Embedded Files
1.1- El franquisme un règim feixista
1.1.1 El fonaments del franquisme
Acabada la Guerra Civil, Franco va consolidar la seva dictadura personal i va establir un règim polític, que sense gaires canvis, es va mantenir fins el 1975. En realitat aquesta dictadura va començar a finals de 1936 quan els militars insurrectes li van donar la direcció de l'Estat. Un Estat que estava per construir i que tenia com objectiu clau en aquell moment guanyar la guerra. El dia 1 d'abril acabada la guerra s'obria una nova etapa política marcada per un Estat amb tots els trets característics d'un règim feixista que a més es va confirmar declarant la seva volutant d'integrar-se al nou ordre europeu liderat per Alemanya. Com en els països feixistes el lideratge del dictador, caudillo, era indiscutible i qualsevol càrrec de l'Estat li havia de jurar fidelitat. Franco era alhora cap d'estat, cap de govern, cap de l'únic partit polític permès i generalíssim dels exèrcits.
Les característiques polítiques que definien el nou Estat es podrien resumir així:
Innexistència de partits polítics( a excepció de FET y JONS). Existència del Partit Únic.
Concentració personal del poder
Potestat legislativa del cap de l'Estat. Podia dictar lleis sense cap més requisit que la deliberació del govern el qual és nomenat i presidit pel propi dictador. Aquesta facultat Franco la va mantenir de manera vitalícia. Aquest sistema implicava que s'havia eliminat la divisió de poders. Tots els poders eren concentrats en la seva persona i l'executiu era el que predominava. A partir del 1942 es crearan las “Cortes Españolas” amb poquíssimes atribucions ja que es limitaven a aprovar les lleis i tots els diputats eren fidels al règim.
Manca de Constitució. De fet hi haurà en el seu lloc un conjunt de normes , “Leyes fundamentales” promulgades al llarg de tres dècades i que possibilitaven adaptar l'Estat a les necessitats de cada moment. Aquest fet donava un pes molt important al dictador el qual segons el seu criteri podia adaptar el règim al que més li convenia en cada moment.
1.1.2. El suport social del règim
Des del punt de vista social, el franquisme va tenir des del primer moment el suport de tots els sectors conservadors de la societat espanyola. Es tractava de tots aquells grups que havien donat suport al cop d'estat militar el 1936 i que s'havien oposat a totes les reformes que la República havia intentat implantar. Es tractava de propietaris rurals, empresaris, industrials, financers, alta burgesia administrativa, l'exèrcit que havia tingut un paper clau en tot el procés i evidentment l'Església. Cal dir que també li va donar suport sectors socials menys elitistes constituïts per la petita burgesia provinciana i una part del camperolat en especial a la zona del centre i nord del país.
1.1.3. El paper de l'Església Catòlica
Des del primer moment va ser molt important el suport incondicional que va donar l'Església al règim. Durant la guerra ja s'havia identificat totalment amb el bàndol franquista amb fets tan destacats com la Carta pastoral col·lectiva signada per la majoria de bisbes a favor dels militars rebels. Un cop acabada la guerra el suport va ser total. L'Estat va declarar la religió catòlica com a única oficial. L'Església es va fer omnipresent i participava en tots els àmbits de la vida social i cultural legitimant ideològicament el règim.
En un primer moment es va posar en pràctica la reconstrucció d'edificis religiosos destruïts durant la guerra. A més els matrimonis havien de ser necessàriament catòlics, el divorci es va prohibir i l'Església va començar a multiplicar els actes fora dels temples. En definitiva es tractava de recristianitzar la societat. També era important la participació dels religiosos en el procés repressiu dels dissidents . Els informes dels capellans podien ser decisius a favor o en contra dels sospitosos d'activitats contràries al règim, i fins i tot el presos polítics havien de superar un examen de religió per ser excarcerats.
La relació tan important entre poder polític i Església va donar lloc a la doctrina del nacionalcatolicisme. Aquest és el nom que té la doctrina que identifica els objectius de l'Església catòlica amb el règim franquista. Segons aquesta doctrina , la religió catòlica era l'única manera possible d'entendre la vida política tradicional espanyola. Aquesta concepció afectava també la vida social i moral dels individus. L'estat sufragava les activitats eclesiàstiques i va cedir a l'Església un gran protagonismeen l'ensenyament. L'ensenyament de la religió catòlica es va fer obligatòria en totes les escoles públiques o privades. D'altra banda, molts bisbes prenien part en la política oficial i participen en diversos organismes, com ara les Cortes. D'aquesta manera des del seu mateix orígen el nou Estat es va constituir com una fusió entre l'autèntica tradició espanyola, monàrquica i catòlica, amb un nou estil feixista sota el control d'un líder carismàtic com era el general Franco. Aquesta barreja és el que dona al franquisme la seva particularitat. L'Exèrcit, la Falange i l'Església van ser les tres grans burocràcies que van dominar la vida econòmica, política, social i moral del país.
