Tinc tot el temps del Món. Soc en la nit eterna pensant-vos. Estic morta. La meua veu és producte de la memòria dels vius que em recorden. Ma mare Carmen la de Gràcia, tu Francesc i els altres germans, Artur i Carme. Mon pare Paco, fill, net i rebesnet d'Els Peres, m'acompanya i calla. Agraïda a tots, faré la teua autobiografia.

—Ves-hi, em donaràs un temps que em falta —contestes.

—Massa coses que vols fer! —et dic— Només et relataré.

—Vinga! Et faltaran paraules, bonica!

—No em coneixes saberut! Jo a tu sí, t'he vist créixer.

El meu germà, Francesc Giner i Saragossà, treballa en la Sanitat valenciana. Fa de psiquiatra. Completava la fi del més amb dos vesprades tranquil·les a casa. Ara, abril 2020 i en plena alerta COVID, les coses han canviat. Esperem que a millor, si ens prenem el Món de manera diferent. Viure quelcom més calms, potser. Com quan va nàixer Francesc (o eixe és el meu record). Al novembre de 1960, va vore com s'instal·lava la TV en blanc i negre, l'arribada a la Lluna de l'Home, l'avanç de la tecnologia i la transformació d'un poble agrícola en industrial. Però tingué la sort, encara, de tastar la calidesa de l'antic carrer del Toll. Era de terra dura, fangosa en ploure, on va ensinistrar l'haca moro el pare i on reia la mare. On els veïns, inoblidables, eren cuidadors si calia. Va passar de pressa la infància, una típica en una família valenciana agricultora (no en queden gaire) de l'Horta. Conegué la OJE —Descobrires el feixisme, Francesc. Intuïres la bota negra de camisa blava que emmudia. Volia silenciar veus valentes, mentre elles et contaven les històries dels avis republicans—. Vingué l'adolescència estudiosa, l'Institut, les amigues i els amics eterns i els rivals; els pubs, Camilo, Nino, els italians i el primer bes; Llach i Ovidi, la nova cançó, el rock i els fums de l'edat en la que tot era possible. Acabà Medicina i a Melilla, la mili, on descobrí aquells que no estudià (estranys, diferents, trencades). Se'n va ficar de cap he! Onze anys a Suïssa aprenent l'ofici canviaren la visió universitària, acadèmica —incompleta—. Va tractar persones que s'aferraven a una agulla de cavall, abans infectada de SIDA i des d'aleshores neta, i publicà articles científics importants i citats. Gens comparable a Sara i a Eva, les millors filles.

—Ni a Amparo. M'ha donat sentit. Ens envellirem, junts —m'assegures.

—M'emociones i no em queixaré —et dic, amic—. Vaig morir a la setmana de nàixer, un any abans que somrigueres en traure el cabet al Món. I hui estic viva i parle, en aquest relat.

—Adéu amiga, eterna germana major.

Francesc Giner,

Silla, 25 d'abril de 2020.