Treballem l’obra
Abans de llegir:
L'obra pertany al cicle tebà, centrat en la família d'Èdip. Aquest és un conjunt de tres poemes de l'època arcaica grega.
Apol·lo (déu de la música, les arts, el coneixement, la cultura, la poesia) castiga Laios -rei de Tebes, casat amb Iocasta- per cometre un assassinat. Laios visita a l'oracle de Delfos qui és qui li aclareix el càstic: serà assassinat pel seu fill, el qual tindrà fills amb la seua pròpia mare. Espantat manà abandonar el seu fill Èdip en la muntanya de Citeró perquè morira; però el criat encarregat de fer-ho se'n compadeix i l'entrega a un pastor que el trasllada a Corint, on els reis Pòlib i Mèrope l'adopten com a fill seu. Ja de gran, s'assabenta que els reis de Corint no són realment els seus pares. Aleshores Èdip acudí a l'oracle de Delfos, qui li revelà la terrible profecia.
Per evitar que s'esdevinguin aquests mals presagis, Èdip se'n va de Corint; pel camí mata un home que, sense que ell ho sàpiga és el seu pare. Èdip continua el seu camí. Arriba a les envistes de Tebes, on, en treure l'endevinalla de l'Esfinx, allibera la ciutat del malefici que la tenia aterrida. Creont, successor de Laios en el regnat de Tebes, havia promès el tron i la mà de Iocasta, la seva germana, a qui alliberés el país de l'Esfinx. Així s'acaba d'acomplir la profecia, perquè Èdip es casa amb la seva mare, també sense saber-ho. La ira dels déus es desferma de seguida sobre els habitants de Tebes: una pesta mortífera devasta la ciutat, que sembla condemnada a la destrucció total.
ACÍ COMENÇA L'ÈDIP REI DE SÒFOCLES
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
ALERTA! SPOILER!
Una violenta pesta assola Tebes i provoca la mort de molts dels seus habitants. Èdip envia a Delfos Creont, cunyat d'aquest, per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que siga castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip empren aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: el supervivent de l'episodi de la mort de Laios resultà ser el mateix pastor que el va abandonar. D'aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s'ha acomplert: a mort el seu pare i s'ha casat amb la seva mare, Iocasta. Aquesta, horroritzada per l'incest comès, se suïcida penjant-se, mentre que Èdip es treu els ulls per no veure els seus crims i és desterrat per Creont, qui assumeix la regència de Tebes.
Èdip passarà els darrers anys de la seua vida errant com un cec, acompanyat solament de la seva filla petita, Antígona. La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles: l'acull el rei d'Atenes, Teseu. Emparat per aquest, no cedeix a les reclamacions que torni a Tebes per part del seu cunyat i els seus dos fills. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixa feliçment el món dels vius.
1. ESTRUCTURA
Presenta una estructura en un sol acte, en la qual és possible distingir totes les parts habituals de les tragèdies gregues:
ESTRUCTURA DE LA TRAGÈDIA
Pròleg:
Èdip, presentat com a rei, es dirigeix a uns ciutadans que es pregunten a què es deu el càstig de la pesta a Tebes. Diu que, segons l'oracle, és perquè no s'ha castigat l'assassinat de Laios. Èdip es compromet a aclarir-ho tot.
Pàrode:
Un grup d'ancians preguen als déus que els ajudi a eliminar el mal de Tebes.
Episodi 1:
Cal buscar l'autor del crim, desterrar-lo i castigar qui s’atrevís a ajudar-lo. El cor diu que han sigut més d'un els autors. Demana l'ajuda de l'endevinador Tirèsies. Aquest dóna a entendre que Èdip hi ha tingut algun paper. Creu que Tirèsies i el seu cunyat Creont intriguen per destronar-lo.
Estàsim 1:
El cor té por tant de no descobrir el culpable, com de descobrir-lo.
Episodi 2:
Es fa referència al que l'oracle de Delfos digué a Laios: que seria assassinat pel seu fill, i que aquest tindria fills amb la seua pròpia mare. Es recorda l'episodi de l'incident en la cruïlla de camins. Esperen que l'únic supervivent resolgui el dilema.
