Oliver Twist, capítol 2

“La sala on menjaven els nois era un gran saló de pedra, amb una gran caldera en un cap d'on el director vestit amb un davantal a propòsit, i ajudat per una o dues dones, llossava les farinetes a les hores de menjar. D’aquesta festiva composició n’era donada una escudella a cada noi, i no més, excepte en ocasions de molta gaubança pública en què els donaven també dues unces i quart de pa. Els bols no s’havien de rentar mai. Els nois els polien amb les seves culleres fins que tornaven a ésser lluents; i quan havien acabat aquesta operació (que mai prenia gaire temps, puix que les culleres eren gairebé tan grans com els bols), romanien mirant-se la caldera amb uns ulls tan cobejosos com si es veiessin amb cor de devorar els mateixos totxos de què era feta; xuclant-se, mentrestant, els dits molt assíduament, per tal d'arreplegar qualsevol esquitx de farinetes que hi pogués haver caigut. Els nois generalment tenen una gana excel·lent. Oliver Twist i els seus companys sofriren les tortures de la fam lenta durant tres mesos. A l’últim la gana els féu tan voraços i violents que un noi que era massa alt per la seva edat, i no estava acostumat a aquella mena de cosa (perquè el seu pare havia tingut una petita casa de menjar), anuncià secretament als seus companys, que si no li donaven una altra escudella de farinetes per dia tenia molta por que una nit es menjaria el noi que dormia al seu costat, que s’esqueia d’ésser un estantís minyonet de tendra edat. Ell tenia una mirada salvatge i afamada, i els altres se’l cregueren implícitament. Tingueren un consell, feren a la sort qui aniria després de sopar a demanar-ne més al director; i tocà a Oliver Twist.

El vespre arribà, els nois prengueren llurs llocs. El director amb el seu uniforme de cuiner, s’estacionà a la caldera; les pobres que l’ajudaven s’arrengleraren darrera d'ell; es serviren les farinetes; i es digué una llarga acció de gràcies abans del breu repàs. Les farinetes desaparegueren, els nois començaren a xiuxiuejar i feien l'ullet a l'Oliver, mentre els veïns més propers el tocaven amb el colze. Petit com era, la fam el tenia desesperat i la misèria el feia temerari. S’aixecà de la taula i acostant-se al director amb l'escudella i la cullera a la mà, digué,

una mica espantat de la seva gosadia:

-Si us plau, senyor, en voldria una mica més.

El director era un home gras i sanitós; però es girà tot groc. Mirà estupefacte el petit rebel durant uns segons; i després s’agafà a la caldera per no caure. Les ajudantes estaven paralitzades de sorpresa; els nois, de por.

-Què! -digué el mestre a l’últim amb una veu desmaiada.

-Si us plau, senyor -replicà Oliver-, en voldria una mica més.

El mestre li donà un cop de llossa al cap, l’enjoncà amb els seus braços i es posà a bramar cridant l’agutzil.

La Junta estava reunida en conclave solemne quan Bumble entrà corrent a la sala amb una gran excitació, i adreçant-se al senyor de la cadira alta, digué:

-Senyor Limbkins, dispenseu, senyor! Oliver Twist n'ha demanat més. Hi hagué un ensurt general. L’horror era pintat a totes les cares.

-Més! -digué el senyor Limbkins-. Assereneu-vos, Bumble, i responeu- me distintament. He d’entendre que n’ha demanat més després d’haver menjat el sopar assignat pel dietari?

-Sí, senyor -respongué Bumble.

-Aquest noi acabarà penjat -digué el senyor de l’armilla blanca-. Ja veig que aquest noi acabarà penjat.”