Un dels moments de més evidència de la unió entre Estat i Església es va produir el 1952 quan a Barcelona es va celebrar el Congrés Eucarístic Internacional, que va ser una autèntica demostració de força de l'Església.
La col.laboració es va concretar el 1953 quan es va signar el concordat entre Espanya i la Santa Seu. El text regulava les relacions entre Espanya i el Vaticà i definitivament posava de manifest la situació de privilegi de l'Església. L'Estat es comprometia a finançar les activitats de l'Església, a canvi Franco podia participar en la tria dels bisbes mitjançant l'anomenat dret de presentació.
1.1.4. Un estat repressiu
La dictadura franquista és el resultat d'una victòria militar després de tres anys de guerra. Acabat el conflicte. El nou règim desencadena una repressió duríssima que té com a finalitat eliminar tot tipus de resistència o de dissidència . El seu objectiu era sometre els derrotats i aniquilar tota discrepància. Depuracions, judicis sumaríssims, execucions i camps de treball forçat.
El règim tampoc no va tolerar cap mínima llibertat d'expressió. Tots els partits, associacions, sindicats etc van ser prohibits i perseguits. Els més perseguits van ser els republicans, els comunistes, els socialistes, els anarquistes i els anomenats “separatistas”, és a dir qualsevol nacionalista català o basc que defensens les llengües o la cultura pròpia.
El 1939 es va promulgar la Ley de Responsabilidades Políticas, que deixava fora de la legalitat totes les persones que havien participat en activitats polítiques de partits i institucions democràtiques en l'etapa republicana. És a dir que es declaraven il·legals activitats que en el moment que es feien eren totalment legals. Amb aquesta legislació, la dictadura va jutjar persones per la jurisdicció militar, en judicis sumaríssims. Aquestes persones podien ser acusades de rebel·lió militar, quan l'únic que havien fet era justament, defensar la legalitat republicana. Per aquest procediment van ser afusellades per motius polítics unes 30.000 persones. I moltíssimes més (250.000 l'any 1939) van ser tancades en camps de treball i a les presons.
També en el món laboral es va imposar la repressió, de manera que entre els funcionaris i les grans empreses es van fer depuracions dels treballadors que havien de demostrar l'adehsió al règim si no volien perdre el treball. ( Tot i que els historiadors encara estan contrastant dades per concretar xifres, es pot afirmar que entre 1936 i 1943 van haver unes 150.000 víctimes en actes de represàlia, camps de concentració, treballs forçats i presons.)
Per perseguir les activitats que fossin posteriors a la guerra es va promulgar la ley de Represión de la Masonería y el Comunismo.
La repressió va afectar a tots els àmbits de la vida de les persones. El règim va afavorir les denúncies entre veïns o companys de feina. D'aquesta manera s'instal·lava un règim de terror. Els qui estaven amenaçats per la repressió havien de buscar avals de persones ben vistes pel règim per tal de poder-se salvar o esmorteir les condemnes. D'aquesta manera les bones relacions personals es barrejaven amb la polítca i podien arribar a salvar la vida d'una persona.
La dura repressió que va durar molt més enllà del temps de guerra, només té sentit si s'entén que l'objectiu era eliminar qualsevol resta del que es va conèixer com l'anti-Espanya., ni res que pugués recordar l'etapa republicana. Exemple d'aquesta brutal repressió són les morts després de la guerra ( un exemple és la mort el 1948 de 22 miners a Astúries, acusats de “rojos”. Els miners van ser tirats al Pozo de Fumeres i rematats en el forat amb bombes de ma`. Els fets van provocar la protesta del govern britànic pressionat per la secció minera de Trade Unions).
Tenir present també la gran quantitat de fosses comuns, o les tàpies dels cementiris que van ser llocs on s'afusellava la gent. ( entre maig del 1939 i el 4 febrer de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid van ser afuselades més de 2.600 persones)
Una menció a part hauria de tenir la repressió sobre les dones que a més ha estat silenciada durant molt temps. La presó de les Ventas de Madrid que va ser disenyada per unes 500 persones va arribar a tenir 6000 presoneres. Record important va ser l'afusellament de les anomenades Trece Rosas el 5 d'agost del 1939. Eren joves simpatitzants dels partits comunista i socialista i algunes menors d'edat. Moltes de les dones van ser represaliades només pel fet de ser filles o mares de republicans. En molts casos si aquestes dones tenien nens petits, se'ls hi van prendre.
D'aquesta manera amb una repressió brutal, la societat espanyola va ser totalment controlada. Cal tenir present que també els mitjans de comunicació estaven totalment controlats. La ràdio, la premsa estaven directament controlats per l'Estat o el Movimiento i lligats a una estreta censura recollida en la Ley de Prensa de l'abril de 1938 i que es va mantenir fins el 1966.
