"Autoretrat de l'artista i la seva mare" (1816)

A part de ser un autoretrat, aquesta obra posa de manifest l'estret lligam entre Rolinda i la seva mare, Ellen Sharples, que també fou pintora (com el pare i el germà, James) i va animar sempre la carrera de la seva filla. De fet, gràcies als diaris personals d'Ellen coneixem l'evolució pictòrica de Rolinda i també la vida i vicissituds familiars, quan emigraren als Estats Units i foren retinguts a Brest per uns corsaris francesos durant set mesos. Va escriure: "La nostra família ha experimentat severament la misèria; és massa dur recordar tot el que vam ser testimonis durant els nostres set mesos de captiveri a França.”

Ellen estava especialitzada en retrats al pastel i miniatures sobre marfil. Entre els personatges que va retratar hi ha George Washington i destaca, com a curiositat, un retrat de Charles Darwin nen (6 anys), amb la seva germana petita Catherine. Un cop vídua, va tornar a la Gran Bretanya amb els seus fills, establint-se a Bristol.

Pel que fa a Rolinda, si bé també començà fent petits retrats al pastel, va atrevir-se amb composicions més grans i de personatges diversos, a la manera de les "conversation-pieces" que havien popularitzat els pintors anglesos del segle XVIII. Les seves obres, entre les que destaca "The Cloack-Room" (1817), semblen reflectir en imatges l'univers literari de Jane Austen, autora amb qui se l’ha relacionat sovint. Una de les raons de la seva popularitat podria ser que només existeixen unes poques pintures georgianes avui dia que representen aquestes trobades socials en curs, amb gent ballant o movent-se.

Va morir de càncer de pit l'any 1838 als 45 anys.

Serà la primera dona a qui es va dedicar un monument a Barcelona i una de les dones artistes més importants de l’època modernista, amb permís de Lluïsa Vidal.

La seva família, amb molta sensibilitat artística, li va fer costat en la seva formació. Dominava l’aquarel.la com ningú i des del seu taller de Vallvidrera va arribar a ser una reconeguda i premiada pintora de flors, encara que el seu germà (Modest Teixidor) volia que es dediqués principalment al retrat com ell.

Malgrat ser una època on les dones artistes no estaven valorades, va gaudir d’una certa notorietat i va comptar entre la seva clientela –de la noblesa i l'alta burgesia– amb la reina Maria Cristina i la infanta Maria Teresa i el 1900 va ser escollida per representar Catalunya a l’Exposició Universal de París, juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol.

Va pertànyer al grup feminista de principis del segle XX al voltant de la revista Feminal, la revista que donava a conèixer les obres artístiques, industrials o científiques de les dones, on hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre d'altres. Precisament amb aquesta pintora, Visitación Ubach, Antonia Farreras i Maria Luisa Güell va organitzar una protesta per a poder exposar a les sales que, fins aleshores, estaven monopolitzades pels (homes) artistes.

Va morir de manera sobtada el 1914, per un atac de cor, i tres anys després se li va fer un gran reconeixement col.locant un monument en honor seu al Parc de la Ciutadella fet per Manel Fuxà. La seva amiga Dolors Montserdà, que li va dedicar el llibre de contes Nit de Lluna, va ser l’encarregada de buscar donacions per retre homenatge a la gran pintora. Tot i haver estat una aquarel·lista de referència a Espanya, haver exposat i haver rebut premis tant d’aquí com internacionals, va caure en l’oblit de gènere, com tantes altres dones.

Paula serà una de les representants del moviment Expressionista i un altre d’aquells exemples on per ser dona i artista calia superar tota una sèrie d’obstacles.

Sabíeu que va ser la primera dona artista en tenir una casa-museu? Fou inaugurada només un parell de dècades després de la seva mort, el 1927. I sabíeu que de la seva producció de 750 quadres i un miler de dibuixos només en va vendre 5? Una gran producció per a una creadora que es va iniciar cap els 17 anys i va morir jove, amb 31 anys.

Es va dedicar a l'estudi de la pintura i es va unir al poble de Worpswede, a prop de Bremen, a un grup d'artistes independents que cercaven el retorn a la natura i als valors de la gent senzilla del camp. Allà es va casar amb el paisatgista Otto Modersohn. L'escassa audàcia dels pintors de Worpswede però, la va portar a buscar també la inspiració fora del grup, viatjant i residint per temporades a París.

Conviurà a la capital francesa amb Clara Westhoff (escultora, aprenent d’August Rodin i dona de Rainer Maria Rilke), una de les seves grans amistats I amb qui aniran a la famosa acadèmia “Colarossi”, que permetia l’accés de les dones a la creació artística.

El seu amor amb Otto no va ser pas un camí de roses, però sí que fou una persona que li va donar suport emocional i econòmic i que sempre va creure que ella podia arribar lluny; en contraposició a d’altres artistes (la majoria) que va conèixer durant la seva carrera artística.

