https://s9.imslp.org/files/imglnks/usimg/5/5c/IMSLP269968-PMLP176555-musicagetutschtu00vird.pdf

Virdung (1511) només mostra un model de traverso, que ell anomena Zwerchpfeiff o Schwegel, amb un diàmetre molt fi: probablement es tracta d'un pifre militar, especialment tocat a les fanfàrries suïsses i alemanyes amb l'acompanyament de timbals i tambors. La flauta travessera utilitzada en aquestes formacions tenia un so fort i sonor a causa del seu diàmetre estret i la seva petita mida. A partir d'aquest instrument, a principis del segle XVI evoluciona cap a flautes amb un diàmetre més ampli i contruïnt-se en múltiples mides, amb un so molt més suau i contingut i, per tant, adequat per a la música de cambra.

https://s9.imslp.org/files/imglnks/usimg/c/ca/IMSLP502292-PMLP604999-agricola_musica_instrumentalis_PPN898236940.pdf

El primer tractat que parla explícitament de la flauta travessera i de com fer-la sonar és el Musica Instrumentalis deudsch (1529) de Martin Agricola. L'autor anomena la flauta travessera amb el nom de schweitzerpfeiff o bé amb el nom de querpfeiff. En cap cas distingeix si hi ha un ús militar o de càmera per aquestes flautes que descrius. En aquesta època sembla ser que encara no es fa distinció entre l'ús militar i l'ús en la música de cambra.

Agricola presenta l'instrument en les tres mides habituals de soprano, tenor i baix, separades per una cinquena l'una de l'altra. En la primera edició del tractat (1529) es reporten les següents notes fonamentals:

• Discantus en Mi2

• Altus - Tenor en La2

• Bassus en Re1

Aquestes entonacions són absolutament improbables, perquè donarien com a resultat instruments (sobretot el baix) d'enormes dimensions: de fet, les notes aportades per Agricola a les taules de posicions de cada instrument sovint s'entenen en un sentit relatiu i no necessàriament s'interpreten literalment.

A la darrera edició (1545) es donen dues taules de posicions per a la biga: una s'anomena "regular" i l'altra "irregular".

                                           regolare    irregolare

Discantus                              La1               Re2

Altus - Tenor                         Re1              Sol1

Bassus                                   Sol                Do1

També en aquest cas ens trobem davant de notes purament indicatives. La comparació amb tractats posteriors porta a la deducció que les flautes descrites per Agricola van ser tallades en les següents entonacions:

• Soprano en La2

• Tenore en Re2

• Basso en Sol1

Segons BORNSTEIN Andrea (1956), Agricola ja senyala en el seu tractat l'extenció de la tessitura de la flauta travessera renaixentista: 3 octaves per una sola flauta d'una sola mida. I aquest tret és el que li donarà una gran avantatge per damunt de la flauta de bec.

Tanmateix, aquestes tres octaves si bé és cert que es poden arribar a fer, en realitat són força impracticables ja que les darreres notes sonen estridents i massa fortes tan pel públic com pel sonador. El mateix Agricola en la darrera edició del 1545 limita l'extensió d'aquestes flautes a 19 notes de l'escala (és a dir, 2 octaves i una 5a). Fins i tot aquesta extensió sembla agoserada segons Jambe de Fer (1556)

Un document datat l'any 1530, procedent precisament de l'arxiu d'Este, 13 en el qual Alfons ordena la compra d'un grup de travesses (font: Luigi Francesco Valdrighi, «Cappelle, concerti e musiche in Casa d'Este», Atti e memorie delle Regie Deputazioni di Storia Patria, serie III, vol. II (Modena 1883), pp. 415-95) :

Appresso vorrei che mi portassino una cassa o sia coppia di flauti alemani che si sonano a mezo el flauto, e non in testa, come si fanno li nostri; ma advertite de torli buoni e che siano compiti de tutte le voci che vi vanno.

Aquest document té un interès extrem en diversos aspectes: en primer lloc, potser no és casualitat que les ordres del duc segueixi tan de prop a l'anunciada per Messisbugo. Es pot plantejar la hipòtesi que l'Alfons, després d'haver escoltat els "traversi" per primera vegada al sopar i d'haver-los apreciat, va decidir comprar-se un consort complet («una cassa o sia coppia»). La novetat de l'instrument es subratlla amb l'especificació feta pel que fa a la tècnica d'insuflació lateral, en contraposició a la de les "nostres" flautes, que demostra com les flautes rectes eren d'ús comú a Itàlia molt abans que les travesseres.

En aquesta font trobem la descripció de diverses formacions instrumentals, entre les quals anomena l'ús de la flauta travessera. Segons Franco Muzzio al llibre Gli strumenti musicali del rinascimento (1987) (https://web.archive.org/web/20070818001039/http://www.musica-antica.info/strumenti/strumenti_paragrafi/4_2.html#testo_12) a partir d'una edició de  Gallico (1978), a les pàgines 110-17 es cita: sonarono quattro flauti alla alemanna.

