• Pont Major és un dels barris perifèrics de Girona, situat al nord de la ciutat. El riu Ter el separa l’entitat de Sarrià de Ter, i les muntanyes de can Simon i de Montjuïc ho fan dels antics municipis de Campdorà i de Sant Daniel. Al nord del barri, separat per uns dos quilòmetres, hi ha el pla de Campdorà i al sud, a menys distància, es troba el carrer de Pedret. Al vessant oest de la muntanya de Can Simon hi ha una mina subterrània que tot sovint inunda els camps d’aquell indret, al peu de la muntanya. Actualment, el barri del Pont Major té una superfície de 2,135 km².

Dels tres barris situats al nord de Girona (Montjuïc, Pedret, Campdorà), Pont Major és el més poblat: el 2019 tenia 2.924 habitants, 114 més respecte al 2018. Dels 2.810 habitants de l'any anterior, 1.850 es trobaven en la franja de 16 a 64 anys, seguits de 516 d’entre 0 a 15 anys i, finalment, 444 de més de 65 anys.

Actualment, el barri consta de 4 parts importants: zona Salesians (pisos Patronat Santa Creu, pisos Verds) , Eixample (cases unifamiliars i petits blocs de pisos), Grup Pont Major (pisos Blancs) i Carrer Pont Major (sector més antic i inicial).

El fet que Pont Major estigués allunyat durant molt de temps de la ciutat de Girona va fer que quedés al marge de la historiografia local. Tot i això, la història de Pont Major començà molt aviat. Per exemple, trobem l’existència d’un petit poblament prehistòric al cim de la muntanya de Can Simon, en unes grutes, on s’han trobat peces de sílex i d’altres objectes d’ornamentació. A l’època romana, la Via Augusta passava per aquest punt i, al mateix lloc que ara, existia un pont que travessava el Ter.

L’origen del barri era una ermita molt petita al costat de les destil·leries. Era la típica Mare de Déu on la gent anava a resar pels seus familiars, gent de Girona i de més al sud que emprenien o tornaven d’un viatge lluny, cap a l’Empordà i França. Les finestres encara es mantenen a l’església situada al costat de l’actual centre cívic.

A partir de la construcció del pont de l’Aigua el 1368, a causa de la seva importància i localització, la gent s’hi va anar establint. La ciutat de Girona va adquirir aquest espai per anar-hi formant el nou nucli, que de seguida va passar a ser anomenat Pont Major, com la construcció. Amb la incorporació de Sant Daniel a Girona, el Pont començà a créixer i se li adjudicaren uns terrenys que pertanyien a Sant Daniel. D’aquesta manera es començà a construir un eixample bastant residencial, amb cases de planta baixa i alguns pisos.

En els seus inicis, Pont Major només tenia un carrer central que era, alhora, la carretera reial a França i Itàlia, a més de ser una entrada natural a la ciutat de Girona. És per això que artesans de tota mena, agrupats en gremis, van anar ocupant la zona, gràcies a la feina que la gent de pas els donava. Cada porta de cada habitatge era un negoci i, darrere de la casa, cada propietari hi conreava el seu propi hort (per tant, es tractava d’una agricultura de subsistència).

El Ter i el Pont Major han estat relacionats, des de sempre, per les constants avingudes del riu. Les notícies sobre reparacions són contínues al llarg dels segles. Cal destacar la de 1549, amb la qual no sols s’enderrocà una part del pont, sinó fins i tot les cases de les rodalies i les preses de contenció. L’any 1617, es va produir un dels aiguats més importants de la seva història: va cobrir el pont completament i va arribar al carrer, a una alçada de més de setze pams, la qual cosa obligà la gent a fugir cap a la muntanya.

Un altre factor històric constant, com a la resta de la ciutat de Girona, han estat el dels setges. El Pont Major ha estat, des dels seus orígens, un lloc estratègic important tant pel fet de trobar-se situat entre els castells de la Mota, de Montjuïc i Sant Julià, com d’ésser l’entrada natural de la ciutat. Entre els setges més importants cal destacar el de l’any 1462, quan el Pont Major es va convertir en la base dels moviments de Joan II. L’any 1484, el rei passà en direcció a Celrà i feu servir aquest indret en els seus intents d’assetjar Girona. Un altre fet històric del qual es té notícia és l’assassinat, enmig del pont, de Pere de Cardona, l’any 1514.

La Guerra del Francès, a principis del XIX, va aturar en sec una etapa de prosperitat i estabilitat econòmica que s’havia estat desenvolupant durant dècades. El seu pas pel barri es va fer, com tantes altres vegades, de forma abusiva tot forçant els artesans a servir els soldats per sobre de les seves possibilitats. Durant els anys següents la situació va millorar lleugerament, tot i que molts artesans no van poder tirar endavant amb el negoci i van passar a ser jornalers i treballadors, i per això a finals de segle el gruix d’artesans era baixíssim.

Durant el segle XX, l’activitat industrial i comercial va seguir desenvolupant-se gràcies a les diverses fàbriques que van anar apareixent al barri, entre elles la Societat Anònima Regàs, una fàbrica de licors. Per altra banda, en aquells primers anys de segle trobem una gran innovació pel que fa al transport, gràcies a les línies de tren que van anar tenint parada al barri, com va ser la de Palamós o el Tren Pinxo.