1.1.5.. La legislació franquista
El 1938 es va aprovar el Fuero del Trabajo i la Ley de Presna. El 1942 es fa la Ley Constitutiva de las Cortes. El 1945 la Ley de Referendum Nacional i el Fuero de los Españoles. Aquesta darrera llei, era un document que recollia els drets que teòricament tenien els espanyols, però els quals estaven sempre limitats a l'obediència i als principis ideològics dels qui manaven. El Fuero establia que l'Estat era catòlic i regulava drets i deures com la reunió, associació i expressió, que quedaven sotmesos a la discrecionalitat de les autoritats que en cada moment decidien els límits a aquests drets teòrics. A més el Fuero imposava unes obligacions als espanyols entre les quals hi havia la lleialtat al cap de l'Estat.
L'any 1947 les Cortes van aprovar la Ley de Sucesión a la jefatura del Estado. Aquesta llei definia Espanya com un “Estat catòlic, social i representatiu” que es constituïa en regne. Otorgava a Franco el poder vitalici i deixava a les seves mans el nomenament del successor que ho seria a títol de rei. La llei creava dues noves institucions : El Consejo de Regencia, encarregat de facilitar la sucessió en cas de mort de Franco i el Consejo del reino que tenia una funció consultiva pel cap de l'Estat. Aquesta llei es va sometre a referendum el juliol del mateix any. La consulta va ser totalment manipulada pel poder.
Anys més tard el 1958, es va aprovar una altra norma important, La ley de principios Fundamentales del Movimiento Nacional,que ratificava les bases del règim, establia que la participació en la política passava per la família, el municipi , el sindicat i establia que aquests principis eren permanents i inalterables.
1.1.6. El règim de Franco i el context internacional.
Entre el 1939 i el 1942 la dictadura es va manifestar molt propera als règims totalitaris de l'Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. Si bé en un primer moment Espanya s'havia manifestat neutral davant la guerra, el 1940 es declara país “no beligerant” , qualificatiu que volia dir que malgrat no entrar a la guerra tenia clares preferències per les potències de L'Eix. La major part de la prensa es va declarar germanòfila , els espies italians i alemanys van actuar amb total lliberat a Espanya. El govern va donar totes les facilitats per al proveïment als ports espanyols dels submarins alemanys. Els primers mesos quan semblava que la guerra es guanyava , Espanya va estar disposada a entrar-hi, però demanava una immensa quantitat d'armament i aliments , així com Gibraltar i importants guanys territorials al nord d'Àfrica en perjudici de França. Aquestes reivindicacions van ser considerades exagerades per part d'Alemanya i no les va acceptar. El 23 d'octubre de 1940 Franco i Hitler van fer una entrevista a Hendaia. En realitat els alemanys estaven molt poc interessats en l'entrada d'Espanya a la guerra perquè estava en una situació de ruïna econòmica i més aviat podia ser un destorb
El febrer de 1941 Franco es va trobar amb Mussolini a Itàlia, però tampoc no es concretà l'entrada d'Espanya a la guerra.
Amb l'atac d'Alemanya a la Unió Soviètica (juny 1941)el regim franquista es decidí a enviar, en suport a Alemanya un cos de voluntaris. La División Azul, format per 18.000 homes que actuaren en el front de leningrad i van sofrir uns 5.000 morts així com centenars de presoners.
Cap el 1943 el curs de la guerra va canviar molt i es va decanatar del cantó dels aliats i contra els potències de l'Eix. Franco, aleshores va canviar de posició i de nou es va posicionar per la neutralitat i va intentar desmarcar-se del feixisme. Va retirar la major part dels efectius de la División Azul. No obstant durant força temps va continuar suministrant minerals a Alemanya.
1.1.7 De l'aïllament al reconeixement internacional
La victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial va posar en dubte la continuïtat del règim de Franco. Els republicans a l' exili va pressionar els països democràtics i les instàncies internacionals perquè derroquessin Franco. El 1945 es va crear l'ONU i en aquest organisme es van concentrar els debats sobre el reconeixement o no del règim franquista. Espanya no va ser admesa a les Nacions Unides, a més el febrer del 1946 l'Assemblea de l'ONU va aprovar una resolució que condemnava el règim i al final del mateix any, va recomenar que es retiressin els ambaixadors que representaven els estats estrangers a Madrid. D'aquesta manera el règim franquista quedava aïllat políticament i només va rebre el suport d'alguns països com Argentina. A més el 1948 el govern nord-americà el va excloure del Pla Marshall.
