POESIA

«...utilitzant generalment versos mesurats, ben mesurats, desplega la seva filosofia del viure des del primer poema, “Avís als navegants”, fins al darrer, “Distància total”, tot i que, com veurem, amb una sàvia i suggestiva contradicció. [...] I serà aquesta benaurada contradicció, joc de vent, de mar i de cant (“Tonada de tres elements”), de què en Pere traurà un humà i personal llibre de poemes...» Francesc Casasnovas, Latitud 39, 3 (maig-juny, 1981).

«A tot el recull, sobretot a la primera part –Llibre de la selva– i també a la quarta –Joc de copinyes–, la reflexió sobre el paper de la poesia i el poeta [...] en l’entorn “selvàtic”, agressiu, que li ha correspost viure, és constant, d’una manera indirecta a vegades. [...] I, quins elements caracteritzen el poeta? Molts són els que ja caracteritzaven l’home-persona dels primers llibres, quan hi apareixia: víctima de la insolidaritat, insignificant, impotent, d’existència absurda, sobrer, ineficaç i desconcertat.» Joan Melià, “Pròleg” a Llibre de la selva i altres poemes.

 «Pere Rosselló s’ha agradat sempre de la feina reposada i ben feta i barra el pas a tot espurneig d’improvisació genialoide. Per això la seva poètica és més densa que brillant, més insinuant que no pas engrescadora, més meditada i sàvia que no pas allò que deien “inspirada”. D’una bellesa, doncs –i tota poesia és, al capdavall, bellesa–, difícil i perfecta.» Josep M. Llompart, “Pròleg” a L’hort de la lluna.

«Aquest llibre de Pere Rosselló, de lectura no fàcil, té, així mateix una clau de volta: la realitat es confon amb la poesia, una poesia feta realitat, una realitat transfigurada per la poesia. Tot això, reflectit en l’estètica, l’esforç ingent de l’home sensible que ha de menester recompondre el món, donar-li nom, per transmetre als altres “el punt i el contrapunt” que l’envolta.» Gabriel Seguí, Los cuadernos de Baleares, 15 de maig de 1988.

«Els trenta-cinc poemes del llibre ­­­­­­–trenta-quatre més una postil·la–  són pura química existencial. La nit i la llum, el no-res i l’ésser, l’oblit i el record. En realitat, perfectament reductibles a dues cares (mort i vida) d’una sola moneda: l’ésser humà. A El temps llençat al pou torna a aparèixer tota la seva èpica. La poesia com a recurs per dimensionar la nostra indefensió. Per dimensionar-la, i no per desmentir-la.» Antoni Vidal Ferrando, fragment del pròleg al llibre.

«També hem de celebrar, certament, que, després de setze anys de silenci, Pere Rosselló Bover ens faci arribar de nou la seva veu exigent, rigorosa i exigent, tal com ens recorda Antoni Vidal Ferrando en el seu pròleg, en el qual el discurs poètic d'El temps llençat al pou és comparat amb l'atmosfera punyent de l'obra del pintor americà Edward Hopper, en una comparança que al principi pot semblar una mica estranya i agosarada però que després d'haver llegit els 35 poemes (34 poemes i una postil·la) un ha d'admetre que fa paret i que, per tant, està justificada, és eficaç com una metàfora intuïtivament descriptiva d'una poesia que és difícil de definir per la seva originalitat, sense possible parangó dins la nostra literatura. / Per tal d'encoratjar-ne la lectura, exposaré breument quins són els caràcters principals de la nova escriptura del nostre poeta, ja que El temps llençat al pou no és exactament cap continuació de Llibre de la selva i altres poemes i de L'hort de la lluna. Perquè ara la preocupació formal és una altra: la de despullar-se, la de produir un text amb la mínima corporeïtat possible, la de reduir el text al mínim...» Bartomeu Fiol, “El repte d’El temps llençat al pou”, Balears, 3 d’agost de 2004.   

