Els nouvinguts i les nouvingudes, en arribar, no només porten amb ells i elles altres llengües, sinó altres cultures, costums, coneixements… Considerem, com a més rellevant, tenir present, en tot moment, que aquestes no s’han de deixar de banda a l’entorn educatiu. Ans el contrari, s’han d’incloure, treballar, conèixer, aprofitar. Si bé és cert que haurem d’acompanyar-los en l’aprenentatge competencial de les llengües oficials de la zona on ens trobem, aquest aprenentatge no pot deixar de banda la motxilla que l’alumnat ja porta.

A més, com a professionals, hem de fer un treball intensiu per abandonar els clixés. No hem de donar res per fet. Hem d’informar-nos, hem de conèixer. Per a comprendre bé aquesta última idea, llegim atentament i reflexionem envers el següent text:

Evidentment que es tracta d’un repte molt complex. D’entrada, cal saber de què estem parlant, perquè, a voltes, sota el nom de “llengua materna”, de “llengua familiar”, de “llengua d’origen”, s’amaga la imposició de llengües oficials que no són, ben bé, la llengua familiar o materna de molts dels nostres alumnes. Quina llengua parlen, familiarment, la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya? El wu i no pas el mandarí. Quina llengua parlen, familiarment, bona part dels paquistanesos que viuen entre nosaltres? El panjabi i no pas l’urdú. Quina llengua parlen els gitanos romanesos? El rom i no pas el romanès. Quina llengua parlen els marroquins que viuen aquí? Variants de l’amazic i variants col·loquials de l’àrab (el dàrija) i no pas l’àrab que s’aprèn a les classes d’àrab o a la mesquita…

Què entenem per llengua materna? És un terme útil? Què comporta l’ús d’aquest terme? Amb què s’associa, de manera més o menys directa?

El terme llengua materna és un mot complex, establert fa temps, conseqüent de societats monolingües, i al qual s’atorguen diverses definicions. Nosaltes li otorguem el següent significat: primera llengua apresa durant el procés de socialització primària.

Això no obstant, considerem que és un terme pendent de revisió i poc útil, ateses les següents raons:

• En societats multilingües esdevé contradictori.

• Quan hom aprèn una llengua no materna pot arribar a ésser tan o més competent que hom que la té com a llengua materna. El fet de no poder assolir el nivell “llengua materna” d’una llengua dóna lloc a una jerarquització de la llengua, avantposant, en nivell d’assoliment, a aquell qui la té com a materna davant d’aquell qui la aprèn després.

• Esdevé un terme exclusiu. Fa referència a un únic agent socialitzador: la mare. Cal entendre, però, que en el procés de socialització primària d’un infant no sempre intervé la mare i, en cas d’intervenir, no ha de ser, obligatòriament, l’únic agent.

• Esdevé barrera. El fet d’haver de triar, de manera exclusiva, una única llengua materna, implica destriar unes altres llengües. Altre cop, ens trobem amb una jerarquització no necessària, que neix directament de l’ús i aplicació d’aquest terme.

Considerem que tothom hauria de revisar l’ús d’aquest mot, tot atenent als inconvenients que hem plantejat. A més, caldria contemplar emprar altres alternatives, no directes al mot, sinó al coneixement de les llengües d’hom. Si l’objectiu és conèixer la relació que té hom amb les llengües, serà molt més adequat emprar altres estratègies, com les biografies lingüístiques, que ens proporcionin una informació més acurada i menys restrictiva.