La mar dóna cent per un (refrany popular mariner)

El mar de los Sargazos

Parece una leyenda, pero es real. Durante siglos quienes desde Europa viajaban a América debían cruzarlo. No es un mar, pero su superficie es tan enorme que lo llamaron así. Es una impresionante acumulación de algas con poderes para paliar o curar ciertas enfermedades, pero también para hacer varar barcos.

Los primeros navegantes que cruzaron el Atlántico

Ya Colón, y antes algunos intrépidos marineros andaluces y portugueses, hablaban de estas algas. De hecho, una de las causas de temor entre los primeros navegantes era encontrarse con ellas, ya que todo el entorno cambiaba, apenas se veía el agua, el color pasaba a ser amarillento verdoso y el olor era muy distinto. En resumen, había quien pensaba que era como estar en el infierno.

Gonzalo Fernández de Córdoba, el gran capitán, decía de ellas:

“Hallaron en el mar grandes praderías de hierba sobre el agua que llaman salgazos, y se andan sobre aguadas en la superficie del mar. Las cuales según los tiempos y aguajes suceden, así corren y se desvían o se allegan a oriente o a poniente, o al sur o a la tramontana, a y aves se hallan a medio golfo, e otras veces mas tarde e lejos o mas cerca de España”.

A lo largo de los siglos han sido muchos los navegantes, marinos, médicos y científicos que han hablado de ellas, y la gran mayoría eran españoles, . Las narraciones mas antiguas son las de Hernando Colón, el hijo del Almirante, Ya en el siglo de la Ilustración el número de científicos interesados en estas acumulaciones marinas aumentó, y a partir de ese momento empiezan a surgir teorías sobre su formación y propiedades

Un gran oficial de la Armada española, Alejandro Malaspina, cuando preparaba su viaje alrededor del mundo se informó precisamente de las propiedades de las algas para evitar la llamada “peste del mar”. Existen ilustraciones de la época recogiendo estas algas en las orillas del mar

Múltiples denominaciones

Estas algas han recibido diversos nombres, entre ellos sargazo, salgazo, hierbas, algazo, lechuga de mar, fuco, ova, cachiyuyo, ceiba, mar de hierbas, entre otros.

Usos de los sargazos

Aparte de infundir temor y dificultar la navegación, estas inmensa praderas oceánicas fueron usadas como alimento y también como medicamento.

a) Ensalada de algas

En los buques se preparaban como comida para evitar el temible escorbuto (la “peste de la mar”) antes de descubrir el remedio “mágico”: el zumo de limón.

Tras dos cocciones del sargazo en agua, preferiblemente dulce, “hasta que las yerbas se pongan blancas. Se sacarán entonces a un plato y se les echará encima un jugo de aceite crudo, o hervido con ajos, y la cantidad correspondiente de vinagre. Quedará de un hermoso color verde, privada enteramente del olor a marisco, y agradable al gusto”.

b) Propiedades medicinales

También se usaron como diurético, tal y como describe en el siglo XVI Acosta, un médico hispano-portugués:

“Esta yerba se conserva en vinagre y sal, y así tiene el mismo sabor que el hinojo marino. Yo la hice echar a unas cabras que en la nave venía y la comían con gana… Un marinero que en la nave venía comió de ésta cruda y cocida, diciendo que le sabía muy bien, y a pocos días me dijo que se hallaba mucho mejor y se llevó de ellas para comer en tierra”(

Un “mar” lleno de vida

Uno de los primeros científicos en describir de manera acertada estas algas fue el gran Humboldt. Actualmente sabemos que estas islas vegetales a la deriva son un hábitat imprescindible para una gran cantidad de animales.

Autor: J.Pérez de Rubin (Instituto Español de Oceanografía)

ACTIVIDADES:

• Lozaliza en un mapa "El mar de los Sargazos. (Inserta la imagen)
• Busca una ilustración, de la época de los navegantes nombrados, para ilustrar la recogida de estas algas desde tiempos antiguos. (Inserta la imagen)
• ¿Qué es el escorbuto? ¿Quién lo padecía ?¿Cual era la utilidad del sargazo frente a esta enfermedad?
• ¿Se siguen utilizando hoy en día con algún fin médico-científico o es una especie protegida?
• ¿Porqué motivo se mantienen a flote estas algas? ¿Qué beneficios o inconvenientes supone que floten para el habitat marino?
• ¿Son muchas las especies marinas que utilizan este alga como alimento y protección? Pon 2 ejemplos.

Activitats del video " Indonesia. Los bajau"

1.- Explica perqué "els bajau" son una cultura marítima?

2.- Segons el video, el bajau , son unes etnies nómades escampades per diferents indrets d'Âsia. Explica la raó de que, tot i la distància, mantinguin els mateixos costums,

3.- Creus que s'acostumarien a viure de manera sedentaria? . Qué ens diu el video d'aquest tema?

4.- Quin és el seu calendari?

5.- Reciclen i reutilitzen totes les eines, i materials que fan servir, o han de comprar.ho i consumir sense mesura? Poseu exemples.

6.- Has trobat al video algun exemple d'adaptació dels indigenes al medi ambient.?

7.- Si la contaminació , els mars de plàstics, i el canvi climàtic , arriben a aquests mars i rius, què creus que passaría amb aquestes etnies?.

