3.1. L'habitatge

• • L'arquitectura bioclimàtica és una arquitectura adaptada al medi ambient en el disseny d'edificis amb la finalitat d'optimitzar el consum de recursos naturals (sol, vegetació, vent, etc.) per tal d'estalviar un màxim energia i fer més saludables els edificis. Té per objectiu la consecució d’un gran nivell de confort tèrmic i visual mitjançant l’adequació del disseny, la geometria, l’orientació i la construcció de l’edifici a les condiciones climàtiques del seu entorn. Comporta sovint un sobrecost constructiu, que s'hauria de compensar per l'estalvi d'energia a llarg terme.Es tracta d’una arquitectura adaptada al medi ambient, sensible a l’impacte que provoca en la natura, i que intenta minimitzar el consum energètic i amb ell, la contaminació ambiental. Com a criteris d'arquitectura bioclimàtica es defineixen, en conseqüència, totes aquelles mesures de disseny i construcció que no comporten el funcionament de qualsevol aparell consumidor d’energia, sigui d’origen fòssil o renovable. Les seves eines fonamentals són:L’orientació de l’edifici per a l'assolellament.

  • La pell de l’edifici.

  • La utilització del propi edifici com a acumulador i captador-dissipador de calor.

  • Els sistemes de control solar.

  • La ventilació.

  • La il·luminació natural.

  • Els sistemes de control i regulació.

Tot i que sembla un concepte nou, l'arquitectura bioclimàtica es basa en els sistemes constructius que tradicionalment ha emprat l'arquitectura popular. Els habitants de cada clima han trobat una forma d'habitatge ideal per enfrontar-se als rigors del temps: cabanes ventilades a climes càlids amb molta humitat, habitatges soterrats a climes àrids amb forts canvis de temperatura, o fins i tot les sofisticades finestres amb porticons exteriors del centre i nord d'Europa.

La temperatura còmoda per a les persones està al voltant dels 20 graus Celsius però la temperatura que el clima ens ofereix és variada. Sovint fem ús d’aparells com la calefacció i l’aire condicionat per a adequar les temperatures al nostre gust. Antigament, qüestions com l’orientació d’un habitacle o el seu sistema d’aïllament adquirien més importància de la que avui té, les condicions adverses van permetre un gran avenç en aquest camp. Per exemple trobem tipus d’edificació persa amb dos mil anys d’antiguitat, la torre del vents, que permetia la refrigeració natural de les sales d’un edifici.

El casament o casa pagesa és la casa tradicional del camp d'Eivissa (Fora Vila) i Formentera. Formalment s'assembla a les cases del Pròxim Orient i de bona part de la costa mediterrània. Gairebé a cada parcel·la, hi ha un habitatge familiar tradicional, anomenat ‘es casament’, o ‘ses cases’ en plural al·ludint a les diferents parts que la componen, adossades una a una a l’habitatge original segons les necessitats de la família. Cadascuna de les cambres que la formen rep el nom de casa, mentre que el conjunt d'aquestes més els corrals o altres construccions adossades a la mateixa estructura rep el nom de casament.El dret foral que atorga als fills una part de la propietat dels pares, encara abans que aquests morin, ha convertit el paisatge d’Eivissa en un mosaic de 'tancs' o recintes de paret de pedra modelant l'arquitectura eivissenca.La majoria de les cases típiques eivissenques es caracteritzen pels mateixos volums cúbics, parets gruixades amb finestres i portes petites, la seva funcionalitat i la seva adaptació i integració a l'espai rural. El porxet (porxo rústic que ofereix bona ombra a l’estiu), una xemeneia curta i triangular, un forn, pou... Tot emblanquinat amb un blanc lluminós i amb un hort, anomenat ‘es tancó’, on conreen verdures, plantes aromàtiques, palmeres...

L’antic sostre, gairebé horitzontal, només amb la imprescindible inclinació perquè l’aigua de pluja no es malgasti i es reculli a les seves cisternes, es muntava amb capes d’alga seca, de carbó esmicolat i d’argila impermeable, sobre bigues de pi o sabina.

Arquitectura amb majúscules, amb la seva estètica funcional i la seva elegant sobrietat; especialment per la seva gran adaptació al medi amb estius calorosos, pluges escasses en primavera i hiverns càlids i humits.

El clima, els recursos, la disposició del territori i la seguretat condicionen la casa pagesa eivissenca. El casament és un conjunt de cases que es van afegint en funció de les necessitats de cada moment. Les cases són bàsicament cúbiques i el conjunt del casament té sempre forma de paral·lelepípede. Poden tenir o no pis de dalt, segons el terreny. Les parets són gruixades amb poques obertures i de poca mida per evitar l'excessiva insolació, essent la casa pagesa fresca a l'estiu. Els terrats també són gruixats, plans i a diferents nivells per tal de recollir l'aigua de la pluja i poder aprofitar-la mitjançant cisternes. El casament s'orienta sempre al sud en les seves obertures per tenir més hores de llum solar.

Els recursos són limitats, de manera que la pedra calcària és un element bàsic en la construcció de les cases pageses. També es fa servir la calç, extreta de les roques calcàries mitjançant forns de calç al bosc. En els sostres es fa servir fusta de savina o de pi per a les bigues, que es recobreixen d'argila, canyes o algues. No se solen fer fonaments.