4.2 El tempo

El segle XVIII veié la divulgació de les principals expressions de tempo (adagio, andante, allegretto, allegro, presto, etc.), amb la qual cosa també començaren a sorgir les primeres discrepàncies respecte al significat d'algunes expressions (sobretot en les que indicaven tempos intermedis), i la consegüent necessitat d'establir convencions que fixessin criteris comuns (tasca que, encara avui, roman oberta). Al final del segle s'incorporaren termes com ritardando, accelerando, calando, ritenuto, etc. per a indicar canvis més o menys progressius de tempo.

La invenció del metrònom, a l'inici del segle XIX, representà un salt qualitativament important en la precisió de les indicacions de tempo. Consistent en un pèndol contrapesat i calibrat per a marcar un nombre determinat de cops per minut, solucionà l'ambigüitat de les expressions de tempo, massa captives d'apreciacions subjectives. Amb tot, el metrònom no ha gaudit de les simpaties ni de compositors ni d'intèrprets, per la seva excessiva rigidesa. Finalment, la tendència més usual és la que combina la informació més o menys aproximada que sobre el tempo i el caràcter de la música proporcionen les expressions escrites amb les dades precises que ofereix la nota metronòmica.

Altres aspectes importants que afecten el tempo són: els seus canvis progressius o sobtats en els dos sentits possibles -acceleració (accelerando, affrettando, stringendo, stretto, etc.) i retenció (ritardando, rallentando, ritenuto, etc.)—; la suspensió, momentània o continuada, del rigor (rubato, ad libitum, a piacere, etc.), i, finalment, les subtils fluctuacions —no indicades a la partitura— que depenen exclusivament de l'expressivitat de l'intèrpret.

https://www.google.com/search?q=metronom