TÈCNIQUES DE PAVIMENTACIÓ

Els romans tenien costum de cobrir el sòl dels seus edificis i dels patis amb mosaics fets amb diferents tipus de paviments per tal d’embellir-los, donar-los consistència, llisor i fer-los còmodes a l’hora de desplaçar-s’hi al damunt. La paraula mosaic prové de la paraula musa, ja que es considerava que era un art tan magnífic que només podia ser inspirat per les muses. L’origen dels mosaics el trobem a la civilització mesopotàmica, tot i això, els romans el van adoptar dels grecs que són qui el va perfeccionar. Els mosaics eren obres compostes per pedres petites de ceràmica, fusta o vidre de diferents colors. En funció del nivell econòmic de la família o en funció dels luxes que es volia donar a l’edifici, s’utilitzaven diferents tècniques de mosaic. Entre els diferents tipus de pavimentació del sòl, els més utilitzats eren: l’opus tessellatum, l’opus signinum, l’opus sectile. Com a material de construcció, els romans utilitzaven l’opus caementicium.

OPUS TESSELLATUM

Aquest tipus de paviment estava elaborat amb tessel·les, petites peces irregulars de poc més de 4 mm, que podien ser de marbre, de pasta vírica i fins i tot pedres precioses. Les tessel·les s’incrustaven al sòl, l’una al costat de l’altre i estaven enganxades amb ciment o un altre tipus de pasta. El conjunt de tessel·les formava dibuixos que podien ser formes geomètriques, escenes mitològiques, etc. en funció de l'estança que ocupaven: el mosaic de l'impluvium podia tenir peixos dibuixats, mentre que el del triclinium tindria una escena mitològica o motius culinaris i a les habitacions hi hauria motius geomètrics.

Opus tessellatum de la ciutat romana d'Empúries

OPUS SIGNINUM

Els romans van heretar l'opus signinum dels fenicis. Estava elaborat amb una barreja impermeable de calç, sorra i fragments de terrissa. Gràcies a la seva característica impermeable, es podia fer servir per pavimentar cisternes, piscines, canals, etc. Va ser utilitzat per carrers, vies de comunicació, termes, canalitzacions i sobretot pels sòls de les vil·les. Gràcies a la seva gran funcionalitat es va convertir en la pavimentació més comuna a l’antiga roma, i gràcies a la seva resistència, se n’han conservat molts fins als nostres dies. Poc a poc, l’opus signinum de l’interior de les cases es va anar enriquint amb la inclusió de més tessel·les de colors i va esdevenir una tècnica molt propera a les veritables obres de mosaic: l’opus tessellatum i l’opus sectile.

Opus signinum de la ciutat romana d'Empúries

OPUS SECTILE

Aquest tipus de paviment, estava elaborat amb una de les tècniques de decoració amb marbre més refinada i luxosa, tant pels materials utilitzats com per la difícil tasca de realització. L’opus sectile utilitzava peces de marbre de dimensions més grans que les tessel·les, formes irregulars i colors diversos. Per això podia arribar a tenir un cost econòmic molt elevat. Aquesta tècnica era utilitzada en edificis públics i en edificis privats que volien manifestar la riquesa del propietari.

Opus sectile de la ciutat romana Empúries

OPUS CAEMENTICIUM

L’opus caementicium era un material de construcció, era el formigó romà. Tot i això, tenia una composició diferent del formigó d’avui en dia: era una barreja de calç, sorra i aigua, i més tard hi van afegir cendra volcànica que va permetre augmentar la duresa del material. En la construcció, l’opus caementicium va substituir la pedra natural, ja que estalviava el procés d’extracció i transport de la pedra, i per tant reduïa el temps d’execució de les construccions. S’utilitzava per construir murs o arcs de volta, però deixava al descobert una superfície poc resistent a l’aigua i no gaire estètica, per això calia pavimentar-la.

Google Sites

Report abuse