Jo no he trobat aquesta referència, però sí que s'hi anomena "flauto alla Alemana"

Pel que fa a l'extensió de la flauta renaixentista i sobre les dues octaves i una quinta citades a Agricola en la darrera edició del Musica Instrumentalis deudsch (1545), Jambe de Fer opina que les notes òptimes que es poden tocar amb naturalesa i sense forçar són 15 o 16, i que només la soprano pot arribar fins a 19, tot i que les dues darreres (sol i la) son massa forçades i per tant molt poc usuals en la pràctica flautística:

Pàgina 47: "La fleuste d'alleman contient en soy de 15 a 16 tons bien naturelz, & non par trop contrainctz ny forcez, mais au dessus iusqu'a dixneuf, ilz sont fort cruz, & rudes, pour la vehemence du vent qui y est necessaire, & pour ceste cause sont peu vsitez, mesme les deux derniers qui sont, G sol re ut, & A la mi re, le quatriesme. l'experience vous en rendra plus certain."

A les pàgines 51 i 52 parla de les mides de les flautes i n'anomena només dues (en comparació a les tres que anomena Agricola): la taille (la que fa notes més greus) i la haute-contre (que fa notes més agudes). Segons VERZULLI Luca (1961): FIFFARO DA CAMPO - FIFRE - FELDTPFEIFF - FIFE ovvero IL FLAUTO MILITARE NEL RINASCIMENTO (con cenni alle epoche successive), les correspondències entre Agricola i Jambe de Fer serien:

                                                                                                               AGRICOLA          JAMBE DE FER

                                                                                                               Discantus

                                                                                                               Altus-tenor          Haute contre (dessus) (traverso in re)

                                                                                                                 Bassus                Taille

Podria ser, doncs, que el discantus quedés per un ús (militar, exteriors, ball?) i les altres dues mides per música de cambra? I que per això Jambe de Fer no mencioni el discantus?

Autor que es troba a caball del Renaixement i del Barroc. 

A la seva obra Il Dolcimento, al final del 3r volum ofereix una taula de digitacions per la flauta travessera en re, coincidint amb l'extensió que el seu (suposat) contemporani Praetorius també li dóna. 

En el segon volum també hi ha ricercate per instrument solista sota el títol de Ricercar facile di Flauto: Cornetto: Violino: Traversa: e simili. Tanmateix alguns d'aquests ricercar porten alguna indicació més precisa pel que fa a l'instrument que cal que el soni:

• 1 per Ricercar facile di Flauto: Cornetto: Violino: Traversa: e simili

• 1 per viola bastarda e lauto

• 2 per flauto e ogni altro instrumento

• 2 per cornetto, violino, traversa, e altri instrumenti (e simili)

• 1 per traversa, violino, e altri instrumenti

• 4 per flauto, cornetto, violino, traversa, e simili in bataglia

• 2 per flauto, cornetto, violino, traversa, e simili

• 1 di viola bastarda

Tanmateix segons Andrea Bornstein (1956) a Gli strumenti musicali del rinascimento (https://web.archive.org/web/20070703144353/http://www.musica-antica.info/strumenti/) anomena que hi ha 12 ricercate (jo en contabilitzo 14 en el manuscrit) i diu que en alguns hi tobem la indicació expressa de que estan pensats per la flauta de bec en sol (flauto diritto in sol), i analitza que la gran majoria d'aquestes peces tenen una extensió entre el re3 i el mi5, extensió que dedueix ideal pel traverso tenor, instrument que apareix sovint com a alternatiu per a tocar aquestes peces.

A més a més del "flauto traverso" tenim també el "Schweizerpfeiff" (flauta suïssa) o també coneguda com a "Feldpfeiff" (flauta del camp) que té la seva pròpia digitació i no s'ha de confondre amb el traverso, i que és utilitzada només en les bandes militars. 

En aquest escrit, Praetorius s'exté molt més en el tenor en re, que en el segle XVII estava tenint un rol predominant per sobre de les altres mides. 

Segons Praetorius, les extencions de les tres mides de flauta travessera eren:

• baixa: del sol 2 al sol 4

• tenor: del re 3 al re 5 (i fins al la 5)

• soprano: del la 3 al la 5 

Dins de l'obra l' "Harmonie universelle, contenant la théorie et la pratique de la musique (1636)", en el seu llibre 5è, i a la "proposition IX" (página 241) ens parla de la flauta travessera i del pifre: "Expliquer la figure, l'estendue, & la tablature de la Fluste d'Allemand, & du Fifre"

Entre d'altres coses és interessant alguns aspectes que comenta:

• Els materials: Leur matiere peut estre de prunier, de cerisier & des autres bois qui se percent aysément, mais on choisit ordinairiement du bois d'vne  belle couleur, & qui reçoit vn beau poly, afin que la beauté accompagne la bonté de l'instrument, & que les yeux soient en quelque façon participans du plaisir de l'oreille: on les fait ordinairement de buis; elles sont aussi fort bonnes de chrystal, ou de verre & d'ebene. (llibre 5è, i a la "proposition IX" (página 241) )