Religió
Creien en la vida després de la mort
Com es van construir les piràmides?
Què són les esfinxs i per a què servien?
Els antics egipcis adoraven molts déus i deesses. La seva religió, per tant, era politeista. Moltes de les divinitats egípcies tenien forma humana. D'altres, en canvi, tenien el cos de persona i el cap d'animal.
Els egipcis creíen que els deus estaven a tot arreu: en l'aigua, en l'aire, en la terra i en el regne dels difunts.
El temple era l'edifici on els egipcis adoraven les divinitats, tot i que els únics autoritzats a entrar-hi eren els sacerdots i els governants. Al temple s'hi guardaven, a més de la imatge del déu o la deessa a qui era dedicat, els seus tresors.
Els temples també eren el lloc de residència dels sacerdots, encarregats d'atendre les necessitats atribuïdes a les divinitats.
Els temples egipcis eren construccions gegantines on vivien els déus. A la cambra més secreta, on només hi podien entrar els faraons i els sacerdots de més alta categoria, un cofre protegia l’estàtua del déu. Es donava culte als déus amb la finalitat que asseguressin l’ordre i l’harmonia del món.
Cada matí, un sacerdot despertava l’estàtua del déu i la vestia. Després li cremava encens i li donava aliments com ofrena. Al vespre el preparaven per dormir. Els sacerdots que estaven al servei del temple eren un grup molt poderós i fins i tot s’havien enfrontat, alguna vegada, amb els faraons. Durant les cerimònies alguns sacerdots es vestien amb una túnica de pell de pantera.
Temple de Ramses II a Abú Simbel
Sacerdots
Eren essencialment treballadors del temple per oficiar i tenir cura de les necessitats diàries del culte de la representació oficial del déu (usualment una estàtua d'or -plata en el cas d'alguns déus llunars). Els sacerdots no eren necessàriament religiosos d'ofici, alguns heretaven el lloc dels pares; en certes circumstàcies, els títols sacerdotals podien fins i tot estar comprats. Hi havia grups de sacerdots que eren especialistes en algun tipus de coneixement, d'altres que ensenyaven a escriure i copiaven textos, i d'altres que atenien l'organització econòmica del temple. Els temples eren les residències dels déus, però els recintes templers podien incloure tallers, biblioteques i finques. Les dones podien ser sacerdoteses.
Els déus
Els antics egipcis veneraven molts déus que per ells eren éssers superiors que feien que hi hagués l’ordre al món, hi hagués benestar a totes les activitats humanes.
Cada regió i cada poblat estaven sota la protecció d’un déu concret. La vida estava marcada per les ofrenes i els rituals.
Alguns déus ho eren de tot Egipte, com ara RA el déu del Sol, o Osiris el déu dels morts, o Maat la deessa de la justícia.
Els déus tenien aspectes molts variats; alguns adoptaven formes d’animals perquè els primers egipcis adoraven els animals. Vivien en el més enllà i en la terra vivien en els temples.
Osiris era el déu dels morts i tenia cos de mòmia i pell verda. Prometia una vida nova d’ultratomba. La seva esposa era Isis i tots dos eren filles de la Terra i del Cel
Ra era el déu del Sol. Considerat pels antics egipcis la principal divinitat, se'l representava com un home amb cap de falcó i un disc solar damunt seu.
Osiris era el déu de la resurrecció i del món dels difunts. Se'l representava com un humà momificat, coronat amb una tiara de color blanc i dues plomes.
Anubis era el déu de lamort i de la momificació. Era l'encarregat de pesar les ànimes i dur-les al regne d'Osiris. Se'l representava amb cos humà i cap de xacal.
Isis era la deessa de la maternitat i de la fertilitat. Se la representava en forma de dona i, igual que Ra, que era el seu pare, amb un petit disc solar al cap.
El déu Anubis en ple procés de momificació d'un cadàver. Per poderaccedir a la vida eterna, s'havia de conservar el cos de la persona difunta. Per això els egipcis més rics es feien momificar. Un cop morts, el seu cos era guardat en una tomba, dins un sarcòfag
.