ALGUNS SECRETS DE LA POESIA

El que realment distingeix la poesia de la prosa, en principi i parlant d ela forma, és la disposició en versos i la mètrica. El vers pot ser prescindible i no és garantia de res. Podem trobar fragments de proses poètiques d'un gran interès i, en canvi, ens podem encarar a un poema perfectament construït on la disposició en versos i estrofes estigui assegurada i en canvi ser un mal poema. Per tant, el poema es construeix amb un RITME i, de vegades, amb una RIMA; però sobretot a través d'un JOC interessant amb el LLENGUATGE, d'experimentació, de descoberta, d'aprofundiment.

Per tal de poder fer una aproximació a la mètrica i a les diferents estrofes, convé començar per tres punts bàsics:

• El recompte sil·làbic
• Els fenòmens fonètics més freqüents
• El ritme

Aquestes tres qüestions afecten a la sonoritat de cada vers i del poema en conjunt. No hauríem de perdre de vista que la poesia es fa per ser dita i ser escoltada. En primer lloc cal destacar que hi ha qüestions de mètrica que poden ser universals i d'altres que són particulars de cada llengua. Pel que fa a la llengua catalana:

• Per fer el recompte de síl·labes, cal tenir en compte l'última síl·laba tònica amb accent gràfic o sense.
• Direm que un vers és masculí quan el final és agut i direm que és femení si acaba amb una paraula plana o esdrúixola.
• Direm que es produeix una elisió quan es suprimeix una de les dues vocals en contacte (jove amic aquesta hora)
• Quan dues vocals en contacte, de diferent so, es pronunciïn per separat direm que hi ha un hiat destruint el diftong.

Segons els número de síl·labes, els versos reben diferents noms:

• Els versos més usats en la literatura catalana són els heptasíl·labs (de set síl·labes). S'ha usat de forma continuada, des de l'època dels trobadors. La poesia popular, les cançons i els romanços estan escrits, molt sovint, en versos heptasíl·labs.
• També hi ha un ús molt estès del vers de deu síl·labes, el decasíl·lab. Va ser un vers molt utilitzat a l'edat mitjana.
• L'alexandrí, de tradició francesa, s'ha utilitzat en la poesia de caire més narratiu. La seva llargària, dotze síl·labes, li dona un aire de solemnitat.
• Altres versos conreats en la poesia catalana han estat els de sis síl·labes (hexasíl·labs) i els de vuit (octosíl·labs). Aquests dos s'han utilitzat, antigament, en la poesia més narrativa.

L'ESTROFA és una agrupació d'un determinat nombre de versos, amb una rima prefixada. Així parlem d'apariat, tercet, quartet/quarteta (segons si es tracta d'art major o art menor), quintet/quinteta, sextet/sexteta, octava i dècima.

Referent al RITME del vers, cal observar que vindrà determinat per la combinació de vocals àtones i tòniques junt amb el nombre de síl·labes. És també la successió i la repetició d'uns determinats grups de sons. El ritme dona riquesa al poema, i en ser dit, guanya interès i pot arribar a transmetre sensacions diferents.

Un altre aspecte és l'ús de la RIMA. Consisteix en la igualtat de sons al final del vers. És una qüestió fònica, dels sons, no pas de les lletres. Aquest ha estat un aspecte que ha perdut interès i molts poetes han escrit versos sense rima, amb vers lliure. Parlem de rima consonant quan, els diferents versos, coincideixen tots els sons des de l'última síl·laba accentuada. I diem que es tracta de rima assonant quan el que coincideix són les vocals.

ALGUNS RECURSOS RETÒRICS QUE US SERAN D'AJUDA

Font: Camins lluents de rosada. Mireia Lleó i Bertran. Ed. Témenos

I ARA, A ESCRIURE UN POEMA!

Ara us toca a vosaltres ser poetes i poetesses! I com ho fareu? Doncs el primer que haureu de fer és col·locar-vos en el punt de vista del mar ja que “serà ell” qui escriurà el poema.

Després d’haver llegit i treballat tota la informació que us heu trobat en aquesta pàgina, ara heu de crear un poema on el mar ens parli de com ha viscut ell ser un espai de RIQUESA i se’ns adreci a nosaltres, els humans.

Per ajudar-vos, us donem alguns consells de com escriure un poema (els alumnes de 3r ho tenen molt "fres" perquè

ABANS D’ESCRIURE:

• Feu una pluja d’idees de tot allò que penseu que el mar pot voler dir-nos. Es tracta de fer una llista amb frases, paraules, conceptes, un brainstorming amb tot el que us vingui al cap.
• Seleccioneu, de tot el que heu dit, les idees, paraules... que us poden servir per la vostra composició poètica.
• Comenceu a crear!!

LES CARACTERÍSTIQUES DEL POEMA:

• Ha de ser un decasíl·lab.
• Els versos han d'estar agrupats en un mínim de dues estrofes.
• Pot ser de rima lliure tot i que si en té, és preferible que sigui assonant.
• Hi heu de fer aparèixer com a mínim un dels recursos retòrics de la taula anterior.

I tingueu present en tot moment que el llenguatge poètic ha de transmetre emocions i ha de sonar bé quan es llegeix en veu alta. Penseu que un poema diu molt més que allò que hi ha escrit, ha d'evocar, dir sense dir...

BONA FEINA!!