Context Històric

ELS IBERS I LA ROMANITZACIÓ DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

IBERS

Entre els s. VI i I aC, la cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Els ibers eren un conjunt de pobles independents sorgits de l’evolució dels pobles indígenes del neolític i l’edat de bronze, i els contactes amb els pobles indoeuropeus i colonitzadors: fenicis i grecs. La zona de l’Empordà, la Selva i el Gironès estava ocupada per la tribu dels indigets que vivia en pobles emmurallats a les parts altes dels turons. Era una tribu pacífica, habituada al contacte amb altres pobles, que ben aviat va establir vincles comercials amb els pobles colonitzadors.

FENICIS I GRECS

Els primers a arribar a la península ibèrica en busca de metalls (or, argent, coure i estany) i terres on establir colònies per poder comerciar, foren els fenicis que al s. VIII aC van establir factories al sud de la península. L’any 575 aC, grecs procedents de Focea van establir-se en una petita illa, davant la desembocadura del riu Fluvià (actual Sant Martí d’Empúries) i van fundar-hi una colònia que depenia de Massalia (Marsella). Anys més tard, després d’establir intercanvis comercials amb la població indígena, van fundar una ciutat independent a terra ferma: Emporion. Més tard, a finals del s. IV, principis del s. III aC, els grecs van arribar a l'actual Roses i van establir-hi la colònia de Rhode amb finalitats comercials.

IMPERI ROMÀ

L’any 218 aC, els romans van desembarcar a la península ibèrica per motius bèl·lics amb els cartaginesos. Corneli Escipió va dirigir les tropes romanes fins a la colònia grega d’Emporion i va establir-hi un campament militar que al cap d’un temps va convertir-se en una ciutat important: Emporiae. Durant els s. II i I aC, els romans van imposar el seu sistema socioeconòmic arreu de la península i van aconseguir dominar-la tota, excepte la zona cantàbrica que no va ser conquerida fins a l’època d’August. Van imposar la llengua llatina, el seu model de ciutat, la religió i els seus hàbits quotidians, i poc a poc, els ibers van anar abandonant els seus poblats per viure a les ciutats que fundaven els romans en terres més baixes. També van imposar una bona xarxa de comunicació terrestre remodelant els antics camins indígenes i construint noves vies romanes. A l’Empordà, el Camí d’Empúries va convertir-se en la principal via de comunicació, comunicava les ciutats de Gerunda i Emporiae (Girona i Empúries) i travessava la comarca enllaçant les diferents vil·les rurals.

Referent a la política, l’any 197 aC, la península ibèrica va ser dividida en dues províncies: Hispània Citerior (la més propera a Roma) amb capital a Emporiae i Hispània Ulterior (la més allunyada de Roma). Al s. I dC, però, August va dividir Hispània en tres províncies: Tarraconense, amb capital a Tarraco, Baetica, amb capital a Corduba, i Lusitania, amb capital a Emerita Augusta. En aquell moment, Hispània va convertir-se en una terra pacíficada, idònia per viure-hi i comerciar-hi, i els seus habitants van començar a sentir-se part de l’imperi i a participar en la vida política. Dos habitants d’Hispània van aconseguir esdevenir emperadors de Roma: Trajà i Adrià, de la dinastia Antonina.

Al s. III una crisi va afectar l’estructura social, econòmica i política de l’imperi. Hispània va quedar dividida en cinc províncies i les constants invasions bàrbares van empobrir el territori, reduir els nuclis urbans i transformar les vil·les. Així va començar un abandonament progressiu dels nuclis urbans i les vil·les que va acabar amb la invasió definitiva dels bàrbars i la caiguda de l’imperi l’any 476.