«...aconsegueix una cosa difícil: objectivar fins a un cert punt la subjectivitat dels seus estats d’ànim, un fet que dóna versemblança al pessimisme dels seus versos. / –Dels millors dins un any de bona collita, amb les darreres publicacions de Vidal Ferrando i Ponç Pons.» Jaume Pomar, “El darrer poemari de Pere Rosselló”, Balears, 19 d’agost del 2004.

«Enfront de la improvisació, una metzina que abunda excessivament en el gremi dels lírics, la maduració lenta, la revisió acurada, la depuració nascuda de l’autoexigència. I el resultat final és un aplec format per trenta-cinc poemes que realment transmeten la sensació de ser les peces ben tallades d’un orfebre que domina a fons una determinada tradició –en aquest cas seria la del simbolisme i les seves derivacions– i, a la vegada, hi sap incrustar, dins aquesta tradició, les pròpies convulsions vivencials. Ens trobam davant un llibre molt unitari, tant pel fet que hi ha un tema dominant que és present a gairebé tots els textos, com per l’existència d’un mateix to expressiu, subtil i intens, com també per la presència combinada de tan sols quatre tipus de models formals.» Damià Pons i Pons, “Pere Rosselló, un home de lletres polifacètic”, Última Hora, 18 de setembre de 2004.

« El temps llençat al pou destaca, a més, per la forma. És estrany, avui dia, trobar un llibre tan rodó. Rosselló Bover empra amb intenció l'hexasíl·lab, la prosa poètica, el decasíl·lab, i introdueix una sèrie de poemes de tres versos que sempre en tenen dotze, llevat d'un poema que en té setze. Són epigrames de to aforístic en què descansa la intensitat del llibre. La prosa, en canvi, li serveix per abandonar la cotilla i donar sortida als elements més onírics de la seva obra. L'empra com Foix. Això no obstant, si hi ha una referència clara en aquest volum és la d'Espriu, cosa que és realment una novetat (i una notícia) en la poesia catalana actual, ja que el poeta d'Arenys deu ser al fons del calaix de crítics, autors i editors. Ningú se'n recorda. És bo, doncs, que un estudiós com Rosselló Bover el recuperi per al seu vessant líric. A més, no se n'amaga (com fan d'altres) i posa tres versos de Cementiri de Sinera a l'encapçalament de la postil·la. Un volum que, amb el Llibre de Sinera, es pot llegir alternativament amb El temps llençat al pou.» Andreu Gomila, “La buidor de l’altre”, Avui, 16 de desembre de 2004. 

« L’elegància de la forma esdevé a El temps llençat al pou la més profunda ètica. No es poden dir les coses barroerament, en poesia. Tampoc, però, no es poden dir enfilalls de paraules amb l’únic objectiu de treure’n sonoritat. És l’equilibri imprescindible entre allò que en diríem fons i forma que, quan hi ha qualitat, es bescanvien de lloc sense que el lector s’adoni. [...]Pere Rosselló va dedicar aquest llibre al record del seu pare i crec que aquesta és la fita inicial. La recerca del temps i les relacions, la memòria d’allò que va existir i ja no hi és, o s’ha transformat, la por a enfrontar-nos a la vida i la consciència que tot és passat, o no és. Trenta-cinc poemes breus, pinzellades de vida comprimida en síl·labes adaptades a diferents mètriques, de vegades sense mètrica i amb prosa pura. Un dels millors llibres de poemes de l’any.» Bernat Nadal, “Esclau dels sentiments. La maduresa del poeta”, Lluc, 842 (novembre-desembre, 2004).

«En aquest sentit, l’autor es mostra absolutament atent a la forma, arreu d’un corpus poètic que combina diversos registres i llenguatges. Sempre, emperò, forma, llenguatge i imatges obeeixen a un mateix objectiu: manifestar amb desencís el contrasentit d’una existència abocada a consumir els dies i a enyorar el que fou o no fou, tant és. Perquè és aquest desencís, aquesta decepció, l’únic que pot acompanyar-nos en el camí de la plena vivència d’ésser. I és només així, assumint aquest contrasentit, que s’aconseguirà fixar instants més enllà de la pèrdua, del record.»  Carme Castells, “Temps era temps”. L’espira, 2005.