UN TAST DE...
Eira absennol (Neu absent)
Orfes de neu,
què ens resta
sinó somiar-la
en lluita de coixins
fins a la cambra,
i murmurar llavors en somnis
un monolingüe
eira, eira, eira.
* * *
Ens volem vives!
Tot recordant Sylvia Plath i Anne Sexton: “Una dona que escriu és algú que sent massa”
No hi havia agulles imperdibles
que la fermessin a la vida
a la poeta que era mare.
Ni un bri de comprensió
que fes compaginables
els biberons del nadó
i el paradís del llenguatge.
A tu, i a tantes Sylvies,
el crit més tènue,
us comportava nits terribles,
gavines panteixants que éreu,
desdoblades en comeses múltiples,
que ineludiblement us empenyien,
contra la filferrada
de la follia.
Avui, podríeu sentir, ser conscients
sens regirar els calaixos de la mort
damunt davall. L’endreça, fins i tot,
us seria inspiradora
i no hi cabrien evasives.
Tantes poden cantar ara
que ja no cal frenar l’alè
per por que un estossec incovenient
no destorbi els presents
ni a l’espòs dalt del púlpit.
Les estrelles de la història han virat,
com mòbils d’infant,
damunt el gran bressol de l’univers.
i les fiblades del viure
s’han anat aquietant:
de la dona viva, ara, el llenguatge viu
emana de pertot, en revolució poètica.
Gazal de la pèrdua
Amic de l'herba, a l'altar sigues tendre,
funesta és ja la llosa entallada en marbre.
Company de terra, acomoda-t’hi a lloure
a dins la nova estança amb portal de marbre.
Provisor, ara en pètals, en tot temps guarda
que l’oratge no llevi l’esclat al marbre.
Bessó en cendres, bleix roent, murmuri tènue
entre pedres, si s’afermen sols pel marbre.
* * *
Diners nets
(A Maha el Said)
Ja no cal fregar-se les mans,
perquè se sàpiga
qui la brilla més que els altres.
Si bé diner crida diner
és ben sabut també que els calés volen.
Té, en el raval del Caire mateix,
una vella renta cada matí els bitllets
i estén els papers xops després
ben arrenglerats al vent
perquè s’eixuguin.
Allà, espeteguen i voleien
nets i polits a punt per l’endemà.
Tal com va el món,
has de fregar-te’ls tu mateix
si vols tenir els diners
d’un blanc lluent.
* * *
Els poetes viuen a batecs
constantment irregulars:
lub-dups melòdics que flueixen
per dins de tots els planys
amb tons i sons diversos
en cada estramp de sang.
Menna Elfyn, Murmur/Murmuri, [Trad. Sílvia Aymerich-Lemos], Gomer, 2019