CERÀMICA

En la societat llatina, l’ús de la ceràmica era molt freqüent. Quan ja no servia per les activitats domèstiques, els romans l’utilitzaven com a runa i l’abocaven als fonaments de les cases, i com que es degrada lentament, els arqueòlegs n'han trobat nombrosos fragments.

A l’antiga roma hi havia una gran diversitat de ceràmica que es diferenciava pel lloc de procedència, la categoria, la forma, la tècnica… Hi havia la ceràmica comuna o de cuina, que engloba tota la ceràmica utilitzada a taula (plats, bols, gots, copes, safates…), la ceràmica d’emmagatzematge i transport (les àmfores), les llànties (per tenir llum), la ceràmica de tocador, la vaixella fina (terra sigillata) i la ceràmica emprada com a material de construcció. També hi havia diversitat de tècniques de decoració, estampat, relleu aplicat, modelatge, pintura… Entre els tipus ceràmics més característics de l’antiga roma hi ha la Campaniana, la Terra Sigillata i la ceràmica de parets fines.

CAMPANIANA

També s'anomena ceràmica de vernís negre ja que es caracteritza pel seu pigment negre. És originària d'Itàlia, tot i això, té influència grega. Es va fabricar des del s. V aC fins a mitjan s. I aC i es va expandir per la mediterrània al mateix ritme que ho feia Roma, per això ha permès als arqueòlegs datar l’expansió romana pel territori. Se n'han diferenciat tres tipus: campaniana A, B i C.

Ceràmica Campaniana B grisa

© Ona Vilà

CAMPANIANA A: Produïda al Golf de Nàpols i illa de Ischia entre els s. IV i III aC. Presenta un color vermellós amb pigmentació negra.

CAMPANIANA B: Produïda inicialment en un taller etrusc, entre els s. II i I aC, i elaborada amb una pasta clara, groga i fina amb pigmentació negra amb tocs blaus. Se'n van fabricar un nombre reduït de formes.

CAMPANIANA C: Produïda en tallers indígenes de diverses províncies, entre els s. II i I aC, i elaborada amb una pasta de color gris. Presenta un vernís molt negre. Se'n van produir pocs exemplars amb formes peculiars.

TERRA SIGILLATA

A partir del 45 aC, va substituir la campaniana. És d'origen grec, de l'illa de Samos. Es caracteritza per la seva superfície brillant i vermella, i esta elaborada amb una pasta depurada. Les anomenades produccions itàliques o aretines, les primeres de l'imperi (s. I aC) intentaven imitar l'elegància de la vaixella de plata, amb un cost més reduït. Es produïa a gran escala i es marcava amb segells. Els tallers es van escampar per tot l'imperi i cada un va desenvolupar la seva variant.

Plat de terra sigillata aretina

© Ona Vilà

TS SUD-GÀL·LICA: Inicialment produïa imitacions de TS itàlica, més endavant es va caracteritzar pel color vermell viu, brillant i elegant. Tenia relleus i combinava el vernís vermell i el vernís groc.

TS HISPÀNICA: Inicialment imitava la TS itàlica i sud-gàl·lica, més tard va utilitzar pastes vermelles o ocres i vernís vermell tirant a taronja. A mitjan s. III va perdre qualitat i es va caracteritzar per les coccions a temperatures baixes, les pastes calcàries i el vernís porós.

TS AFRICANA: Va sorgir a mitjan s. III fent la competència a la TS Hispànica. Es caracteritzava per la pasta taronja i el vernís vermell ataronjat clar. L'arqueòleg Lamboglia la va classificar com a TS Clara en tres grups: A, C i D. La TSA A presenta una pasta de color taronja tirant a vermell i un vernís taronja brillant amb bombolletes que li donen un aspecte de pell de gallina. La TSA C es caracteritza per una pasta rosada amb bona depuració i cocció. Segons el vernís es diferencia en cinc subgrups. La TSA D és típica de Cartago i presenta un vernís vermell a l’interior, se’n distingeixen dos tipus en funció de la qualitat del vernís i la pasta.