Creien en la vida després de la mort
La religió dels antics egipcis donava molta importància a la vida després de la mort. Es creia que, un cop morta, la persona difunta era sotmesa a un judici davant el déu Osiris. Si el desenllaç del judici era favorable per al difunt, aquest gaudiria de la vida eterna al costat de les divinitats.
Les pirámides són els monuments més antics i més impressionants d’Egipte . Són tombes gegants que servien per enterrar als faraons i a les seves esposes. La funció principal era contenir l’essència del rei per tota a l’eternitat. Els egipcis consideraven que el faraó ressuscitava i pujava al cel per viure eternament entre els déus, transfigurat en una estrella.
Les piràmides d'Egipte són grans monuments funeraris construïts que ens van deixar els egipcis de l'Antiguitat. Destaquen les tres grans piràmides de Gizeh, les tombes dels reis Kheops, Khefren i Micerí.
Els sarcòfags són uns recipients, generalment de pedra, destinats a conservar el cos d’un difunt. Aquests solen ser rectangulars i sovint tenen pintures o escultures decoratives. A l’antic Egipte, els sarcòfags dels faraons, eren, generalment, de fusta i a dins es custodiava a la mòmia del difunt, que prèviament havia estat sotmès a un procés d’embassament.
Una mòmia
A Egipte creien que quan morien podien tornar a viure en el més allà.
Per fer aquest viatge al nou món el cos tènia que ser momificat.
el cadàver d’un ser humà o d’un animal, què per mitjà d’un procés d’embalsamat s’ha mantingut en perfecte estat de conservació molt de temps després de la seva mort.
El que esteu veient són amulets egipcis.
Aquests amulets servien perquè la mòmia estigués protegida en el més allà.
D'entre tots els objectes màgics usats pels antics egipcis, els amulets eren amb molt els més populars. A jutjar pel nombre d'ells que s'han trobat en les excavacions, els portava pràcticament tot el món.
Molts amulets estaven perforats per enhebrarlos en collarets, pectorals, braçalets, anells i gairebé qualsevol tipus d'adorn personal que usessin els egipcis.
Per fabricar els amulets empraven gairebé qualsevol material disponible. Els millors eren els de pedra. I també eren apreciats els de metall, els d'or per descomptat, però també els de coure, bronze i ferro. Els van tenir de fusta i d'os. Però el material més emprat, amb molt, en l'elaboració d'amulets va ser la pisa, que pastaven de quars mòlt o sorra amb elevada proporció de quars i coïen en forns especials per obtenir la superfície vidriada.
El més abundant dels trobats en les excavacions és l'ull d'Horus, versió molt estilitzada de l'ull del déu falcó. L'ull d'Horus era també un important amulet funerari servia per tenir salut i prosperitat, la indestructibilitat del cos i la capacitat de renéixer.
L'amulet en forma de ankh encara gaudeix de popularitat en els nostres dies. Aquesta paraula significa, a més de "vida", "mirall de mà".
Tutankamon tenia un mirall en forma de ankh i qualsevol dels seus contemporanis hauria entès l'al·lusió. Malgrat la seva freqüent aparició en pintures i escultures, l'ankh no va ser en realitat molt usat com a amulet, sent relativament escassos els trobats en les excavacions.
Potser la raó que el ankh no fos més popular com amulet és que existia un altre per a la mateixa funció: el escarabeu, ESCARABAT. així que si un portava un escarabeu podia estar segur que viuria molt de temps. Els escarabeos es fabricaven de diferents materials, dels quals els més comuns eren la pisa i la pedra.
Això que estas veient és una mòmia de gat.
Per als egipcis tots els animals eren sagrats i molt importants.
Quan un gat moria a Egipte el seu amo el momificava i s'afaitava les celles.
Aquí veieu la cerimònia de l'obertura de la boca. perquè la mòmia pogués parlar i menjar en el mes allà.
Pesant el cor de l'ànima
En arribar davant d’Osiris, el cor del mort es posava en una balança i si era més lleuger que la ploma de la deessa Maat, podia gaudir de la vida eterna. Si no, se’l menjava un monstre i desapareixia per sempre més.
Com els enterraven?
L’embalsamament d’un cos durava setanta dies.
