Silla és el meu poble.

Sóc filla de l’hivern, del desig de tenir-me dona.

Sóc filla de l’honestedat, la modèstia, el treball fort i la bondat més sincera.

Sóc filla de dues mares, la que em va parir i la que em va criar.

La segona ens va deixar prompte, nou anys no en foren prou, però suficients per transmetrem el gust per contar històries.

Sóc la germana menuda d’un home gran, d’un gran home que he gaudit a mitges. Mai no és tard.

Tinc amic, company i amant en una sola persona. Amb ell, malgrat les penombres, el sol brilla sempre.

Tinc dos fills, dos tresors que no crec merèixer-me.

Tinc un amor petit que m’envaeix sencera els cinc sentits, deu més que en tinguera.

He passat per la vida de puntetes, he estat filla, dona, germana, mare, iaia de...

Ara vull ser jo, envoltada dels meus defectes, conreant el desengravi d’estar en la meua pell, adobant-lo de justificacions, fent-lo créixer amb valentia.

Conserve amics d’aquell temps de treball a l’oficina, deu anys d’insolent felicitat.

Em vaig erigir cuidadora indispensable i infatigable dels que més estime. Ara sé que no ho era tant.

Les lletres m’han acompanyat sempre. Els nombres els deteste, és per això que no sé contar fins a deu abans de dir el que pense.

Tinc deu anys més que la meitat de cent.

Sóc disciplinada. Escric des del fetge i les altres vísceres, i la ment em traeix sovint.

No tinc creences, només els actes nobles de les persones amb bondat em fan tenir fe.

M’agrada que em llegeixen, m’agrada agradar, i raonar amb sinceritat, i demanar disculpes quan m’equivoque.

No soporte la hipocresia.

No em casaria amb mi, però n’estic encantada d’haver-me conegut.