19 de febrer de 2020
Aquesta fundació, creada per Joan Miró, en un inici va ser construïda majoritariament per la seva col·lecció privada amb la voluntat d'establir a Barcelona un espai per tothom amb l'objectiu d'impulsar l'investigació i els estudis sobre Miró i sobre l'art contemporani i donar un valor a les seves obres.
Va ser oberta el 10 de juny del 1975, fet que la situa dins del marc artístic contemporani.
La fundació en qüestió engloba exposicions temporals i privades a més d'una amplia varietat d'activitats acadèmiques i projectes de col·laboració amb altres institucions i entitats de tot el país.
L'edifici de la fundació, projectat per Josep Lluís Sert, és un clar exemple de diàleg de complicitat entre l'artista i l'arquitecte.
És, en conclusió, una fundació exemplar per tal d'enriquir el nostre coneixement envers l'art contemporani.
A l'exposició Art sonor, es planteja una crítica sobre la sonorització de l'objecte artístic des de finals del segle XIX fins el dia d'avui. Ens mostra com a finals del segle XIX i principis del XX, molts artistes van incorporar referències sonores a les seves obres visuals mitjançant diferents estratègies.
En aquesta exposició es poden veure des de dibuixos, pintures, instal·lacions i escultures repartides en l'espai. La primera escultura (sonora) de John Baldessari, els treballs plàstics de John Cage o la peça sonora de Louise Lawler instal·lada al Pati de l'Olivera són algunes de les obres que s'inclouen en la selecció.
L'exposició pren el seu títol d'un cèlebre article de Max Neuhaus (1939-2009), pioner de la instal·lació sonora i del qual enguany se celebra el vuitantè aniversari del seu naixement.
Pioner en l'ús de discs de vinil maniupulats per crear composicions musicals experimentals i de diversos tipus de dispositius sonors, Milan Knížák va apliccar el mateix principi desconstructiu a la partitura. A la part superior de Broken Music s'hi poden llegir els noms dels compositors Antonín Dvorák i Alois Hába, autors dels diversos fragments que Knížák va retallar, ratllar invertir i reorganitzar en aquesta partitura-collae interpretada després per la formació instrumental de corda Arditti Quartet.
Personalment penso que aquesta exposició dóna a conèixer altres punts de vista sobre les obres gràcies a la copmposició musical que les acompanya. També demostra que hi ha diversitat de tècniques i maneres de expressar-se.
Per concloure, al juntar més d'un tipus d'art, com són ara el plàstic i el músic, pot ajudar a despertat més curiositat en l'espectador i en captar més la seva atenció cap allò que l'artista vol transmetre.