Semblava que l'aïllament podia fer caure el règim , però les circumstàncies de la política internacional van canviar i en van afavorir la continuïtat. Efectivament un fet exterior, la Guerra freda va fer canviar la situació i va enfortir el règim. Els americans interessats en un front comú contra el comunisme van replantejar la seva relació amb la dictadura de Franco. L'anticomunisme de Franco va afavorir el reconixement internacional del règim. Els nous suports van facilitar que el 1950 l'ONU anul·lés la condemna al règim. Poc a poc van tornar els ambaixadors a Madrid . Espanya ingressa en els organismes internacionals (Organització Mundial de la Salut, UNESCO..)
Les relacions amb l'Església catòlica van tenir una importància especial. L'any 1952 es fa a Barcelona el Congrés Eucarístic, amb una important participació popular. El 1953 es signa el Concordat confirmant-se així al confessionalitat catòlica de l'Estat. Aquest Concordat va estar en vigor fins la Constitució de 1978.
El 1953 el règim va aconseguir un èxit diplomàtic definitiu, amb la signatura d'un acord de cooperació econòmica i militar amb els EEUU conegut com el Pacte de Madrid. Amb aquest acord els EEUU van aconseguir unes grans facilitats militars en el territori espanyol (bases militars de Torrejón, Saragossa i Rota). En aquestes bases els americans, tot i ser de soberania compartida, podien de fet decidir unilateralment utilitzar-les per tot allò que consideraven necessari. Els EEUU es comprometien també a renovar l'obsolet material de l'exèrcit espanyol i un important ajut econòmic.
Finalment el 1955 Espanya va ser admesa a l' ONU , amb la qual cosa el règim franquista va obtenir el reconeixement internacional. Aquest fet es va consolidar quan a finals de 1959, el president nord-americà Eisenhower visità oficialment Espanya i tractà públicament el règim franquista com un aliat incondicio
1.2.- L'oposició al règim: exili i resistència
La construcció de l´Estat repressiu va començar ja el 1936. Per aquest motiu a mesura que l'exèrcit franquista avançava molts republicans van marxar a l'exili. Aquest era l'únic camí d'escapar de la repressió franquista.
1.2.1. L'Exili
La majoria d'exiliats van passar la frontera amb França els primers mesos de 1939. es calcula que unes 350.000 persones van entrar a França on van ser internades en caps de concentració en unes condicions extremadament dures. Entre els exiliats hi havia soldats, gent de partits republicans, socialistes o comunistes, familiars que tenien por també a les repressàlies, liders polítics i sindicals i un gran nombre d'intel·lectuals. Alguns noms destacats són Manuel Azaña i el seu govern, el president de la Generalitat Lluís Companys, i el president del govern basc, José Antonio Aguirre. Entre els artistes i intel·lectuals podem destacat Pablo Picasso, Pau Casals, Antonio Machado i Claudio Sánchez Albornoz entre molts altres.
La situació dels exiliats a França es va veure agreujada quan el 1940, França va ser ocupada per l'exèrcit alemany. Aleshores un considerable nombre de refugiats espanyols van ingressar a la resistència francesa, on continuaren la lluita contra el feixisme i participaren activament en l'alliberament de França. Els qui van caure presoners dels nazis van seguir la sort dels resistents francesos i van anar a parar a camps de concentració com Dachau, Treblinka, Gusen, Mauthausen o Ravensbrück on només hi van anar parar dones (Cas de la Neus Català). A Mathausen hi van morir 7.000 republicans catalans i espanyols sotemsos a tota mena de tortures i treballs forçats que es combinaven amb unes duríssimes condicions de vida.
Alguns exiliats van poder trobar també refugi a Mèxic, Argentina, Venezuela etc. D'altres, els menys compromesos, van decidir tornar a Espanya a començaments dels anys quaranta, tot i que en arribar, molt sovint van haver de fer front a mesures repressives i fins i tot a penes de presó.
1.2.2. La política a l'exili
Els polítics a l'exili van viure importants discrepàncies i tensions que van suposar una important divisió de les forces que havien fet la guerra en el bàndol republica. D'altra banda tothom esperava que Franco no tardaria a caure del poder especialment després de la derrota dels països de l'eix a la guerra. Les forces republicanes, un cop acabada la guerra, van reconstruir les institucions a l'exili. El govern republicà presidit per José Giral, va agafar un cert protagonisme així com també el president Lluís Companys i el president del País Basc. Les Corts republicanes es van reunir a l'exili a Mèxic el 1945. Tots aquests moviments tenien com objectiu pressionar els governs democràtics europeus i les instàncies internacionals per tal de posar fi al govern de Franco.
A l'exili també s'hi trobaven grups polítics que no eren republicans. Destacar sectors monàrquics que no havien lluitat contra Franco durant la guerra, però que ara un cop acabada volien acabar amb la dictadura per instaurar una monarquia constitucional. Un cop mort Alfonso XIII l'heureu legítim era el seu fill Juan de Borbón. El 1945, Juan de Borbón va donar a conèixer el Manifest de Lausana en qual proposava com a única garantia de pau i reconciliació la recuperació de la monarquia.
