Dansadors de la Vall d’Or, folklore mallorquí com a atractiu turístic

(extracte)

              Gabriel Mercè

Fa una seixantena d’anys que l’agrupació Dansadors de la Vall d’Or, de Sóller, va desaparèixer del mapa, però la seva estela segueix encara avui ben viva entre els qui valoren la cultura popular, la música, la dansa i la indumentària que beuen de la tradició més profunda. Aquesta agrupació va començar a actuar en públic l’any 1951 i va voltar per multitud d’escenaris de diferents països d’Europa gairebé com si els seus integrants fossin grans estrelles de l’espectacle, essent rebuts per ministres, presidents i el mateix Papa de Roma.

Expliquen Pere Andreo i Jeroni Rullan que Sóller va ser un dels pobles de Mallorca que menys va conservar les tradicions lligades al ball popular. Això va passar a les societats més industrialitzades i la de Sóller va ser una d’elles. De fet, les tonades populars o els Cossiers han perviscut millor en els pobles més agrícoles i menys rics (econòmicament parlant).

Els precedents

Malgrat aquest fet, durant la República sí varen aparèixer a Sóller diversos grups folklòrics que intentaren copiar el que es feia a pobles com Valldemossa o Bunyola. Rondalla mallorquina, Es cinc duros o Agrupació folklòrica de Sóller són els noms d’aquests grups, que tot i tenir una trajectòria molt breu varen mantenir encesa l’espelma del ball i la música tradicionals.

Antoni Quetglas assenyala a la seva “Història de Sóller” que a les festes de Sant Bartomeu de 1942 hi actuaren les orquestres folklòriques Victòria i Sonadors de la Vall i que també hi ballaren Els Dansadors de la Vall, precedent de l’agrupació que avui ens ocupa. D’altra banda, al Port hi va sorgir el grup Sal marinera

PIN IT

Havien de passar encara alguns anys més perquè l’any 1950, per Sant Bartomeu, actuassin conjuntament el Grup de Ball de la Biblioteca de Cultura i el grup de Gaspar Nadal Ramon “Mena”, acompanyats pels Sonadors de la Vall de Pere Magraner. Això va donar peu a una fusió d’una trentena de joves, entre balladors i sonadors, procedents dels diferents grups, que prengueren el nom de Dansadors de la Vall d’Or. Gaspar Nadal i el folklorista i arqueòleg Bartomeu Ensenyat Estrany en varen ser els caps visibles i el 1951 començaren a actuar davant el públic.

Aquest grup era diferent als anteriors. Bartomeu Ensenyat, una persona ben relacionada amb les autoritats del règim franquista, i des del Foment del Turisme, va lligar el folklore mallorquí amb la difusió de la cultura de l’illa amb una intenció clarament turística i promocional. I els Dansadors de la Vall d’Or varen passar a ser uns ambaixadors de Mallorca -i, de retruc, d’Espanya- per mitja Europa.

Hirondelles

Ben aviat, el desembre de 1951, el grup ja va actuar en el Palau de la Música de Barcelona i després, per intercessió de l’agència de viatges belga Hirondelles, que tant turisme va dur cap a Mallorca durant aquelles dècades, es va organitzar un viatge a Bèlgica el febrer de 1952. Per suposat, també actuaren a Palma, a altres poblacions de Mallorca i a diverses capitals de província d’Espanya. També actuaren a Països Baixos, França, Alemanya, Itàlia

Bartomeu Ensenyat va organitzar diverses gires i va inscriure l’agrupació a festivals, programes de ràdio i de televisió durant alguns anys frenètics. El punt àlgid de la companyia va ser la victòria l’any 1955 del prestigiós Festival Internacional de Folklore d’Agrigento (Itàlia), una victòria que es va repetir el 1960. Aquells viatges també els serviren per actuar davant el papa Pius XII i Joan XXIII.

A finals de 1951 s’havia produït una escissió en el grup. Gaspar Nadal i Bartomeu Noguera discrepaven de Bartomeu Ensenyat i el desembre d’aquell mateix any fundaven Brot de Taronger . El Brot també va tenir una trajectòria interessant d’actuacions i gires, i la rivalitat que va existir entre els dos grups va servir perquè cadascuna intentàs millorar-se i excel·lir més que l’altre. Els Dansadors varen desaparèixer el 1965 i el Brot un any després, l'any 1966.

PIN IT

Les ballades dels Dansadors eren molt diferents a les que actualment executen l’Estol de Tramuntana, Aires Sollerics o altres agrupacions folklòriques. No hi havia alesores espai per a la improvisació o la participació, i el ball es feia sempre sobre un escenari. A més, les coreografies eren pròpies; era impossible que un ballador d’un altre poble es pogués adaptar a un ball d’un grup solleric sense una formació prèvia.

D’altra banda, quan el grup sortia per actuar a fora tenien molt clar que representaven Espanya com a país, i havien d’incorporar dins el seu repertori alguns balls d’altres regions, com és el cas del folklore andalús. Per això tenien, a més del vestit mallorquí, alguna mostra de vestits andalusos que també utilitzaven a les seves actuacions.

“Canto a Mallorca”

Bartomeu Ensenyat va fomentar l’enregistrament d’alguns discs que encara avui es poden trobar als arxius i en llocs de venda de productes de segona mà. Va crear alguns espectacles amb contingut etnogràfic, com el reconegut “Canto a Mallorca”, que combinaven la dansa i la música, amb la coreografia, la indumentària, les tonades populars i la divulgació dels oficis tradicionals o les labors del camp. Fins i tot es crearen materials divulgatius traduïts diversos idiomes i postals amb els integrants dels Dansadors fotografiats, vestits de pagès, en escenaris tradicionals d’una Mallorca que entrava en el món del negoci turístic, com si collissin oliva o menassin una bístia anant a collir oliva.

Les seves gires eren considerades per les autoritats de l’època com una promoció turística pura i dura i, pel que sembla, varen funcionar molt bé i va dur molts visitants a Mallorca. A més, el turista belga, francès o alemany, quan arribava als hotels, podia tornar veure aquestes agrupacions en plena acció.

PIN IT

Durant alguns anys la trentena d’integrants de sonadors i balladors dels Dansadors de la Vall d’Or feien llargues gires arreu d’Espanya i Europa i eren aclamats com a estrelles dels escenaris. A Sóller la majoria d’ells no tenia gaire problemes a la feina per absentar-se durant tot aquest temps degut al bon renom que tenien els grups folklòrics. De fet, en algunes ocasions s’organitzaren comitives de recepció a l’estació del tren quan arribaven d’aquelles llargues estades a l’estranger, i així els dansadors eren aclamats també al seu lloc d’origen.

Però tot el que comença també acaba. I els Dansadors es varen desintegrar quinze anys després per cansament dels seus integrants i les desavinences internes, però deixant una estela d’èxits.

És de rebut retre  homenatge a una generació de balladors que va defensar la cultura pròpia en una etapa de gran dificultat i que va deixar una petjada que va ser bàsica perquè avui noves agrupacions , entre elles l'Estol de Tramuntana ,segueixin defensant un element de la cultura popular que és ben viu.