s’ho van vendre tot i van marxar de Pont Major.

El pont de l’Aurora va entrar en funcionament el 31 de març de l’any 2015, fet que va obrir i va fer tornar a la normalitat el seu trànsit després de molts anys de problemes i retards. La gran infraestructura és obra dels grans enginyers de l’empresa Pedelta i la van definir de la següent manera: "el pont nou suposa un canvi en els hàbits de la circulació per entrar i sortir de la capital gironina".

Un fet que va ser notícia mesos abans de ser construït el pont, va posar en contra molts dels veïns de Pont Major perquè creien que aquesta infraestructura provocaria que s’acabés la tranquil·litat del barri a causa de l’augment del trànsit a la carretera principal, la qual passaria pel mig del barri i, per tant, augmentaria així la circulació de camions i tràilers de càrrega pesant.

A més, a meitat de les obres de construcció, l’empresa es va adonar que hi havia hagut un error tècnic en els plànols inicials que havia fet que construïssin el pont al revés i, per tant, augmentaria el pressupost inicial de l’obra, a més de retardar la seva inauguració i que esdevingués pas per arribar a la ciutat de Girona.

Pont Major, un dels barris perifèrics de la ciutat de Girona, travessat per un carrer que és carretera, entre dues fileres de cases separades per una estreta tira d’asfalt aixecada a causa de la circulació de camions pesants, amb dues voreres en mal estat i sense variant.

A partir de la inauguració del pont, el barri passà a ser un barri amb dos ponts sobre el riu Ter: al nord, el pont de l’Aigua, reconstruït el 1940 pels presoners de la Guerra Civil; i, al sud, el pont de l’Aurora, aixecat finalment l’any 2015, tres quarts de segle més tard per una multinacional estatal.