El Jardí

Benassal, entre muntanyes,

té el perfum del roserar.

En aquest jardí d'ensomni

esclaten roses tot l'any.

Cara al món, vora els camins

que vénen de la Ciutat,

entre una arbreda ufanosa

on es recullen pardals,

mil rosers de roses belles

pinten l'ocre del bancal

com un mantó de Manila

entre roques desplegat.

Ai, jardí de meravella

que em fas deturar el pas

i em perfumes lentament

i el cor em tens traspassat;

els colorins de tes roses

fa que el viure vilatà

tinga la gràcia viva

d'un esperit cultivat.

En les hores del matí

en què el cel té un blau molt clar

el teló de les muntanyes

lluu tots els verds vegetals.

El sol daura les poncelles

que són a punt d'esclatar

i en les fulles de l'arbreda

la brisa assaja el seu cant.

Pel migdia tota rosa

té la joia de l'esclat.

Els vermells són rabiosos,

vermellegen com la sang

al costat d'uns grocs agònics,

grocs del Greco, esperitats.

Pel migdia tota rosa

és un llavi assedegat.

Per la vesprada el jardí

té una cançó més suau.

El sol que es gita apagant-se

envia raigs d'esbiaix

i el cel, pintat de blavet,

una alenada frescal...

Quin perfum té ara el jardí,

quina olor de roses fa!

Benassal, entre muntanyes,

té el perfum d'un roserar.

En aquest jardí d'ensomni

és propici somniar.