Estàsim 2:
El cor suplica a Zeus que les profecies es complisquen. Si no, ningú creuria en els déus.
Episodi 3:
Un missatger imprevist porta notícies de Corint. La sospita sobre Èdip creic. Iocasta, que ho ha entés tot, fuig.
Estàsim 3:
El cor es mostra impacient per saber si Èdip té origen diví.
Episodi 4:
El criat apareix i revela el passat ocult d'aquest xiquet, que va ser salvat de la mort perquè l'oracle es complira.
Estàsim 4:
El cor expressa tristesa pel destí del seu rei. El futur dels homes està només en mans dels déus.
Èxode:
Un narrador conta els detalls del suïcidi de la reina i la ceguesa i desterrament d'Èdip. Escenes de dolor i reflexió sobre la fragilitat del destí humà.
Hem de tenir en compte que l’obra comença in media res, és a dir, quan gran part dels esdeveniments fonamentals ja han ocorregut, i només queda descobrir-los i revelar-los. El reconeixement de la veritat per part d’Èdip és l’eix central d’aquesta obra.
Cal precisar que, com a obra de teatre que és, les maneres discursives fonamentals són el diàleg directe entre els personatges i els monòlegs d’alguns d’ells, principalment d’Èdip, com el del començament de l0obra, quan maleeix en públic el llavors desconegut assassí de Laios. Aquest cicle es tanca al final quan, en un altre monòleg, el personatge reflexiona sobre la seva culpa i el seu destí.
En l’obra els diàlegs tenen una doble funció: d’una banda, fan avançar l’acció; de l’altra, serveixen per relatar fets esdevinguts en el passat, que permeten anar reconstruint la història anterior. Per això s’hi alternen intervencions breus –moltes, de caràcter interrogatiu- amb altres de més extenses, fonamentalment narratives.
2. TEMES
Èdip Rei és una obra que presentat tot un ventall de temes que han donat lloc a moltes interpretacions des de diferents àmbits del pensament, la cultura i l'art. Més enllà de lectures religioses, psicològiques o de qualsevol altre tipus, en aquesta obra Sòfocles va exposar la seva concepció de l'ésser humà i del món, de manera que hi podem percebre clarament les idees de l'autor pel que fa a la superioritat de l'ordre diví per damunt de la voluntat de l'ésser humà, la seva fragilitat -per més heroic que sigui el seu comportament- i les limitacions del sistema polític de l'època.
Malgrat la diversitat de criteris, la majoria de crítics coincideixen a dir que els temes claus són dos: l'un proposa una lectura més conservadora de l'obra, i l'altre planteja una lectura potser més seductora per al lector modern:
Tot i així, aquests dos temes acaben relacionant-se l’un amb l’altre quan advertim que la qüestió del coneixement ens ve donada pel conflicte entre l’individu i la divinitat, pel contrast irreconciliable entre la determinació humana i el designi diví. Èdip Rei presenta la ceguesa de l’individu com a metàfora de la ignorància i de les limitacions de l’ésser humà en relació amb el coneixement i amb la veritat.
Finalment, Èdip Rei és també un cant a la grandesa de l’ésser humà, la grandesa que porta el protagonista a perseguir la veritat, sigui quina sigui, i a suportar el dolor amb dignitat i responsabilitat, una vegada que han estat descorregudes les cortines de la ignorància. Això ens portarà a percebre l’obra gairebé com una intriga de literatura policíaca en què, a partir d’enfrontaments successius, el caçador –ironia tràgica per excel·lència- acabarà caçat.
3. LA IRONIA TRÀGICA
La ironia tràgica és un recurs que s’emprava habitualment en la tragèdia grega per augmentar la intensitat de la situació dramàtica, i té lloc quan es revela una profunda contradicció entre les paraules i accions dels personatges, i la situació real. Sòfocles és considerat l’autèntic mestre de la ironia tràgica i Èdip Rei n’és la gran posada en escena.
En l’obra constitueix un recurs tan freqüent, que gran part de les situacions o intervencions dels personatges poden tenir una lectura irònica: unes vegades amb un sentit premonitori i unes altres amb la finalitat de semblar l’ambigüitat. El grau més alt d’ironia tràgica te lloc en l’escena en què el protagonista amenaça públicament tots els ciutadans que donin allotjament i protegeixin l’assassí de Laios.
