Caps reduïts

L’escena a Guayaquil (Equador). De 17 anys és l’estada a Guayaquil d’un matrimoni, sense fills, que arribà d’Escòcia per servir en una fàbrica de productes químics. No solament eren íntims del president de la República i del Nunci Apostòlic sinó dels indis i de l'últim arribat. Eren més aclimatats que els nascuts al país duent a l’esquena generacions equatorianes.

Però... un dia que la parella feliç tornava de passejar pel centre, l’home digué a la muller: "Comença a passar a casa que ja vinc. Vaig a la Cigarrería a comprar un joc de cartes que aquell as de coeur es massa brut i es coneix massa. Vinc tot seguit..."

I l’home no "vingué" tot seguit. Passà una hora, dues, sis, onze dies, quatre mesos, deu, un any i cinc mesos i ni el Capità General ni l’ Intendent ni la policia ni ningú no en trobà rastre. La muller sempre espera que espera, en la confiança que no podia ésser mort perquè, fet i fet, el cadàver hauria aparegut. Breu: un dia la bona dona passava per davant d’una botiga d’articles indígenes: carteres, ampolles, catifes, bastons, punyals i fletxes i entremig una testa humana reduïda: -Mi’te’l!, només se sentí com un crit. Efectivament, aquella dona acabava de descobrir en la vitrina dels més inverosímils objectes típics el cap reduït del seu Home. Entrà, discutí, regatejà i s’endugué l’home tornat objecte d’art, objecte exòtic, peça de col·leccionista. Era exacte. Era ell mateix. Li cabria a la mà, a la butxaca, podria penjar-se’l al pit com un pendentif tebi de records. Només dos fils horrorosos li sortien de la boca, aneu a saber d’ on arrencaven i per a què servien. Un moment ella volgué estirar-los per trencar-los, però parà el gest: "I si tot plegat es desfés com un cabdell?"

I decidí posar-lo a la tauleta de nit sota la làmpara, ran del cendrer on cada dia s’havia acostumat a deixar l’última burilla abans de cloure el darrer badall per adormir-se.

Francesc Trabal

Aneu a De cara a la paret