Testimonis VISCUTS

Gonzalvo i Bou (2010):

"El primer dia de l’any 1939 l’Espluga fou bombardejada per cinc avions de l’exèrcit. Hi hagué gairebé una desena de morts i 22 cases enderrocades. Tots els espluguins, esgarrifats, decidiren anar a les barraques i pallisses dels camps. Els Bou anaren a un refugi de les Comes. Allà hi havia unes 25 persones." (p. 110)

Gascón Tomàs (2018):

"Al darrera de cal Sagal, hi havia una paret que separava la casa del que era la Societat de Pagesos. El primer de gener de 1939 en aquell local hi va caure una bomba, després el pare la va comprar. Hi havia un cafè, es veu, i fins i tot hi feien teatre. El pare en aquella paret hi va fer una capella i hi va posar una imatge de la Mare de Déu del Pilar, que era la seva devoció i la de la mare, que també sempre recordava la Candelera, per allò de la Candela a Valls. Enceníem un llum en aquella capelleta. També tenia l’aparell de ràdio amagat en un forat i només el treia per escoltar les notícies. Es va saber que bombardejarien l’Espluga perquè hi havia un polvorí.

El pare es va espantar molt, ja no vam dormir més al pis, tots cap a baix, va fer portar palla i posaruns matalassos en una habitació. La paret que separava la casa d’aquell local de la societat era molt gruixuda, quan van caure les bombes, van venir unes noies: «corri doctor que hi ha ferits!», el pare hi va anar, els ferits arribaren a casa nostra, uns amb penes i treballs, altres acompanyats per veïns del poble, tots els llits de casa ocupats. Va posar matalassos a l’entrada, estava ple de gent, ferida o no.

Quan va tornar, ens va dir que havíem de marxar, no sabíem si caurien més bombes al poble, fou un miracle que aquella paret no es bellugués. La bomba va ensorrar el local de la Societat de Pagesos, però no va fer mal a cal Sagal, i no hi va haver cap mort, en canvi sí que hi va haver desgràcies al Capuig, al carrer de la Pedrera i altres llocs. El barri de la Font Major va quedar tot derruït en explotar el polvorí que hi havia a la cova de cal Quicall i de l’Agustinet, on anys abans hi havien fet el xampany Francolí.

Va morir una nena quan anaven a refugiar-se a una cova a la Pedrera, era amiga nostra, es deia Roser Guasch. Al passeig de l’església també va caure una altra bomba, on hi havia l’Ateneu Republicà, al costat de la merceria de la senyora Teresa, la casa del costat de cal ninyo mono.

Vaig llegir a la Història de l’Espluga que els bombardejos els van fer uns avions Junker de l’exèrcit alemany que ajudaven a Franco. Hi havia hagut set morts i diversos ferits. A més, altres nenes: Trinitat Marsal, Eugènia Casanovas, Carme Ferrer i dues refugiades que es desconeix el nom. Va haver-hi 22 ferits, entre ells recordo aquell senyor Blai que va treballar tants anys a l’Ajuntament. Parlava també dels edificis ensorrats. Tothom va marxar del nucli urbà per refugiar-se a les barraques, pallisses o coves.

Nosaltres vam estar també en una masia, amb els senyors Segarra, que van construir una mena de nínxols per poder-hi dormir, a més, van portar-hi uns matalassos, uns a la cova, altres per aquella casa, que no recordo gens. Tot era una mica més amunt de la Granja, aquella de la bassa on anàvem a banyar-nos. Fa anys hi vam anar un dia i avui està tot enrunat. En León ens va dir, aquesta era la cova que vàrem romandre aquells dies abans d’acabar la guerra. El pare va fer portar la tupina que hi havia a casa. A l’Eva, la més menuda, només tenia uns mesos, la rentàvem a raig d’un càntir, amb aigua freda. La mare va patir una mastitis i li van haver d’obrir el pit al viu, allí mateix a la cova. Quan sentíem soroll de soldats a prop, l’Eva aferrada al pit perquè no plorés, a mamar i silenci. Però era prop de la carretera i van venir uns soldats: «No griten, no digan nada! Venga quien venga, no griten! Porquè hay gente que cuando entran los soldados nacionales los matan a ellos». El pare no parava de dir-nos que silenci i que no diguéssim ni piu, entrés qui entrés a la cova.

Se m’encongeix el cor quan ho recordo. Per anar a fer les necessitats ens portaven a una vinya. Vèiem passar per la carretera soldats i més soldats, tancs i camions, tots, carretera avall vers a Poblet. Els Reis aquest any no passaran, hi ha molts soldats. Quan van entrar els moros a la cova, la mare va treure tot el menjar que teníem guardat perquè ells mengessin." (p. 189-190)