Sento arrels a les cames
que em fermen a terra
i no puc caminar.
L'heura s'enfila lleugera
per la meva esquena,
vestint-me de llarg .
Sento que els dits se m'ennuen
que ja no els puc moure
i no em puc escapar
I el cor se m'atura,
la carn ara és fusta
hi ha flors que em surten del braç
I parlen les fulles fent fressa entre elles
s'expliquen secrets del passat
pronuncien paraules de gent mai trobada
que habita el bosc oblidat
Es mouen les branques
fent gestos inútils
que alerten passatgers incauts
Que cauen, s'aturen,
i es queden per sempre
a viure com a eterns companys
Però canto a les nits amb diables etílics
i sento que torno a ser jo
i danso amb els Déus de la Vida
que em tornen la màgia i torno a ser jo