CERÀMICA DE PARETS FINES

Es caracteritza per tenir les parets fines, algunes no superen els 0,5 mm. Es va fabricar des del s. III aC fins a principis del s. II dC. En època republicana, els tallers estaven situats a la península itàlica, però en època d'August es van expandir per l'imperi i es va produir una diversificació de les formes. La major part de la producció d’aquest tipus de ceràmica eren gots destinats a beure. Al s. II va deixar de produir-se perquè va ser substituïda pel vidre bufat.

Got de ceràmica de parets fines

© Ona Vilà

CERÀMICA GRISA EMPORITANA

Aquest tipus de ceràmica té les parets força fines i està elaborada amb una pasta depurada de color gris. Es va produir entre el s. IV aC i principis del s. I dC. Les últimes produccions tenen característiques particulars: estan fetes d’una pasta de color gris clar, sense diferència de color entre l’interior i l’exterior, estan molt polides, són dures i compactes, i desenvolupen un gran ventall de formes que a vegades imiten les ceràmiques d’importació.

Got de ceràmica grisa emporitana

© Ona Vilà

DOLIA

Recipient de grans dimensions utilitzat per l’emmagatzematge de tota mena de productes i a vegades també pel transport. Segons el producte que emmagatzemava, tenia un acabat diferent, els que servien per emmagatzemar oli tenien l’interior recobert amb resina o cera, i alguns dels que servien per emmagatzemar vi tenien petits forats a la tapa que deixaven passar l'aire per afavorir la fermentació del vi. Hi havia dolia de diferents mides, des dels que tenien capacitat per 15 amphorae (393,9 litres aproximadament) fins als que tenien capacitat per a 200 modii (1750 litres aproximadament). Tots tenien forma rodona, amb una boca ampla i la base planera. Es tancaven amb una tapa que normalment era de ceràmica o de fusta i que no necessàriament tenia nansa. Eren molt difícils de construir ja que per les seves grans dimensions, no podien ser elaborats amb el torn i tenien un cost econòmic elevat. Per això, en lloc de llençar-los i fer-ne de nous, quan es feien malbé es reparaven. Segons el seu acabat en la vora de la boca del recipient i la pasta emprada per elaborar-lo, poden distingir-se fins a 18 tipus diferents de dolia.



Dolium

© Museu de Nàpols

ÀMFORES

Recipients de ceràmica amb el cos ovalat, dues nanses i la base acabada en punta. Servien per emmagatzemar i transportar productes alimentaris com el vi, l’oli, el blat, etc. La forma estava pensada per col·locar-les de manera encaixada en les bodegues dels vaixells que les havien de transportar, i la base acabada en punta facilitava que es poguessin clavar a la sorra o encaixar en uns suports de fusta o pedra amb forats rodons. En funció del lloc de producció presenten variacions. L’àmfora itàlica, es caracteritzava per una pasta vermellosa i una engalba de color crema, l’àmfora grecoitàlica estava elaborada amb una pasta rosada i l’àmfora púnica, de la zona cartaginesa, era de pasta marronosa. Pel que fa a les àmfores de la península ibèrica, la bètica (produïda al sud de la península) es caracteritzava per la pasta vermella i de color beix i una engalba clara, i la tarraconensis (produïda al nord-est de la península) estava elaborada amb una pasta marró vermellosa i una engalba blanca.

En l’arqueologia, les àmfores han permès conèixer els hàbits alimentaris de la societat d’aquella època i també establir les rutes comercials, ja que la gran majoria de les àmfores que s’utilitzaven per comercia duien un segell que n'indicava el lloc d'origen i la destinació.

Àmfora africana

© Ona Vilà

Pel que fa a les diferents formes de tots els tipus de ceràmica que hem vist, reben el nom dels diferents arqueòlegs que les han estudiat i classificat (Lamboglia, Hayes, Hermet,Keay, etc), i un número que determina quin tipus de recipient és.

La foto mostra un plat sencer de la forma 17 (B) de Goudinear elaborat amb Terra Sigillata.