Els embalsamadors feien una incisió al costat esquerre del cos, i treien el fetge, els pulmons, l’ estómac i els budells. El cos s’embalsamava de manera que quedés intacte. Setanta dies més tard s’embolicava amb tires de roba. Un cop momificat es posava en uns sarcòfags que encaixaven els uns dins dels altres. Finalment s’enterrava d’aquests òrgans s’embalsamava amb una substància química, el natró, i era ficat en un vas funerari anomenat canopi.
Els déus protegien cada part del cos:
HAPI: Els pulmons
DUAMUTEF: L’estomac
IMSETI: El fetge
QEBHSENUEF: Els budells.
Seguidament, col·locaven cada òrgan momificat en el seu propi canopi. La tapa del vas també portava la imatge del déu.
La mòmia era adornada amb joies d’or i pedres precioses.
Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima, i per que el faraó pogués arribar al món dels déus es feien un funerals amb uns ritus solemnes.
El faraó no era l’únic que tenia dret a l’embalsamament, però era un procés tan llarg i costós que només els rics el tenien al seu abast.
De primer el cos s’assecava amb natró, una mena de sal, i després s’omplia de substàncies aromàtiques i resina.
Després s’embolicava amb fines tires de lli entre les que hi posaven amulets.
Un cop la mòmia estava ja dins del sarcòfag, els sacerdots li posaven al costat el Llibre dels Morts, on hi havia les fórmules màgiques escrites en rotlles de papir, per ajudar el difunt quan es presentés davant el tribunal d’Osiris.
Un cop momificat el cos, el sarcòfag era conduït a la seva tomba acompanyat per un seguici.
A bord d’una embarcació funerària tots els acompanyants es dirigien a la riba esquerra del riu.
Segons els egipcis el regne del mort estava a l’oest perquè és el costat per on es posa el sol.
A la barca hi anaven també tots els objectes que el difunt hauria de fer servir en la nova vida. Els més rics s’enduien fins i tot mobles, armes, vaixelles, joies i menjar, i a més, unes estatuetes de fusta, bronze o ceràmica, els xuabtis que representaven els seus servidors. A vegades n’hi posaven centenars, dins de caixes.
Com es van construir les piràmides?
Per a construir una piràmide es necessitaven quasi 25.000 homes que treballaven tot el dia sense aturar. Aquests homes (la majoria eren esclaus) es repartien les tasques: Uns 4.000 homes treballaven amb la pedra: tallant-la, arrossegant-la i encaixant els blocs.
La construcció de la piràmide podia durar fins a 30 anys.Com boscos
La primera cosa que es feia en construir una piràmide era:
1-L’arquitecte calcula les dimensions de les piràmides.
2- S’excaven les cambres subterrànies
3- Es porten blocs de pedra
4- La gent del poble construïen la piràmide a canvi revien menjar i beure.
5- Per arrossegar els blocs de pedra, formaven camins de terra amb pendent suau.
6- quan la piràmide estava acabada, es recobria amb una pedra blanca polida. Els camins de terra ja no feien falta i es destruïen.
No era fàcil arribar a la cambra del faraó, on hi havia el sarcòfag envoltat d'enormes i valuosos tresors. Un laberint de passadissos en dificultava l’arribada.
Les parets dels i passadissos i de la cambra funerària estaven decorades amb pintures de colors vius que representaven els déus encarregats de protegir el difunt o escenes de la vida quotidiana, relacionades amb l’agricultura, la caça, la pesca, festes, ...
Es creia que les imatges recuperarien la vida amb l’ajuda de fórmules màgiques que només els sacerdots sabien.
Que és un Hipogeu?
L'hipogeu és una construcció o excavació subterrània, en forma de galeries i passadissos, especialment destinada a servir de sepulcre per a persones importants com faraons.
Què són les esfinxs i per a què servien?
• L’esfinx és el nom del sol representat generalment, com un lleó amb rostre humà, que representava habitualment al faraó.
• Les esfinxs eren símbols de la reialesa. Té el cos de lleó, representant la força física, el poder i la vida després de la mort i el cap d’un home simbolitzant la consciència i la intel·ligència.
• Les esfinxs eren considerades el gos guardià dels temples, piràmides o necròpolis.