Respecte al Tren Petit, que és com l'anomenàven a Pont Major, circulava des de Pedret fins a Palamós i a Banyoles. A Pont Major hi havia la bifurcació en un punt proper a la cruïlla cap al Pont de l'Aigua on no hi havia el clàssic sistema d'agulla sinó de tascó. Quan es va construir l'actual Pont de l'Aigua després de ser volat al final de la Guerra Civil, la línia cap a Banyoles va ser restablerta per sobre el nou pont que va passar a anomenar-se "Puente del Caudillo". Tota la línia va ser clausurada el dia 1 de febrer de 1956. El tren havia anat quedant obsolet a causa de l'abandó del seu material rodant i el fet que la totalitat del traçat transcorria per la mateixa carretera, tant cap a Palamós com cap a Banyoles. En dèien ¨Tren Petit¨ per diferenciar-lo del Tren Gros, el de la línia Barcelona-Girona Frontera Francesa, que passa per la banda de llevant al llarg de tot el barri i que va entrar en funcionament el 1878 fins a Portbou.

La Guerra Civil va fer tremolar el barri. L’interior de l'església va ser destruït i es varen cremar imatges i llibres parroquials. A més, Sarrià va ser víctima d’un bombardeig que, per la proximitat de la zona, afectà el barri. L’església va ser utilitzada com a camp de refugiats i de malalts. El darrer fet de la guerra va ser l’enderrocament del pont per l’exèrcit republicà. Acabada la guerra vingué l’exili, la presó, els camps de concentració i la repressió al barri de Pont Major. Els presoners republicans construïren un pont nou. Acabada la guerra no varen quedar gairebé artesans i la majoria dels habitants treballava a les fàbriques de licors i embotits.

A la dècada dels anys seixanta del segle XX, el barri del Pont (com se’l coneixia abans) era un petit espai urbà que comptava només amb tres carrers: el carrer Pont Major, el carrer del Comerç i el carrer Mossèn Pere Rabat. Aquest últim donava a una plaça ara coneguda com la plaça de l’Om. Durant aquest temps, el barri va patir un lent i baix creixement demogràfic: continuaven habitant el barri unes 500 persones.

Cap als anys vuitanta va néixer l’actual Associació de Veïns de Pont Major, que aglutina tota l'activitat cultural i sociopolítica del barri, la més antiga registrada a l’Ajuntament de Girona.

A partir de 1939 i fins 1956 a l'antiga destil·leria de la família Auguet hi hagué la caserna d'intendència de l'exèrcit. Aquest fet va motivar que durant aquest període i uns quants anys més, els soldats participessin a la processó de Corpus del Pont Major, que no es feia el dijous (de Corpus) sinó, el diumenge següent.

Un dels darrers esdeveniments més importants de Pont Major és la posada en funcionament del pont de l’Aurora, el març de 2015. El Diari de Girona deia: “som davant d’un fet històric”, ja que és el pont més gran de Girona, amb 486,5 metres de llargada. Això suposa que en un quilòmetre trobem dos passos sobre el Ter, i un està situat entre Pont Major i Pedret. Un detall a destacar és que el pont deu el seu nom a la fàbrica de paper de l’Aurora. D’aquesta manera, després d’anys de problemàtica, s’amplia la comunicació, no només dels barris més perifèrics com Pont Major sinó de la capital en si.

Sobre tradicions i llegendes, el barri de Pont Major tenia el costum d’utilitzar malnoms per a cada casa, sobretot a les cases del casc antic, com per exemple cal Ferrer, cal Carboner o ca la Pagesa, però, actualment, aquesta i altres tradicions han anat desapareixent. Pont Major compta amb les seves pròpies llegendes, una de les més conegudes és sobre la construcció del mateix pont: parla de dos enamorats, un del Pont i l’altre de Sarrià; el dia del seu casament, una riuada els impedí trobar-se i la noia va pactar amb el diable perquè aquest els construís un pont abans de mitjanit, a canvi de la seva ànima. La noia, penedida, implorà perdó a la Verge de la Pietat, que va fer que el pont quedés inacabat.

Malauradament, com s’ha dit anteriorment, moltes tradicions s’han anat perdent al llarg dels anys. El mateix passa amb les festes populars del barri, que eren nombroses i es feien durant tot l’any. La festa major, la Germandat, la Festa Petita o de les Dones i les festes religioses de Sant Ferriol o el Corpus, entre d’altres. Actualment, només s’ha aconseguit recuperar la festa major, però amb un pressupost molt més baix que el d’aquells anys, i la típica cavalcada de Reis.

De Pont Major surten diversos personatges importants, un dels més antics és el brigadista carlí Francesc Auguet, lloctinent de Savalls a la Tercera Guerra Carlista, exiliat al Rosselló a causa de la Primera Guerra i creador del 2n Batalló de Girona en la tercera carlinada. De l’àmbit literari, en surten dos poetes: el primer, Andreu Pastells i Taberner, també mestre, publica Máximas morales en verso (1844) i Lo fuvioler del Ter (1868), dels quals es recullen poemes humorístics i morals en un llenguatge clar, popular i enginyós; el segon poeta és Camil Geis (1902), un dels primers poetes que publica en català durant la postguerra, dedica alguna de les seves obres a Pont Major.

A finals del segle XIX i principis del XX, sorgeix una generació de músics: els Alberts de Pont Major (orquestra); Frederic Mas (tocant el tible i el clarinet a la Principal de Calonge); Narcís Cos (músic de fiscorns a la Principal de la Bisbal i la Filharmònica de Barcelona); Francesc Planes (tenor) i Narcís Masqué (flabiol) a la Unió Cassanenca; i, finalment, Josep M. Boix, un dels fundadors de l’Orquestra de Girona, músic i compositor de sardanes, una d’elles amb el nom de “Ninetes del Pont Major”.

Del segle XX en destaquen dos polítics importants que van viure al carrer del Pont: Agustí Riera i Pau, metge i polític de la Lliga Regionalista a Girona, president de la Diputació i conseller de la Mancomunitat, i Just Manuel Casero i Magrit, regidor de l’Ajuntament de Girona el 1979 i regidor delegat al Consell Municipal de Sarrià de Ter.