La ironia tràgica comportarà un recurs estructural sobre el qual també evoluciona l’acció i, sobretot, la investigació. En aquest sentit, les dues ironies tràgiques més importants són: l’exemplificació que fa Iocasta de la història de Laios per tal de dissuadir Èdip de la seva creença en els oracles; i la confirmació, per boca del missatger de Corint, que Èdip no és en realitat fill de Pòlib. Totes dues desencadenen la tragèdia i són els passos clau de l’evolució dramàtica de l’obra.
4. PERSONATGES
- ÈDIP: Aquest personatge domina tota l’obra. N’és el protagonista absolut i, alhora, l’antagonista, perquè l’objecte de la seva cerca acabarà sent ell mateix. Com a conseqüència, la resta de personatges queden en un segon terme.
Al principi és un benefactor, un líder, un bon orador, un home en el bon judici del qual el seu poble confia. Però, a mesura que va avançant l’obra, es fa evident la transformació que el portarà de la ignorància al coneixement, i de la grandesa a la misèria més absoluta.
- COR: Format per nobles ancians de Tebes que, si bé d’entrada es mostren atemorits o inquiets per les profecies, acabaran manifestant una gran confiança envers Èdip al llarg de tota l’obra, fins i tot quan ja és molt palesa la seva culpabilitat i el desenllaç, imminent. Aporten la càrrega més gran de religiositat (plegaries als déus en els seus parlaments).
- CREONT: Personatge secundari. La seua única intervenció significativa en l’argument és la de ser portador del missatge inicial de l’oracle.
- TIRÈSIAS: El portador de la veritat, l’endeví cec que veu més enllà de les aparences. La seva presència en l’obra és breu però contundent.
- IOCASTA: Personatge secundari com la resta però resulta molt interessant no solament perquè sigui l’única mirada femenina, sinó pel que aporta en termes de modernitat. Aquesta aconsella viure despreocupadament tan bé com es pugui i és la que dóna pas a la futura formulació de Freud, quan afirma que molts homes han tingut somnis en què es ficaven al llit amb la seva mare. Iocasta es mostra, sens dubte, com una prefiguració llunyana del paper destinat al sexe femení durant segles: el de la dona com a perdició de l’home, perquè, de fet, com més intenta la reina tranquil·litzar Èdip, més l’està enfonsant. També actua en l’obra com una mena de Pandora que destapa la capsa del dubtes.
- MISSATGERS: Personatges clau en les tragèdies gregues: són els portadors de les males notícies que tenen lloc lluny de l’escena principal de l’obra.
5. LES TRES UNITATS
1) Temps: tot es desenvolupa en una jornada.
2) Espai: l’acció té lloc al palau de Tebes i pels voltants. No hi ha cap informació sobre els espais, simplement s’assenyala les contínues entrades i sortides del palau. L’únic lloc que s’esmenta és l’altar d’Apol·lo en una clara al·lusió al rerefons religiós de l’obra.
3) Acció: fets, personatges i situacions estan subordinats a una acció central. S’organitza mitjançant la narració d’uns successos que es remunten a temps passats i que romanen fora de l’acció de la tragèdia.
EL COMPLEX D’ÈDIP:
No podem oblidar la transcendència que ha tingut Èdip Rei tan en obres pictòriques, artístiques i cinematogràfiques (Edipo Re o Oedipus Rex) com en psicologia i filosofia. En aquests darrers hem de destacar al psiquiatre austríac Sigmund Freud, a qui devem la teoria sobre el “complex d’Èdip”, que analitza certs comportaments infantils en el marc de la psicoanàlisi. Segons la cèlebre formulació, el complex d’Èdip és el conjunt de sentiments derivats de la vinculació eròtica del nen amb la mare i del rebuig envers el pare, a qui veu com un ésser que li fa la competència. Es tracta d’una etapa fonamental en el seu desenvolupament, i té lloc entre els dos i els cinc anys, quan el nen experimenta sentiments d’amor, por i gelosia, que desapareixen un cop ja s’ha identificat amb un dels dos sexes i aprèn a diferenciar els seus instints sexuals.