Finalment el 1948 un acord entre Franco i Juan de Borbón va permetre que el seu fill, Joan Carles, pogués cursar estudis a Espanya. No obstant les tensions entre Juan de Borbón i Franco es van mantenir fins el final de la dictadura.
1.2.3.La resistència
El fort control i la repressió que va exercir el règim sobre la societat va fer molt difícil poder estructurar cap xarxa de resistència. De totes manerres, molt a poc a poc es va anar mantenint alguna activitat contra el règim Els nuclis comunistes i anarquistes van ser els més constants en refer les seves organitzacions que evidentment eren clandestines.
A partir de 1955 la major part de forces d'oposició van experimentar una forta divisió entre els dirigents a l'exterior (exiliats) i els nuclis de l'interior. De totes les forces la més ben organitzada va ser el PCE.
També el moviment obrer es va veure aturat per la forta repressió. Els sindicats eren il·legals i els seus liders estaven a la presó a l'exili. El règim va imposar una organització sindical única i obligatòria de caracter vertical, en el qual s'integraven obrers, empresaris i membres del movimiento. En aquestes condicions lògicament el moviment obrer va quedar paralitzat. Tot i així algunes vagues van esclatar i van posar de manifest el descontentament d'amplis sectors de la classe obrera.
L'any 1947 Bilbao va ser l'escenari d'un important moviment vaguista. Més important va ser la mobilització popular que es va produir a Barcelona l'any 1951. (Vaga dels tramvies). També hi va haver vagues al País Basc i Navarra.
El 1956 per primera vegada el moviment estudiantil antifalangista va sortir al carrer i va protagonitzar importants aldarulls. Aquest mateix anys es van repetir les vagues al País Basc, Navarra i Catalunya. El 1957 les vagues van passar a Astúries.
La guerrilla.
L'acabament de la guerra l'1 d'abril de 1939 no va suposar el final total del conflicte ja que molts llocs d'Espanya, allà on especialment les condicions geogràfiques o permetien van continuar existint les guerrilles. Aquestes partides conegudes com els maquis, eren d'orientació ideològica diversa (socialistes, comunistes, anarquistes) i van fer diferents intervencions com atemptats, enfrontaments amb les forces armades, atracaments, segrestos etc. Van ser combatuts per la Guràrdia Civil i inclús per l'exèrcit-
El final de la II Guerra Mundial va reactivar l'actuació dels maquis. El cas més important es va viure l'octubre de 1944 quan unes partides comunistes ben armades i disciplinades, que els anys anterios havien lluitat contra les tropes alemanyes al sud de França van envair la Vall d'Aran.
Tot i que aquesta acció va fracassar, la guerrila va incrementar les actuacions. No obstant a partir de 1947 la seva activitat va disminuir. En definitiva ni les gestions diplomàtiques dels exiliats davant les instàncies internacionals, ni l'activitat guerrillera a l'interior ni l'activitat clandestina no van ser suficients per fer caure el règim. L'inici de la guerra freda va frustrar les esperances de l'oposició i va enfortir el règim franquista.
1.3.- L'autarquia i les condicions de vida
El 1939 el territori espanyol estava destrosat com a conseqüència de la Guerra Civil. La incidència del conflicte sobre la població va ser molt negativa. Als morts cal afegir-hi totes les persones que es van exiliar i el elevadíssim nombre de dentinguts . S'havien de reconstruir infraestructures bàsiques i posar en marxa tota la producció.
Per recuperar aquesta situació Franco va posar en marxa una política econòmica basada en l'autarquia i l'intervencionisme econòmic de l'Estat.
L'objectiu és que Espanya es convertís en un país autosuficient amb matèria econòmica amb el desenvolupament dels diferents sectors de producció i així el volum d' importacions agrícoles i industrials fos el mínim. Cal dir que aquests anys de postguerra el creixement serà nul. L'estancament de l'economia els anys quaranta no tindrà cap referent en tot Europa on la recuperació de la II Guerra Mundial va ser molt més ràpida.
La política autàrquica responia a la visió ultra conservadora que anava en benefici només d'unes minories selectes. Cal tenir present que amb la voluntat també de desfer tot el que havia fet la República en el terreny econòmic i molt especialment en relació a la reforma agrària, el nou règim va retornar als seus antics propietaris totes les terres confiscades. En aquest sentit tota la línia econòmica havia de beneficiar bàsicament aquestes èlits de propietaris. La voluntat del règim era trencar amb la dependència exterior.