Dues de les seves temàtiques predilectes seran el nu i l’autoretrat (de les primeres artistes en l’art modern en autoretratar-se nua). En una de les seves obres es representa ella mateixa embarassada, tot i que no ho estava, però hi quedarà uns mesos més tard. Desig de maternitat que només va poder gaudir 20 dies perquè, després d’un part difícil, va morir d’una embolia pulmonar.

Hi ha una pel.lícula molt interessant, que us recomano, sobre la seva vida que es titula “Paula” (2016), dirigida per Christian Schwochow.

Un altre exemple (i seguim) de dona artista a la qual la figura masculina propera a la seva vida li va fer, i encara avui dia fa, una gran ombra, ja que fou alumna, col.laboradora i companya sentimental de Vassili Kandinski.

Una de les poques pintores del moviment expressionista alemany. Gràcies a la seva iniciativa, aquest estil, tan perseguit pel nazisme i titllat de depravat, va sobreviure a una part de la seva destrucció, ja que durant la Segona Guerra Mundial havia amagat una vuitantena de quadres, i amb motiu del seu 80è aniversari, en va fer donació a la ciutat de Munic.

Va començar estudiant piano i quan tenia vint-i-un anys, morts els seus pares, va tenir l’oportunitat de viatjar amb la seva germana pels Estats Units, on va fer una interessant obra fotogràfica. En tornar a Alemanya, el 1902 ingressà a l'Escola Phalanx d'Art de Munic, on va començar a assistir a classes de natura morta i paisatge, impartides pel famós artista Kandinski, que era el director de l'escola.

Iniciaran una relació sentimental, principalment els anys previs a la Primera Guerra Mundial. Voltaran per Europa (Tunísia, Bèlgica, Itàlia i Àustria), però sobretot compartiran el seu temps entre Munic i Murnau, en una casa comprada per ella el 1909 i que esdevindrà punt de trobada dels artistes avantguardistes del moment (també de dones artistes com Marianne Werefkin). Després de la seva mort es reconvertirà en la seva casa-museu.

A principis de la dècada de 1910, juntament amb Franc Marc i Kandinski formaran el grup “Der Blaue Reiter” (El Genet Blau). Les obres dels tres compartien la intensitat característica del color i l'expressivitat de la línia expressionista. Entre les seves obres (on predominen retrats, paisatges i bodegons) destacades figuren Retrat d'una dona jove (1909) i Núvol vermell (1911). Münter i Kandinski acabaran el seu idil.li cap al 1916.

Ella, després de la guerra, tornarà a Murnau d’on ja no es mourà més. El 1927 va conèixer el filòsof i historiador de l’art Johannes Eichner amb qui conviurà fins la mort d’ell. Amb l'arribada dels nazis al poder se li prohibí exposar les seves obres i es veié forçosament retirada de la vida pública, però va continuar pintant fins a la seva mort.

Mèdium i artista de Cabrils, Maresme, es coneguda pels seus dibuixos fets en el moment del trànsit. La seva obra artística va sorprendre Antoni Tàpies, Modest Cuixart i, sobretot, Joan Brossa.

La mort de dos dels seus tres fills li va provocar un període de dolor i tristesa absoluta. Va ser llavors quan va començar a connectar amb l’espiritisme (escoltava veus al seu interior i sentia l’energia de l’univers). Principalment, va ser durant les dècades del 1940 i 50 quan Josefa, coneguda com la Pepeta i que no havia rebut cap mena de formació artística ni tampoc sortia gairebé mai de casa, va desenvolupar una obra molt personal i molt nombrosa amb dibuixos, textos i brodats creats des de la pura intuïció, que capten la seva connexió amb els esperits i des d’una necessitat de guarir el dolor propi.

Les seves obres estan plenes de petites ratlles, espirals, cercles que van conformant els dibuixos. “Un ésser de llum guia la meva mà”, escrivia. Tracta temes bíblics, escenes costumistes, personatges històrics i figures femenines vinculades al món espiritual o esotèric.

Ella no dibuixava per ser reconeguda com a artista, sinó per guarir i ser guarida. Mai va ser una personalitat excèntrica o desequilibrada, sinó una afable dona que compartia generosament el seu poder com a mèdium.

Bonus track: Durant el segle XIX va tenir una gran presència el tema de l’esperitisme i destaquen els èxits editorials d’Allan Kardec (el “Llibre dels Esperits”, 1857, i el “Llibre dels Mèdiums”, 1861). Sobre tot això, es va fer una pel.lícula el 2019, titulada “Kardec”, que us recomano. I per cert, a Barcelona, el moviment espiritista va gaudir d'una gran acceptació i una de les seves representants més importants va ser Amàlia Domingo Soler.