Cors de fusta

Sento arrels a les cames

que em fermen a terra

i no puc caminar.

L'heura s'enfila lleugera

per la meva esquena,

vestint-me de llarg .

Sento que els dits se m'ennuen

que ja no els puc moure

i no em puc escapar

I el cor se m'atura,

la carn ara és fusta

hi ha flors que em surten del braç

I parlen les fulles fent fressa entre elles

s'expliquen secrets del passat

pronuncien paraules de gent mai trobada

que habita el bosc oblidat

Es mouen les branques

fent gestos inútils

que alerten passatgers incauts

Que cauen, s'aturen,

i es queden per sempre

a viure com a eterns companys

Però canto a les nits amb diables etílics

i sento que torno a ser jo

i danso amb els Déus de la Vida

que em tornen la màgia i torno a ser jo