Per altra part l'Estat exercia un veritable control sobre tot el comjunt de l'economia (dirigisme econòmic) amb la fixació de preus i salaris, la limitació de les importacions, la restricció de la inversió de capitals estrangers i la nacionalització d'algunes empreses que eren considerades d'interès preferent, coma ara els ferrocarrils (creació de RENFE ) i telefònica.
No obstant, com hem comentat, l'economia espanyola viura aquests anys de postguerra una fase d'estancament molt greu del qual no se'n sortirà fins els anys cinquanta. La guerra havia destruit la xarxa ferroviària, l'equipament industrial. També l'agricultura en sortí molt mal parada.
El fracàs de la política autàrquica va ser evident, per poder repartir les racions de pa el règim va haver d'importar entre 1940-45 més blat del que mai no s'havia importat.
També altres productes fonamentals van haver-se d'importar com el petroli , adobs, cotó etc
1.3.1 L'agricultura
L'agricultura que l'any 1939 ocupava més de la meitat de la població va viure una etapa de greu estancament. Gran part de camperols continuaren sense terres, es mantenia el problema del latifundisme al sud d'Espanya i el minifundisme al nord.
Un conjunt de factors van fer impossible recuperar l'agricultura: la disminució de la superfície sembrada , la reducció de caps de bestià i adobs, l'escassetat de maquinària, l'adversitat climatològica i la inadequada política agrària. De fet no va ser fins el 1953 i gràcies a l'ajut nord-americà quan l'economia va poder superar els índex de producció i de renda per càpita que tenia abans de 1936.
La realitat és que la fam va aparèixer en moltes zones del país .
L'agricultura va ser sotmesa a un estricte control per part de l'Estat amb la creació de diversos organismes com el Servicio Nacional de trigo, la Fiscalía de Tasas i la Comisaría Nacional de Abastecimientos y Transporte. L'Estat fixava el preu dels productes bàsics, i en primer lloc, del blat. Els agricultors havien de lliurar el blat a aquests preus. El règim pensava així assegurar l'avituallament de la població. La realitat va ser però diferent, les collites no augmentaren, el racionament dels aliments va durar fins el 1951. Els preus es van disparar i va aparèixer el mercat negre.
1.3.2 La indústria
La situació de la indústria no va ser gaire millor aquests anys. L'Estat feia un rígid control i posava molts obstacles a la creació de noves indústries , dificultats per a la importació de matèries primeres i maquinària. També les constants interrupcions d'energia elèctrica van fer que l'activitat industrial experimentés un creixement molt lent. Un dels fets més destacats va ser la fundació el 1941 de l' Instituto Nacional de Industria (INI). El seu objectiu era crear un potent grup d'empreses industrials propietat de l'Estat en els sectors considerats estratègics i on la iniciativa era quasi inexistent. Eren sobretot empreses amb finalitat militar i paramilitar (armament, construcció naval, aviació, vehicles...) i també les que es dedicaven a l'explotació de recursos de la natura, producció d'energia elèctrica. En general l'objectiu i la finalitat d'aquestes empreses era més estratègic que econòmic per la qual cosa sovint eren deficitàries i no competitives i només podien sostenir-se gràcies a les constants aportacions de capital per part de l'Estat.
1.3.3 Les condicions de vida
La postguerra espanyola va implicar per la població un important empitjorament de les condicions de vida. A més aquesta situació era encara pitjor per totes aquelles persones que havien estat relacionades amb organitzacions republicanes o catalanistes. La majoria van perdre la seva feina i van haver de guanyar-se la vida fent feines de qualsevol tipus amb condicions molt precàries. La situació de misèria era tan evident en especial a les zones urbanes que van aparèixer malalties pròpies de la infraalimentació, com ara la tuberculosi, la diftèria i el tifus. També la mortalitat infantil es va mantenir molt alta.
Síntoma de la misèria va ser el racionament dels aliments que es va mantenir fins el 1951. Per obtenir els aliments cada família tenia una cartilla de racionament que en funció dels seus béns li assiganava una quantitat d'aliments bàsics. Aquests aliments es podien adquirir normalment sempre després de fer llargues cues al mercat oficial que tenia els preus fixats. No obstant les racions eren sempre escasses i la cartilla no era seguretat total d'obtenir els productes per la qual cosa va prosperar el mercat il·legal o mercat negre (estraperlo). Aquest mercat va fer possible que uns quants es poguessin enriquir considerablement mentre que la majoria dels treballadors havien de dedicar la major part del seu salari a l'adquisisció d'aliments bàsics. La desnutrició, la fam, les malalties (tifus, tuberculosis) van ser molt freqüents entre la població. A més durant gairebé vint anys la població va haver de suportar restriccions elèctriques que afectaven la vida quotidiana.
