2.- Síntesi sobre cognitivisme

1950-60

El congnitivisme intenta explicar el comportament basant-se en l'estudi dels processos mentals o cognició, com a base del comportament. Per fer-ho, investiga i es pregunta àmpliament sobre el funcionament de diversos processos cognitius (memòria, atenció, opinió, representació del coneixement, raonament i creativitat).

Les teories cognitivistes d’aprenentatge-coneixement abandonen la visió mecanicista, assumint que l’aprenentatge es produeix a partir de l’experiència, i se centren en la manera com s’adquireix el coneixement, i com s’emmagatzema i es recupera la memòria.

Els processos bàsics per al desenvolupament del individu són l'adaptació i l'organització. Els cognitivistes defensen una visió dinàmica de l'aprenentatge, segons la qual els espais vitals canvien les estructures cognitives a través de les experiències amb el medi. Segons aquesta teoria la conducta externa és el resultat dels processos mentals. Aprendre és reflexionar sobre el que ens ve de fora. Això explica que, alumnes que reben la mateixa informació, tinguin respostes diferents.

Va introduir el concepte de variables intermèdies (entre les quals es troben la motivació, els propòsits, les cognicions, els impulsos, els hàbits o els trets de personalitat) per explicar el comportament. A partir dels seus experiments amb rates, va arribar a la conclusió què els objectes prenen significació segons les metes del subjecte, es a dir, un determinat tipus de comportament es produeix no només com a resposta a un estímul, sinó també com a mitjà per aconseguir un resultat.

Parteix de quatre pressupostos bàsics:

Intencionalitat de la conducta

Flexibilitat

Elecció del camí més fàcil per arribar a una meta

Elaboració de plans o mapes cognitius interns per interpretar els estímuls externs.

Segons Bruner la persona no es limita a respondre als estímuls, sinó que intervé activament en el procés de construcció del coneixement, posant en marxa tres processos: l’adquisició de la informació, la integració en els seus esquemes mentals i l’avaluació posterior. Això és assolible gràcies a un nivell de desenvolupament maduratiu personal que ell engloba en tres fases:

• • Fase erràtica --> manipulació

  • Fase icònica --> incorporació de les imatges

  • Fase simbòlica --> domini del llenguatge, que permet la simbolització i la conceptualització.

És també conegut per la seva Teoria de la Categorització, en la qual coincideix amb Vygotski a ressaltar el paper de l'activitat com a part essencial de tot procés d'aprenentatge. No obstant això, Bruner hi afegeix que la condició indispensable per a aprendre una informació de manera significativa és tenir l'experiència personal de descobrir-la.

Conegut per la seva teoria de l'aprenentatge significatiu, aquest es produeix quan es relacionen els nous continguts amb els que ja es posseeixen. Els coneixements nous s’integren en els esquemes mentals, reestructurant-los, gràcies a les associacions entre aquests elements nous i els coneixements previs. Això s'assoleix quan l'estudiant relaciona els nous coneixements amb els anteriorment adquirits; però també és necessari que l'alumne s'interessi per aprendre el que se li està mostrant.

Per a aconseguir aquest aprenentatge s'ha de tenir un material adequat, les estructures cognitives de l'alumne, i sobretot la motivació. Per a ell, existeixen tres tipus d'aprenentatge significatiu: aprenentatge de representacions, aprenentatge de conceptes i aprenentatge de proposicions.

Gagné identifica les fases de l'aprenentatge en vàries categories d'aprenentatge i esdeveniments per a la instrucció:

David Merrill desenvolupa les seves teories del disseny instruccional a partir d’un concepte cognitivista que suposa que l’aprenentatge dóna com a resultat l’organització de la memòria en estructures cognitives, que ell anomena models mentals.

Merrill proposa “Cinc principis per a la instrucció”, cinc principis que ha de considerar qualsevol disseny instructiu per garantir la seva efectivitat:

1. Tasca o problema: que l’alumna/e s’impliqui en la resolució de problemes, tasques o situacions del món real. Contextualització.

2. Activació: que s’activin els coneixements previs rellevants de l’alumnat per fonamentar els nous aprenentatges.

3. Demostració: que els aprenents observin una demostració del que han d’aprendre.

4. Aplicació: que puguin aplicar i utilitzar els nous coneixements adquirits.

5. Integració: que l’alumnat integri les noves destreses i els nous coneixements a la seva vida diària.