Velorios

No hi ha com a l’Equador per a agradar-los els velorios. És sovint que , quan la gent no sap què fer , algú llença la idea genial: -Per què no fem un velorio? I tot seguit la cosa està armada. Un o altre s’afanya i diu, deia: -Jo hi poso el vi. L’altre: - Jo les empanades. L’altre: - Jo la guitarra i l’arpa. Fins que el que no s’ha afanyat tanca: - I bé, jo hi hauré de posar el mort. I tothom se’n va a la casa del que ha ofert la casa i el que ha ofert posar-li el mort surt fins a la cantonada, treu el ganivet de la butxaca de l’ infern de l’americana, l’esmola amb una mica de saliva i al primer que passa, zas!, l’hi enfonsa a la panxa tot posant-li una mà a la boca per ofegar-li els crits. Se’l carrega a coll i el deixa al mig del segon pati de la casa on el velorio ja vibra ressonant i l’orgia tètrica s’engega.

Francesc Trabal

Aneu a Contes-2