Al marge de la qüestió econòmica molt i molt difícil la població va haver d'adaptar-se a l'estricta moral catòlica, la qual cosa va afectar també a la seva vida quotidiana. Els espectacles públics, el teatre i el cinema van ser objecte d'una severa censura: moltes obres van ser prohibides, retallades i algunes van quedar amb els diàlegs completament canviats, cosa que les feia pràcticament incomprensibles. També van posar normes molt severes per poder-se banyar a la platja. L'homosexualitat va ser durament reprimida. La religió catòlica va ser imposada a tota la població obligatòriament. Tots els nens i nenes havien de ser batejats ( també les persones de qualsevol edat que no ho havien estat), els noms havien de ser els propis del santoral catòlic i l'assistència a ceremònies religioses era quasi obligada. El culte públic de qualsevol religió no catòlica va ser prohibit durant molts anys.
1.4.- El Franquisme a Catalunya.
La implantació del franquisme a Espanya va significar un gran retrocés en tots els sentits. Significava la negació de la democràcia i l'expulsió de tots els sectors més progressius, però pel que fa a Catalunya, el Pais Basc i Galícia a les quals la República havia reconegut les seves demandes autonòmiques el retrocés va ser encara major. A Catalunya l'entrada de les tropes nacionals va significar l'abolició de l'Estatut d'autonomia del 1932. Al mateix temps es va imposar una forta repressió contra tots els anomenats “separatistas o rojos”. Milers de catalanas van ser empresonats o expulsats de les seves feines (aquesta mesura va afectar especialment als funcionaris de la Generalitat, mestres, metges i altres col·lectius). La repressió va ser tan dura que es calcula que entre 1938 i 1957 hi va haver a Catalunya unes 3.400 execusions. Una de les víctimes va ser Lluis Companys, president de la Generalitat, que fou detingut a França per la Gestapo i extradit a Espanya. Després d'un judici sumaríssim, fet sense cap tipus de garantia jurídica, companys fou afussellat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Amb aquesta execució es volia eliminar simbòlicament el catalanisme polític i la Generalitat republicana.
En el cas català a més de la repressió política cal afegir-hi una sistemàtica i duríssima repressió cultural . Franco va tractar Catalunya com un país enemic ocupat i perseguí implacablement tots els símbols i totes les manifestacions col·lectives de la nació catalana. La llengua catalana va ser objecte especial de persecució. No únicament se'n va prohibir l'ús oficial, sinó que fou eliminada de l'escola, de la premsa i dels mitjans de comunicació, de l'Església i fins i tot dels rètols comercials, de la publicitat i de les esqueles. A més es va prohibir la publicació de llibres i diaris en llengua catalana i la representació d'obres de teatre en català. Fins i tot el nom dels municipis i tota la toponimia es va castellanitzar (per exemple Sant Cugat del Vallès va passar a ser San Cucufate, o Sant Boi de Llobregat va ser San Baudilio de Llobregat ). També es van prohibir els noms en català.
De la mateixa manera es van prohibir tots els símbols com pot ser la senyera o certs himnes com el “cant de la senyera”. Es va prohibir la sardana i es va eliminar el non de Catalunya dels carrers i places. D'aquesta manera la plaça Catalunya va passar a ser “Plaza del Ejército español”. També es van eliminar els noms dels carrers que eren de persontages històrics o culturals de Catalunya com pot ser Pau Claris o Antoni Gaudí.
No va ser fins acabada la Segona Guerra Mundial i en un intent de desmarcar-se del feixisme i ser acceptat internacionalment que el règin no va suavitzar la repressió. Poc a poc es van permetre la publicació d'alguns llibres en català (en principi només de temàtica religiosa que estiguessin escrits sense seguir les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra), i representar alguna obra de teatre . No obstant va serguir prohibit en les escoles i en tots els actes publics, mitjans de comunicació i també a la televisió que va començar a emetre el 1956.
1.4.1- Els franquistes catalans
Malgrat la forta repressió i l'anticatalanisme, alguns catalans van donar suport al nou règim i van col·laborar amb la dictadura. La major part dels franquistes catalans provenien del carlisme i d'antics simpatitzants o inclús militans de la Lliga Catalana. Alguns havien lluitat durant la guerra al bàndol franquista agrupats en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat. Cal dir però, que alguns simpatitzants i polítics de la Lliga van ser crítics envers els franquisme i durament repreimits. Aquest va ser el cas de Josep Puig i Cadafalch, antic president de la Mancomunitat de Catalunya. El cas de Francesc Cambó va ser més contradictori ja que va fer grans aportacions econòmiques al bàndol franquista durant la Guerra Civil, però, acabada la guerra, va tenir profundes discrepàncies amb el règim i es va exiliar a Buenos Aires on va morir el 1941. Els que van col·laborar amb el règim no tots van adoptar la mateixa actitud. Alguns com és el cas de Ferran Valls i Taberner membre de l'Institut d'Estudis Catalans, van abjurar publicament de les idees catalanistes i van proclamar la mort del catalanisme. Ferran Valls va escriure l'article la “Falsa ruta” en que renegava del seu passat catalanista. D'altres van intentar mantenir alguns aspectes de la cultura catalana fent-la compatible amb el règim. La majoria d'aquest sector es sentia identificat amb el règim en relació al seu caràcter conservador i catòlic, però rebutjaven la repressió lingüística i cultural.
