Mostra de poesia
Antologia
1
L'arbre està escrit en signes
de sonoritat metàl·lica.
Reposa sobre la terra
cansada, morta, esporàdica...
L'oratge i la flor s'uneixen
a l'escena d'antesala.
Les muntanyes ornamenten
un foc que les animava.
Sol, l'arbre lluita i fort
una batalla acabada,
mentre en el vent agonitza...
la flor, taquigrafiada.
1974
5
La flor tancada
fora la gàbia,
mentre l'ocell
creix en el test.
1974-76
22
Un dia els poetes se suïcidaren.
(No era una Ordre Superior).
Un dia els seus cossos romangueren
eternament condemnats,
amarats del verí dels altres
o penjats com a pèndols.
Ningú no se'n temé. Tot seguí igual.
Milions de cadàvers poblaren la terra!
Sols els corbs s'acostaren als místics
per aprofitar els ossos inútils.
Alguns ho celebraren amb xampany.
Altres seguiren el camí dels negocis.
I molts... ni se n'adonaren.
No havia passat res.
Quedaven muntanyes de carn cremada.
Un dia els poetes se suïcidaren.
Com a flors adornaren les ciutats mortes.
Tot seguí igual. Ningú no se'n temé.
I els corbs aprofitaren els ossos.
Sols en quedaren paraules.
1976
Aplec de distàncies
AVÍS ALS NAVEGANTS
Caldria no girar mai
el rumb de la vida
ni comptar el ritme del far.
Sols si us deixau endur
pel camí de les ones
i no us asseis al fons submarí,
tindreu els tresors dels amors
senzills: un déu casolà
que us rentarà la roba,
i una dona primeta
que us farà alguns fills.
LES PARAULES
Algun demà s'obriran les grans paraules.
(Aquestes no: unes altres).
Seran de raïm, de festa, d'aurora...
―les roses, fins i tot,
tendran nom de més bellesa―.
S'alçaran altíssimes
en els miralls de casa,
com altars magnífics
on ballarà l'home.
ELEGIA D'AGULLES
Àtoms de dolor, petites coses
que amb el vostre ferir
em fermau a la terra,
em feis esser part d'ella,
com ho són en els arbres
les arrels.
No em deixeu mai
lliure a l'oratge, als núvols...
que no hi ha res en ells
que sigui vera: sols el buit,
la il·lusió
de la llum entre les fulles.
Deixau-me ser dolor, ser terra
per a no esser debades,
per a esser aquí,
talment
com són els arbres.
ORACIONETA D'UN POETA ABANS D'ACOMIADAR-SE
No faràs més poemes incòmodes
abans d'adormir-te.
Ni vessaràs l'odi fresc
de la teva existència difusa,
si no saps on posar-lo.
Pagaràs perquè estàs cansat
de no creure,
de buidar-te en la fosca,
i no escriure
no et costa tant con no viure.
Llibre de la selva i altres poemes
LA LLEI DE LA JUNGLA
Si em neg en un vas d'aigua
o em perd en la boscúria,
no vindram hipopòtams
ni ximpanzés de goma
a salvar-me de la mort.
Els caragols banyuts,
aliens, d'altre món,
seguiran fent carreres
si m'ofec en eixa selva
d'homes i mots estranys.
CANT DELS ELEFANTS
Balenes d'estepa,
elefants naïfs,
ompliu de raresa
la casa de feres.
Per bons us exploten
els indis mesquins.
De fers caçadors
anglesos, fugiu!
Joguines d'estopa,
estàtues de gris,
no sempre el peix gran
es menja el petit.
XVI
La jungla s'ha sembrat
de signes. Prohibits
colors, olors i formes
conformen un nou bosc.
L'espai total coneix
els límits simulats.
Sols vers són els salvatges,
confosos homes-bèsties,
nadius en dues selves,
perduts entre dos mons.
JOC DE COPINYES
VIII
¿Qui em té fermat en pau de submarí,
com un colom al vol de l'aire esclau?
¿Qui m'ha tancat en tan pobre palau
o m'ha donat besada d'escorpí?
Com geni mag, que és pres en l'alambí,
no sé en el vers --sageta de babau--
dir què vull dir: ma boca com un trau
―travada està― qualcú me la cosí.
I els pensaments pasturen lliurement
en vall absent, talment un negre anyell
escapolit del ca, de cent en cent.
Soliu, escolt concerts d'orfe siurell
tocats davant un somni sense esment,
un fosc desig d'idíl·lic passerell.
L’hort de la lluna
V
Els fruits madurs són capses de sorpreses.
Un gra pot ser un ou d'estruç nocturn
i, del raïm, eixir-ne mil coloms;
són velles fonts, paranys de suïcides,
per descobrir la mar enmig de l'hort.
D'arbres penjats, planetes que contemplen
el sòl fet cel, la nit horitzontal.
S'amaga al fons un univers petit,
també interí l'exèrcit sanguinari
d'un líquid bosc espera dins l'esfera.
XIII
Marceix la llum jardins del pleniluni:
els contrallums oculten la bellesa
pintada al fons d'un llenç de mil colors
o al cul de l'ull del més grotesc pintor.
Clivella el sol el laberint d'accents
movent les mans, els arbres del silenci:
l'últim adéu al somni de les fulles.
Ombres i flashs assagen panorames,
bells decorats del drama de la nit.
Quadrilàter-Din A4: assaltes el no-res a cops de mot. La sang escriu arreu batzacs de l'enemic: empremtes fetes noms entre el cordam de la raó i mormes que provenen de la fosca. Nit i claror. Al capdavall, els raigs de tu dibuixen el camí espars de tots els mals, el laberint d'esquitxos que et porta a un cantó on ets estès, talment un vers final, KO.
El temps llençat al pou
1
CALDRÀ ignorar que en la ciutat nocturna
només habiten els éssers feliços,
els que han deixat a casa aquell corcó
que tot el dia els rosegava els ossos
i, matemàtics, s’han lliurat al ritme
extern del ball, d’una conversa tènue
o a la bellesa de la nova llum.
D’esma, demà, llurs membres ensopits
retrobaran el buit d’haver viscut
màgics moments de falsos plenilunis.
3
CORRIA tant! Frisava
d’esser un altre.
Dormia
despert en la ignorància
de mirar com es colguen,
un per un, tots els llums.
L’atreia l’espectacle
de fer-se alt, de ser
un déu definitiu.
No ho sabia ningú
i ningú no li deia
que ja, rere el primer
revolt, veien la mar.
Callaven. Atenyia,
lenta-
ment,
el fosc eco
dels timbals de la nit.
22
ÉS a casa,
l’enemic:
a l’alcova
de la sang.
31
D’AQUELLES nits de passejar amb el pare i aquell ca blanc amb coa d’ensaïmada, que s’arraulia als peus de l’àvia, l’allunyen ja més de trenta anys. Dels tres, no en queda cap. Solars amb grills i dragons màgics són ara cases vulgars amb cotxes amuntegats. Sols ell és el mateix (i tampoc no és cert): éssers i llocs han canviat per sempre. Però tot viu encara en els seus ulls, mentre s’apaga a poc a poc com els records.