La biografia

Passos per fer una biografia

Què és una biografia?

La biografia és la historia d'una vida . Relata els esdeveniments d'una persona des del seu naixement amb anècdotes,records,treballs i moments més importants al llarg de la seva vida.

Passos.

1. Buscar el nom i cognoms originals i complets.

2. Data i lloc de naixement ,especificant la localitat.

3. Escriure perquè aquest personatge és famos.

4.Parlar de la seva infantesa i joventut : si va ser feliç, desgraciat , on va estudiar, si va canviar de ciutat, anècdotes...

5. Parlar de la seva familia i del tipus de classe social.

6.Parlar del seus amors, de si es va casar si va tenir fill/es, si es va separar (família)

7.Parlar del treball.

8.Premis que li han donat.

9.Viatges.

10. Data i lloc de la mort.

El text argumentatiu

Finalitat

Un text argumentatiu pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari sobre un tema polèmic o controvertit. Argumentar vol dir:

• Anar més enllà de la simple opinió

• Raonar les idees proposades

• Contrarestar les idees contràries

• Fer creïbles els propis valors i les pròpies idees

• Arribar a conclusions convincents

• Persuadir (convèncer)

Elements

• Tema al voltant del qual girarà l’argumentació. L’objecte de l’argumentació sol ser polèmic.

• Tesi que es defensa (o idea de fons), és a dir, la postura de l’emissor respecte al tema.

• Arguments que recolzen la tesi: raons, proves, exemples, etc. que fa servir l’emissor per convèncer.

Resol aquests puzzles per saber el tipus d'arguments

https://www.jigsawplanet.com/?rc=play&pid=38d4ba92357c

https://www.jigsawplanet.com/?rc=play&pid=1f618f6228d4

Estructura

• Introducció. Presentació del tema de la controvèrsia. Explicitació del punt de vista o de l’opinió que es vol defensar.

• Desenvolupament. Presentació ordenada i clara dels arguments, introduïts per connectors textuals.

• Conclusió. Reforça la tesi inicial i resumeix els principals arguments que la sostenen. Síntesi, doncs, dels aspectes tractats i comprovació de l’opinió o tesi enunciada en la introducció. Tanca el text.

Connectors textuals

Exemples de textos argumentatius

El nombre dels qui s’entenen

“Parlant la gent s’entén”, diuen. Jo crec que, en general, la gent s’entén molt poc. Ara bé: l’única manera possible d’entendre’s és parlant. Només que això de “parlar”—de parlar per entendre el proïsme i per fer-se entendre per ell—no és cosa que es produeixi sempre en condicions mitjanament favorables. Si fem un recompte i una estimació de les paraules que al cap del dia encreuem amb la gent del nostre entorn, i n’analitzem l’abast i l’eficàcia, comprovarem que a penes ens han servit per a res. En realitat, sí, ens han servit per a molt: per a donar un ordre o un encàrrec, per a referir un acudit o una notícia, per a precisar un negoci o una nimietat familiar, i d’altres operacions de tràmit social, que, certament, constitueixen la part més voluminosa i urgent de la nostra vida pràctica. Però, ben mirat, tot això és encara “anterior” al propòsit i a la necessitat d’”entendre’ns”: d’entendre’ns els uns als altres, i d’entendre pelgats els problemes i les esperances que tinguem en comú. Parlar d’això últim és “conversar”. Et terme “conversa, en efecte, sol admetre aquesta accepció lleument restringida: es tracta d’una forma de “parlar-nos”, no massa mediatitzada per la pressa, i amb temes que, fins i tot partint del més trivialment anecdòtic, apunten a qüestions més vastes o penetrants. I la veritat és que no resulta freqüent de trobar enlloc massa “conversadors” de bona pasta. Hi ha un “art de conversa” que pocs poseeixen o aprenen. No és la mateixa cosa garlar que conversar, i tan abundants com els garlaires són d’escassos els conversadors.

Joan Fuster. L’home, mesura de totes les coses.

Si fos avi…

Se’m pregunta què faria jo si fos avi i tingués néts; si acceptaria o no el compromís de tenir-ne cura mentre els meus fills fossin a la feina. En un primer moment penso que m’hi negaria, si no fos un cas d’evident necessitat, és clar. Estic convençut que quan arribi la jubilació voldré gaudir intensament del temps lliure, ja que ara mai no ho puc fer. Em veuré amb el dret de disposar dels diners de la pensió per veure món i viatjar, encara que sigui amb sortides organitzades i gregàries. Per això crec sovint que em vindrà a contrapel la proposta d’encarregar-me de portar la néta a escola al matí, recollir-la a migdia per donar-li el dinar…

Però en un altre moment ho veig tot d’una altra manera, perquè considero que el contacte amb els nens, els meus néts, em rejovenirà: no tindré temps de pensar en els petits mals crònics que em rondaran ni de deixar-me endur per la mandra i el tedi, camins que porten inexorablement a la immobilitat i al mal humor. M’obligaran, com he dit, a ser jove.

Per tant, no puc dir-vos ara què faré aleshores. L’únic que avui tinc clar és que no s’han de jutjar ni els avis que ocupen tot el temps possible a gratificar-se, ni els que el destinen pràcticament tot a alleugerir la càrrega de paternitat dels seus fills.

Teleporqueria

Ara que la condemna i abominació de la teleporqueria, la “telegasòfia” o com en vulgueu dir ja ha arribat als estratosfèrics nivells del president del govern espanyol, fóra del tot inútil insistir en els motius pels quals molta gent menysprea una mena d’espectacle que, tanmateix, té unes quotes d’audiència sòlides i constants.

La qüestió prioritària, però, és saber per què ens agrada la teleporqueria, i escric ens perquè encara que ni aquest cronista ni molts dels lectors d’aquestes cròniques no som marcians, tampoc vivim a Venus. Tinc la sensació que la cosa va per allò que “els rics i famosos també en tenen, de misèries”: potser a un nombre important de ciutadans i ciutadanes els agrada comprovar que el món de la fama prefabricada pot ser tan caspós, trivial i buit com la més anodina de les existències. I heus ací la trampa: la vida real, quotidiana, és molt més apassionant, rica, diversa, dramàtica, romàntica i a voltes molt més escruixidorament tràgica que les intimitats falsament escandaloses d’alguna starlette de via estreta o els rampells d’algun pijo malcriat de cinquanta tacos.

Com que ni visc a Venus ni em puc permetre gaires ingenuïtats, no crec que la teleporqueria desaparegui sola ni que la seva bonança depengui d’una única instància de poder. Potser la manera de no deixar-se entabanar consisteix senzillament a anar per la vida amb els ulls oberts, però això demana temps i tal vegada hi ha gent que, ras i curt, no en té ganes. I mentrestant, com diu la dita, els uns pels altres, la teleporqueria sense recollir.

Extret i adaptat de J.J. Navarro Arisa, Avui, 3/06/03