Entre els franquistes més destacats cal esmentar a més de Ferran Valls Taberner a Eugeni d'Ors i polítics com Eduard Aunós que va ser ministre de justícia el 1943. Un dels catalans més notoris va ser José Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973.
No obstant, la presència de catalans en els òrgans de Falange sempre va ser molt reduïda. Els representants del govern franquista a Catalunya , els governadors civils, van ser gairebé sempre persones procedents d'altres regions espanyoles, sense cap coneixement de Catalunya ni vinculació amb el país. En general l'acció dels franquistes catalans es va limitar molt a tenir bona relació i fidelitat amb el règim i amb Franco per tal de promoure tota mena de negocis privats que eren afavorits pels contactes amb el poder.
1.4.2. L'oposició política i la resistència a Catalunya.
Instal·lats a l'exili, els dirigents catalans van intentar mantenir viva la representació institucional de Catalunya a fi de poder tenir una interlocució amb els països aliats i un cop acabada la guerra, defensar la causa de Catalunya davant els nous organismes internacionals.
El 1940 es va fundar al Regne Unit el Consell Nacional de Catalunya . Acabada la guerra va donar a conèixer el cas de Catalunya a l'ONU i presentà el document “ Apel·lació a les Nacions Unides “(abril 1945) on denunciava el règim franquista i la política de repressió envers Catalunya.
Per altra banda després de l'execució de Lluis Companys, Josep Irla, va assumir les funcions de president de la Generalitat. El 1945 va crear un govern a l'exili amb personalitats de diferents partits. L'any 1954 a Mèxic i després que Josep Irla renunciés al càrrec va ser elegit Josep Tarradelles que ho va ser fins el 1980.
Pel que fa als partits polítics van quedar totalment desarticulats amb l'exili i la repressió. Aviat, però es van organitzar petits nuclis de resistència que tenien una vida molt precària en la clandestinitat. Als antics partits ( ER, PSUC, UDC, CNT, UGT) s'hi van afegir noves formacions com Front Nacional de Catalunya , partit nacionalista, i el Moviment Socialista de Catalunya (1945). En aquest partit hi van militar persones procedents de partits d'esquerra com el PSUC i el POUM. El 1955 es va organitzar el grups CC (Crist-Catalunya), integrats per nacionalistes d'inspiració cristiana; un dels seus dirigents va ser Jordi Pujol, que va dur a terme un important activisme.
Cal assenyalar també l'actuació de la guerrilla de caràcter comunista i anarquista. No obstant va desparèixer molt aviat i només van quedar alguns grups molt aïllats.
Ja en la dècada dels cinquanta pren importància la protesta obrera i estudiantil. Els estudiants universitaris protagonitzaran protestes creixents des de 1956 i la universitat serà clausurada per les autoritats. La Universitat de Barcelona es convertí en un focus de resistència i oposició al règim. També els obrers en les indústries van protagonitzar mobilitzacions.
La primera protesta de caire popular que cal remarcar va ser la vaga dels tramvies el 1951 a Barcelona. Aquesta vaga es va convertir en la mobilització popular més important de la postguerra. La vaga va ser una protesta per l'increment del preu del bitllet aprovat per les autoritats. La protesta va ser molt contundent, cap ciutadà agafà el tramvia i finalment el govern va anul·lar l'augment de les tarifes i destituí el governador i l'alcalde de Barcelona.
La lluita per la cultura, la van iniciar intel·lectuals que no havien abandonat Catalunya o que van tornar de l'exili. En la clandestinitat van reorganitzar institucions tan importants com L'Institut d'Estudis Catalans i els Estudis Universitaris Catalans, on impartien en pisos particulars, ensenyaments d'història , literatura o economia de Catalunya. Van editar també clandestinament diferents obres de literatura . Com ja hem dit més endavant amb l'eixamplament de la tolerància del règim es van poder editar legalment . El 1946 va sortir el primer número de la revista literària Ariel . El 1948 un grup d'intel·lectuals van crear la revista d'art d'avanguarda “Dau al Set”. Tot i així la major part de publicacions de llibres i revistes culturals es va fer a l'exili on per exemple el 1946 es van reprendre els Jocs Florals.
També va ser important el revifament del moviment escolta sota el suport d'algunes personalitats de l'Església. Moviment d'inspiració catalanista i catòlic va aconseguir enquadrar un nombre de joves important i limitar així la influència de les organitzacions falangistes.
Page updated
Google Sites
Report abuse